E l 20 de novembre del 1975, el dia que morí Franco, a les Balears hi havia uns 5.000 aturats, que, d’ençà de la crisi internacional del petroli del 1973, se sentien totalment desemparats. Al cap de tres setmanes, el 13 de gener del 1976, una cinquantena decidí manifestar el seu malestar al govern d’Arias Navarro tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. Ho feren amb la complicitat del bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. L’endemà ja foren desallotjats a cop de porra per la Policia, que seguia ordres del governador civil Carlos de Meer.

Era besnet del destacat polític mallorquí Antoni Maura, a més de duc de Maura i Gran d’Espanya –ho són tots els ducs–, llicenciat en Dret i també diplomàtic. El gener del 1976, ara fa 50 anys, Ramiro Pérez-Maura va prendre possessió com a governador civil de les Balears, per conduir un procés que aleshores ningú no sabia molt bé cap a on anava: la Transició. Més tard seria un dels fundadors a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), senador i membre del govern preautonòmic.

El GOB Mallorca ha presentat aquest divendres al Parlament l’informe Impactes sobre el treball de la transformació ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista, elaborat per la cooperativa Garúa. El document defensa que una transició ecosocial ben planificada podria suposar un increment net de l’ocupació, amb feines de més qualitat i condicions més dignes, alhora que milloraria la qualitat de vida de la ciutadania.

Lluïsa Thomàs Andreu, nascuda a Palma fa 84 anys, és la segona d’onze germans. El seu pare, Gerard Maria Thomàs, germà del músic Joan Maria Thomàs, fou jutge durant el franquisme i el 1949 fou nomenat sotscap provincial del Movimiento. “S’endugué una bona sorpresa quan descobrí que els onze fills li sortiren d’esquerres”. A final dels seixanta, Lluïsa començà a col·laborar amb agrupacions cristianes que s’imbuïren dels nous postulats oberturistes del Concili Vaticà II (1962-1965). “El meu activisme polític, però, es produí per influència del meu germà, el periodista Antoni Maria Thomàs, que el 1971 fou nomenat president del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a les Balears. El 1972 seria rellevat en el càrrec per Francesca Bosch”.

El Pacte per la Sostenibilitat de les Illes Balears, impulsat pel Govern de Margalida Prohens, ha conclòs la fase de diagnòstic amb el document Bases de l’agenda de transició, sorgit de les aportacions dels dotze grups de treball que s’han reunit durant els darrers nou mesos i que, en paraules de la presidenta, «es converteix en el full de ruta cap a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental i cap al benestar de tots els ciutadans de les Balears».

El Govern ha reunit per segona vegada la Mesa del Pacte per la sostenibilitat aquest dijous per presentar el document Bases de l'agenda de transició, un recull de les anàlisis dels 12 grups de treball amb més d'un centenar d'objectius, que a partir d'ara derivaran en propostes concretes. Però les entitats de la societat civil que han abandonat el Pacte al llarg dels darrers mesos (Fòrum de la Societat Civil, GOB, Federació d'Associacions de Veïns, EAPN-Xarxa per la Inclusió, a més del PSIB, MÉS per Mallorca i Més per Menorca) no hi han acudit després d'assenyalar que no s'han assumit crítiques com la manca de transparència i d'una metodologia clara de funcionament i que no hi ha hagut canvis al respecte –sí que hi eren l'OCB i Marilles.

El Fòrum de la Societat Civil ha presentat aquest dilluns l'informe Evolució de les transicions 2024 una de les conclusions del qual és que el monocultiu turístic i "la manca de diversificació" bloquegen "el camí cap a un futur més equilibrat i just". El document analitza 160 indicadors objectius procedents de fonts oficials (de 2019 a 2023) –distribuïts en els àmbits social, ambiental i econòmic– i posa el focus en alguns dels problemes més greus a hores d'ara a les Illes, com la manca d'habitatge, l'excessiva dependència del turisme i la saturació del sector vacacional.

Ara ja no se’n recorda ningú, però la Transició podria haver estat molt diferent. Des de poc abans de la mort de Franco, fins a les mateixes portes de les eleccions del 1977, les forces de l’oposició al franquisme plantejaren una alternativa, la ‘ruptura democràtica’, amb iniciatives com la formació d’un govern provisional o un referèndum sobre monarquia o república. Ho recordam quan es compleix mig segle de la formació, a les Illes Balears, de la Junta Democràtica, un intent d’agrupar aquelles formacions, per descomptat encara il·legals, en un organisme comú.

“Va ser una periodista amb majúscules. Seva va ser la veu que ens va ensenyar què va ser la Transició a tota una generació”. En el càlid missatge que el president del govern espanyol va dedicar a la memòria de Victoria Prego hi ha tota una lliçó política per entendre la situació actual d'Espanya. Que potser el president no en sigui gaire conscient no té la menor importància; són escassos els dirigents polítics capaços de mirar de reüll la direcció històrica que els acompanya. Allende va ser un dels pocs que n'eren capaços, i per això ens va deixar frases immortals poc abans de morir. Però gairebé ningú és Allende, i encara menys Pedro Sánchez. ¿Se l'imaginen amb casc i fusell d'assalt –regal del rei del Marroc–, al costat de Bolaños, resistint a la Moncloa el bombardeig reaccionari per defensar no ja la democràcia espanyola amenaçada, sinó una cosa encara més important, l'honor de la seva senyora? Un consell de cuarentón a cincuentón: la meva dona m'ensenya cada dia que, en aquest cruel segle XXI, el machirulisme –especialment el més amorós i benintencionat– acaba gairebé sempre en el més gran dels ridículs. Si al supermercat algun fatxa ens mira malament, sempre em diu xiuxiuejant: “Amor, no t'encaris amb ell, sisplau... Que t'estimo molt i res em doldria més que veure't fer el ridi”. Potser és el que li va dir Begoña a Pedro després de llegir la carta a les xarxes socials: “Cari, sisplau, no facis el ridi, que jo ja sé que m'estimes molt i preferiria no passar per això”.

Durant la dictadura, el nacionalcatolicisme feu un mal negoci. La formació acadèmica que oferia per captar vocacions fou aprofitada per molts per ser ciutadans lliures. N’és un bon exemple el campaneter Damià Ferrà-Ponç, de 74 anys, un dels membres històrics del PSM que després es passaria a les files del PSOE. “Quan jo era petit –recorda–, era molt habitual que moltes famílies de la Part Forana enviassin els seus fills a estudiar al Seminari a un preu irrisori. L’Església els obria les portes al coneixement amb la idea que acabassin sent capellans. Els meus pares eren pagesos i no volgueren deixar escapar aquella oportunitat. En fer els nou anys, em dugueren als franciscans d’Artà i, al cap d’un any, als de la Porciúncula de l’Arenal (Palma). Em digueren: ‘Vés-hi i ja veurem si t’arribes a ordenar’”.

"Aquesta és una història de violència", afirma Vera (Lola Dueñas), la protagonista de Sobre todo de noche, el primer llarg de ficció del cineasta i programador basc Víctor Iriarte. És una història sobre la violència que van exercir sobre ella quan es va veure obligada a donar en adopció el seu nadó per després comprovar que el seu expedient havia desaparegut, i sobre la violència que pretén retornar com a venjança.

Reconec que encara estic sota l’impacte de les imatges de jutges i magistrats manifestant-se, punyetes incloses, davant les seus de jutjats i tribunals de diferents capitals espanyoles, contra l’amnistia (o potser contra una proposició de llei presentada al Congrés de Diputats que a penes havien pogut examinar). Abans d’això ja va ser prou delirant veure com l’òrgan de govern del poder judicial, un Consell General del Poder Judicial caducat fa cinc anys, i per això mateix de dubtosa legitimitat, es pronunciava preventivament sobre un text que encara no havia vist i que, un cop va veure la llum, va suposar que s’encarregués un informe sobre la qüestió, que no és preceptiu ni encara menys vinculant, perquè es tracta d’una proposició de llei d’un grup parlamentari i no d’un projecte de llei del govern, ja que aquest està en funcions i no té capacitat legislativa. Una pèrdua de temps i de diners.

“Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra” és un final adequat per a una novel·la que comença en un piquet d’afusellament. Els comunistes i els catalanistes van ser passats per les armes en quantitats i qualitats de pogrom després de la guerra, i després de passar les pàgines de tota la novel·la del gran García Márquez i arribar a aquell final, haurien tingut uns i altres la possibilitat de canviar les dues principals rèmores de l’Estat: la monarquia i l’Espanya uninacional. Però no ho van fer.

L’Institut d’Estudis Autonòmics ha impulsat, amb motiu dels 40 anys de l’Estatut d’autonomia, la creació d’una web on es recopila el patrimoni documentals de les quatre dècades d’autonomia de les Illes Balears. La web Patrimoni documental dels 40 anys de l’Autonomia de les Illes Balears (1983-2023) (https://40anysautonomiaib.uib.cat/), coordinada i desenvolupada pel Centre d’Estudis i Documentació Contemporània (CEDOC) de la UIB, s’emmarca dins el projecte Identificació, catalogació i divulgació dels documents més rellevants del patrimoni documental de l’Autonomia de les Illes Balears.

Era valencià, d’Ontinyent, on va néixer el 1931. Però es va identificar plenament amb les Illes Balears. Primer va ser bisbe d’Eivissa, i després de Mallorca, amb el pontificat més llarg de la història d’aquesta diòcesi. Li va correspondre el complicat procés de la Transició, i es va enfrontar al darrer governador civil franquista. Va dirigir l’adaptació de l’Església als nous temps en qüestions com el turisme, l’autonomia o la llengua. Recordam Teodor Úbeda Gramage quan es compleixen 50 anys de la seva designació com a bisbe de Mallorca (el 13 d’abril de 1973). A més, dia 18 de maig farà 20 anys del seu decés (l’any 2003).

Quan fa uns anys acompanyava algunes dones al ginecòleg, si demanaven fer-se una lligadura de trompes perquè ja tenien tres o quatre fills, la primera cosa que els preguntava el metge era la seva edat. I si eren molt joves, encara que haguessin complert amb escreix amb els seus deures reproductius, els negaven la intervenció perquè no es considerava ètic practicar un procediment que esterilitza de per vida algú a qui encara queden molts anys fèrtils. Aquesta precaució, tot i que obligava les pacients a continuar prenent la píndola anticonceptiva (amb els seus efectes secundaris), és lògica des del punt de vista del professional de la medicina, que té com a primer objectiu no fer mal, i per això resulta tan xocant que avui dia tinguem legislacions i protocols de salut que van exactament en la direcció contrària. Quan es parla dels anomenats “menors trans” no sembla que es tinguin en compte les conseqüències irreversibles dels tractaments que reben. La prescripció de bloquejadors de la pubertat és, de fet, un procediment experimental, ja que no hi ha estudis ni evidències sobre la seva utilitat i encara menys sobre els seus efectes adversos a llarg i curt termini. Un reportatge del New York Times del mes de desembre passat apuntava que cap agència governamental ha aprovat aquests medicaments per al seu ús per aturar el desenvolupament dels infants sans. Es tracta de fàrmacs que es van crear per tractar adults amb malalties com el càncer de pròstata, i és per això que l’Institut Karolinska va decidir, ja el 2021, acabar amb l’anomenat protocol afirmatiu, que consisteix a receptar aquests medicaments a menors de setze anys, fins i tot a nens i nenes des dels 8-9 anys, quan comencen a despuntar els caràcters sexuals secundaris. Prevenir l’angoixa que comporta aquest canvi en les persones que senten un enorme malestar amb el seu sexe biològic seria l’objectiu principal. Fins no fa gaire es creia que prémer el botó de pausa en el desenvolupament podia apaivagar el seu patiment de manera segura, però aquesta solució no deixa de ser un procediment experimental molt dubtós a nivell ètic. Per això no només Suècia sinó també Finlàndia o el Regne Unit han deixat de prescriure’ls.

El darrer dia de l’any passat va morir als 88 anys Salvador Sánchez-Terán Hernández i, lògicament, els mitjans de comunicació van glossar la seva figura, amb una curiosa unanimitat a considerar-lo “un polític clau” de la Transició. I sí, certament, el personatge va ser no sé si “clau”, però sens dubte una peça molt representativa de les llums i les ombres, dels tòpics i les febleses de la mitificada Transició.

El passat dia 6, en ocasió de la marcida efemèride de la Constitució espanyola de 1978, La Vanguardia –qui, si no?– dedicà la seva contraportada a glossar una vegada més les excel·lències dels mirífics consensos de quaranta-quatre anys enrere, i a desqualificar aquells que gosen criticar-los. Aquest cop, el diari ho va fer per mitjà d’una entrevista amb el diputat constituent i ministre de Suárez (i d’Aznar) Rafael Arias-Salgado Montalvo.