En Bartomeu Ballester Montserrat, de 91 anys, té gravat en foc el dia que va prendre consciència de l’implacable imperi de la por que imposaren els vencedors de la Guerra Civil: “Era final de 1936. Feia poc temps que havien assassinat mon pare. Jo tenia quatre anys i la meva germana, dos. Anàvem per un carrer de Campos agafats de la mà de ma mare. De sobte, se’ns creuà un home. Ma mare, en veure’l, va dir a la meva germana: ‘Mira’l bé! Aquest home és qui va matar ton pare’. I l’altre li va etzibar: ‘Si ara dugués una pistola, et pegaria un tir aquí ara mateix’. Ballester no pot reprimir el plor en recordar aquella vivència, que el marcaria per sempre. Ens rep a la seva casa de Campos. Tot d’una, d’un prestatge, treu el llibre Campos. Rosaris i pistoles, de Montserrat Alcaraz Vich (Documenta Balear, 2020). És la crònica de la barbàrie que també es produí en altres punts de les Illes.

E n guanyar la Guerra Civil, Franco, ple d’orgull patriòtic, decidí donar l’esquena al mercat internacional. Estava convençut que Espanya es podia abastir amb els seus productes. Fou l’inici de l’etapa de l’autarquia (1939-1959), durant la qual l’Estat intervingué en l’economia i restringí al mínim qualsevol activitat comercial amb l’estranger. Aquell experiment tindria greus conseqüències per a una població ja arruïnada per la guerra. La manca de queviures dels coneguts ‘anys de la fam’ imposaria les cartilles de racionament d’articles de primera necessitat, en circulació fins al març de 1952. A les Balears, tanmateix, tanta fam es pogué mitigar gràcies al camp.

Un recorregut de 30 peces, entre pintures, dibuixos i monotips de diferent format, dona forma a l'exposició Una parcel·la obscura. Policromia d'una rebel·lió, el nou projecte de l'artista plàstica Catalina Julve que aprofundeix en els efectes de la Guerra Civil al Llevant de Mallorca. La mostra s'inaugura aquest dijous, 15 de desembre, al Centre Cultural Sa Nostra de Palma, on es podrà visitar fins al 25 de febrer.

El mateix any que va acabar la Guerra Civil obria el California a la Diagonal. El seguirien molts més locals: El Cortijo (1940), Rosaleda (1940), Cactos (1940), Copacabana (1947), Jardines Casablanca (1947)... que oferien luxe i glamur als que no havien perdut el patrimoni durant la Guerra Civil o s’havien enriquit extraordinàriament amb l’estraperlo o acostant-se al poder franquista. Allà sonava el jazz, el swing i el fox i les veus de grans estrelles internacionals com Josephine Baker o Lucienne Boyer. En canvi, caminar pel Barri Xino als anys quaranta podia ser desolador. Els carrers a l’entorn de la Rambla es van omplir de mercats ambulants i d’una prostitució clandestina que va augmentar de forma exponencial. Tots aquests contrastos, l’afany per divertir-se i la doble moral de Barcelona de la postguerra, els explica Paco Villar al llibre Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Vida nocturna en la Barcelona de la posguerra (1939-1952), que ha editat l’Ajuntament de Barcelona.

Mentre els vençuts eren afusellats, empresonats, s’amagaven o emigraven, altres feien projectes per aconseguir els seus objectius. L’obra pública i privada era estimulada per les autoritats, però la realitat s’imposava i veurem com la construcció anà minvant durant els primers anys 40 d’una manera molt preocupant, una mostra més que l’economia de Ciutat s’havia trencat. Els problemes dels soldats que tornaven de la guerra sense res a fer i la manca d’aliments i materials de tota mena a causa de la intensa crisi econòmica es feien cada vegada més angoixants als inicis dels anys 40, amb la guerra europea molt present.

El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s'utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l'actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

¿El 26 de gener del 1939 la llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona? Icones de la cultura com ara Pau Casals i Pompeu Fabra van marxar a l’exili, i els seus llocs van ser ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. Van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. ¿Quines conseqüències va tenir tot aquest èxode per a la cultura? En un context opressiu i fosc, en què dominava la por, ¿era possible crear una cultura assimilable a la dels altres països europeus?

No som davant un descobriment: l’obra d’Alan Sillitoe (1928-2010) ha rebut el reconeixement editorial que li correspon, en tenim traduccions –potser exhaurides– de fa quaranta o cinquanta anys, però les noves edicions són imprescindibles perquè parlam de lectures que no perden vigència, que han de ser recomanades regularment.

“He tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de ‘autorizados para fuera de Cataluña’”, escrivia l’escriptor Dionisio Ridruejo el 1962. Franco havia guanyat la guerra i castigava les regions que havien lluitat a favor de la República. En temps de crisi, però, els tallers i fabricants de Barcelona van aguditzar l’enginy i van intentar produir petits vehicles de baix cost. Amb molts pocs mitjans van llançar els microcotxes.

Aquest jove libi, s'autoinculpa en aquest vídeo sobre la mort del dictador libi Muamar Al Gaddafi. Explica que li va disparar dos cops, un tret al cap i l'altre al pit. També fa públic que se li va quedar la camisa tacada de sang i un anell d'or. Totes dues coses les ensenya a les imatges i les fa servir com a proves que n'és l'autor. Tot i això, no hi ha hagut cap confirmació d'aquest fet i és possible que qualsevol altre rebel es vulgui adjudicar aquesta fita.