Amb els anys s’ha demostrat que, en l’estat de les autonomies, les inversions de l’Estat tenen un paper rellevant tant per configurar les polítiques públiques com per premiar o castigar els distints territoris en funció, primer, de si s’aproven, i després de si s’executen. Aquests dies hem sabut que, segons la Intervenció General de l’Estat (IGAE), durant el primer semestre de 2024 només es va gastar un 20% a Catalunya, 456 milions d'euros, que se situa a la cua de totes les comunitats autònomes, mentre que a Madrid, per exemple, se supera el 57%, amb 694 milions d'euros. Res de nou sota el sol, però.

Com cada any ha arribat el nostre particular Dia de la marmota (recorden la distreta i angoixant pel·lícula de Bill Murray?): el dia de les dades d’execució real de la inversió del govern central (ministeris i organismes dependents) de l’any anterior. La realitat no ha faltat a la cita; tampoc la consegüent indignació, que ha omplert, com manen les tradicions, línies i minuts a mitjans convencionals, i també a les xarxes socials. Tot, seguit d’un vigorós anunci del govern català d’exigència (no sabem si gaire vigorosa) d’explicacions, acompanyat del renovat lament de diversos grups d’interès econòmic, una altra nota tradicional. Finalment, també hi ha acudit la renovada autoresponsabilització: si a Madrid no s’ocupen de fer projectes executables per manca de personal a les delegacions ministerials a Catalunya (no vol venir ningú perquè aquí som rarets), cal suplir-ho amb la iniciativa catalana. Tan senzill que seria contractar externament la realització dels projectes, si no tenen prou personal a Catalunya. Com és prou habitual en altres llocs, per cert.