L'escriptora i assagista palestina Adania Shibli (Galilea, 1974), censurada a la Fira del Llibre de Frankfurt perquè tota bona obra d’art incomoda els de dalt. El llibre tracta de la violació i l’assassinat d’una jove beduïna per part de les tropes israelianes i combina dos narradors: un psicòpata israelià amb un còlic que li engrapa l’estómac, una contracció a l’esquena i una picada a la cuixa, i una detectiva amateur palestina amb trets autistes. El resultat és una novel·la de protesta sobre els límits de l’empatia i la necessitat de corregir els errors i el desig de rectitud amb l’objectiu primer de donar veu als sense veu.

El jove Demon Copperhead, narrador i protagonista de l'última novel·la de Barbara Kingsolver (Annapolis, 1955), s'ha d'esforçar des del primer dia per sobreviure. De fet, és ell mateix qui ha de sortir de dins de la seva mare, inconscient a la caravana on malviu després d'una sobredosi. Igual que un personatge de Dickens, però a finals del segle XX, Copperhead va d'una llar d'acollida a una altra, canvia d'escoles com qui canvia de mitjons i quan finalment comença a triomfar com a jugador de futbol americà, una lesió el fa entrar en contacte per primera vegada amb els opioides. Guanyadora del premi Pulitzer, Demon Copperhead –en català a Navona, traduïda per Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández– és una novel·la d'aprenentatge memorable ambientada a Lee County, al sud dels Apalatxes, en una comunitat empobrida, destruïda pel consum de drogues (legals i il·legals) i desatesa per les institucions.

Conegut pels seus reportatges a la revista The New Yorker, Hua Hsu (Illinois, 1977) ha amagat un llibre a dins seu des de fa més de dues dècades. Era Sigues tu mateix (Navona, traducció de Jordi Mas), en què reconstrueix la temporada que va passar a la Universitat de Berkeley estudiant ciències polítiques, i hi va fer un molt bon amic, en Ken, que va ser assassinat una matinada d'estiu quan encara no havia fet 21 anys. Sigues tu mateix va merèixer el premi Pulitzer de no-ficció 2023, i l'autor hi traça amb meticulositat les afinitats i les diferències entre ell i en Ken, retrata les particularitats de créixer als Estats Units tenint arrels asiàtiques i evoca un món, el de la generació Z, marcat per la mort de Kurt Cobain, els fanzins i l'arribada d'Internet.

No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

Les paraules de l'escriptora Nariné Abgarian resplendeixen a dins i fora dels seus llibres. Els lectors de la novel·la I del cel van caure tres pomes –que Comanegra va publicar en català fa un parell d'anys i Navona va traduir al castellà l'estiu passat– ja ho han pogut comprovar. El públic que l'ha anat a veure al festival Kosmopolis ho ha presenciat en directe. Afable, precisa i generosa, Abgarian reconeix que la seva literatura neix de les històries que li explicaven la mare i l'àvia a Berd, el petit poble armeni on va néixer el 1971. "M'enamorava de totes aquelles fantasies al mateix temps que portàvem una vida molt normal en un lloc on els galls cantaven cada matí, les vaques pasturaven i ens fèiem el pa a casa", afirma.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) deia que la tercera universitat de la seva vida havia estat la presó, i va ser aquesta la que va acabar esperonant la seva literatura. Després d'estudiar filosofia i lletres i de passar per l'Escola de Periodisme de Barcelona, l'escriptor va ser condemnat, el 1962, a tres anys de presó per haver participat en una vaga de suport als miners d'Astúries. A dins d'una cel·la va créixer la idea per a la seva primera novel·la, Los papeles de Admunsen, escrita entre l'ingrés a la Model i el 1965.

La relació entre el filòsof Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 1889-1976) i la politòloga i pensadora Hannah Arendt (Hannover, Alemanya, 1906-Nova York, EUA, 1975) té tots els ingredients per resultar irresistible, és a dir, morbosíssima, totalment fascinant i absolutament incomprensible. Com una pel·lícula de Hollywood, però escrita amb una mescla de severa gravetat i de romanticisme alçurat i pompós. El còctel no podria ser més complet: hi ha passió carnal i admiració i rivalitat intel·lectuals; hi ha els cataclismes de la gran història i les convulsions de la intimitat; hi ha dues cosmovisions que xoquen i dues experiències de vida que es bifurquen però també dos cors que, a pesar de tot, no poden desempallegar-se mai del tot l’un de l’altre.

Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

A primer cop d'ull sembla que Flavia Company (Buenos Aires, 1963) aparegui al carrer Petritxol tota sola. No és ben bé així: ja fa anys que l'escriptora arrossega dins seu diversos heterònims, entre els quals hi ha –de moment– la Haru, el seu pare Osamu i Andrea Mayo. És aquesta última qui signa Penediments, "llibre inquietant i incendiari" que publica Navona.

El cervell de Miquel de Palol (Barcelona, 1953) deu funcionar a una velocitat similar a la del sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès, escenari que ha escollit per presentar la seva última novel·la, Bootes, un artefacte monumental de 1.280 pàgines. Si el sincrotró accelera partícules a una velocitat que s'acosta a la de la llum per ajudar a investigar en camps com els de les biociències, les noves energies i el magnetisme, la computadora creativa de l'escriptor és capaç d'aixecar tota una societat, complexa i en descomposició, al primer llibre que publica a Navona. "És del tot infreqüent, el que en Miquel planteja com a escriptor, però no per dimensions numèriques, sinó per com ho desenvolupa", admet l'editor Ernest Folch després d'acompanyar l'escriptor per les instal·lacions de la infraestructura científica de tercera generació més important del Mediterrani.

Quan l’any 1963 Betty Friedan va publicar La mística de la feminitat va diagnosticar el neguit de moltes dones, conseqüència d’existències a les quals no sabien donar sentit perquè no les havien pas escollit elles. Va anomenar aquest desassossec “el malestar que no té nom”. Valeria Cossati, la protagonista de Quadern prohibit, publicat l’any 1952, pateix aquest malestar.

"Tenir una llibreria és molt més que vendre frases. És posar les frases adequades a les mans adequades", diu Sylvia Beach a l'escriptora Gertrude Stein en un dels passatges de La llibretera de París, de Kerri Maher. Publicada a Navona (amb traducció d'Eduard Sepúlveda), la novel·la proposa un viatge a un temps i un espai beneïts per la mitificació: la capital francesa d'entreguerres, escenari d'un dinamisme literari envejable on convivien els autors autòctons amb exiliats nord-americans com Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald, T.S. Eliot i Djuna Barnes. I ho fa a través d'una llibreria emblemàtica, la Shakespeare and Company, que ha tingut dues vides: la primera, entre el 1919 i el 1941, amb Sylvia Beach al capdavant; la segona, a partir del 1964, quan George Whitman va canviar el nom de la seva llibreria, Le Mistral, a Shakespeare and Company, en homenatge a la llibretera i editora.