1. Alfonso Armada, general de l’exèrcit espanyol, va ser condemnat a 26 anys, vuit mesos i un dia de reclusió major per ser, juntament amb Milans del Bosch, el cap de l’intent del cop d’estat militar del febrer del 1981. Només set anys després, i gairebé com a regal de Nadal, el consell de ministres del PSOE indultava Armada. El president d’aquell govern no era cap altre que Felipe González. Els que volien revertir la democràcia a Espanya, els que pretenien estroncar la Transició per tornar a les maneres franquistes dels últims quaranta anys, van ser indultats per un govern socialista que no en tenia cap necessitat. Potser allà ja vam tenir un indici de quin peu calçava, el personatge.

Fou el primer illenc designat ministre a un govern del PSOE. I l’únic, perquè, abans o després d’ell, ni amb la República, ni amb Zapatero, ni amb Sánchez, no n’hi ha hagut cap més. No resulta sorprenent, perquè, en 240 gabinets a l’estat espanyol des del 1765, amb tots els seus ministres corresponents, només 14 polítics de l’Arxipèlag han accedit a aquesta responsabilitat. Fa ara 40 anys, el 4 de juliol del 1985, Félix Pons fou designat pel llavors president Felipe González com a titular de la cartera d’Administració Territorial, una efemèride que aprofitam per recórrer la trajectòria de qui, sens dubte, ha estat una de les personalitats polítiques més destacades de les Balears.

L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.

L’altre dia, un votant del PP de tota la vida (i quan dic de tota la vida, vull dir de tota la vida del partit, des del 1977, quan el partit fundat per sis exministres de Franco es deia AP i va treure cent mil vots i un diputat a Catalunya) em deia: “Quan jo era jove, el Felipe era el dimoni per a mi. Ara, en canvi, cada vegada que parla hi estic d’acord al 100%”. Doncs no hi ha cap més pregunta, senyoria.

Conceptualment, les amnisties es concedeixen per corregir els abusos de poder que ha comès l'estat. Això respon la pregunta que es feia Felipe González, que va ser el primer a reaccionar (amb agror, per variar) a la sentència del Constitucional favorable a la llei d'amnistia, en nom de tots els patriotes de la bona Espanya: “Com és possible demanar perdó a uns delinqüents?”, es demanava.

Que l'amnistia al Procés no agrada a Felipe González no és una novetat. Ara bé, a poques hores perquè es fes pública la sentència del Tribunal Constitucional que avala la llei, l'expresident socialista ha elevat el to i ha carregat contra la ponència que signa la vicepresidenta de l'òrgan, la progressista Inmaculada Montalbán, i que n'avala la constitucionalitat: "La ponent que ha fet aquesta porqueria no sap de què va. Fins al minut abans, espero que siguin capaços de reaccionar", ha dit González en una entrevista a Onda Cero. "Com podem demanar perdó a uns delinqüents?", s'ha preguntat sobre la llei per esborrar la persecució judicial al Procés.

El que va ser cap de gabinet dels expresidents socialistes Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, José Enrique Serrano, ha mort aquest dimarts als 75 anys. Des del PSOE han reconegut Serrano com "un servidor a Espanya i un socialista compromès amb els valors més profunds d'aquest partit". "Aquest país sempre estarà en deute amb José Enrique Serrano", han indicat a xarxes socials, tal com recull Europa Press. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha assegurat que era una persona "irrepetible".

Explica l’ex número 2 del PP María Dolores de Cospedal que l’expresident Felipe González accepta la proposta d’impartir una conferència en el marc del seu curs sobre lideratge polític perquè, actualment, hi ha “escassetat de lideratges”. L'introdueix recordant una cita seva: “Hi ha líders que tenen principis, però no idees; d’altres que tenen idees, però no principis; i no són pocs els que no tenen ni principis ni idees. Hauríem d’identificar els que tenen principis i idees”. Al llarg de la conversa que mantenen els dos exdirigents –una del PP, l’altre del PSOE– no apareixerà cap nom que reuneixi les dues virtuts, sinó que González prefereix parlar dels “esbojarrats” [disparatados]. Quan l’expresident espanyol teoritza que un líder és aquell que té un projecte amb el qual es compromet “de manera no mercenària”, hom imagina que està a punt de començar una tarda de crítiques ferotges a Pedro Sánchez –en anteriors ocasions González ha qüestionat un exercici del poder “mercenari” per part de l’actual cap de l’executiu de l’Estat.

El traspàs de mitjans i diners de l’Estat a les autonomies sempre ha generat controvèrsia política, malgrat la seva previsió constitucional i estatutària. PSOE i PP s’han tirat, tradicionalment, els plats pel cap per qui donava més, sobretot, a Catalunya i al País Basc. Ara mateix la crítica dels populars i de l’extrema dreta de Vox al govern de Pedro Sánchez és que es plega als desitjos independentistes. Tot i això, tots els presidents espanyols han avalat transferències autonòmiques, sobretot els de les primeres dècades de democràcia, en què es desenvolupava la Constitució i l’Estatut. I els que més, són dos expresidents crítics amb Sánchez i la seva política d’aliances: el primer del rànquing, Felipe González (PSOE) i el segon, José María Aznar (PP).

Després de molt temps de silenci, Jordi Pujol recupera la paraula. Passat l’envit independentista, ha considerat que era hora de dir la seva opinió. Primer, va insinuar que va ser un gran error dissoldre Convergència, i dijous va fer un pas més: “Ara es pot dir que no serem independents, perquè s’ha vist en l'últim temps que això de la independència és molt difícil”. Enmig del soroll dels moments àlgids del Procés, sabia que el missatge no es podria entendre. Ara, en la perplexitat de la ressaca, és un moment oportú per recordar un principi elemental de la política: sempre que es va més enllà de les pròpies forces s’acaba malament. És la diferència entre la bona i la mala política. Entre captar els moments d’oportunitat per avançar i apostar per una fantasia fins a quedar-se atrapat en la frustració. Pujol va sortir del poder amb la seva imatge molt tocada, ha fet una llarga travessa pel desert i se sent alliberat de dir allò que sap que molts dels seus encara no són capaços de dir. Ha assenyalat una via. En la desorientació de Junts –en manifest desdibuixament–, algú aprofitarà per entrar-hi?

Felipe González va perdre el poder a causa de la corrupció del seu govern, sota la gota malaia d'aquell "Váyase, señor González" que Aznar repetia obsessivament. Aznar va arribar a la Moncloa com a paladí contra la corrupció, i per donar exemple va fer fora del càrrec qui aleshores era el president de les Balears, Gabriel Cañellas, a fi de deixar clar que Aznar era implacable amb els que ficaven la mà a la caixa (Cañellas era efectivament corrupte, però també era un president acabat de reelegir pels votants, cosa que ja indicava la peculiar manera aznariana d'entendre la democràcia).

Ok Diario pretén esprémer al màxim el filó que ha trobat en les gravacions a Joan Carles I que va fer al seu dia la vedet i amant del monarca Bárbara Rey. La nova tongada de fragments se centra en la crisi al PSOE de Felipe González, que va acabar amb la derrota electoral en els comicis del 1996. "En lloc de professionals han posat durant molts anys xoriços", li diu el rei emèrit (en l'època de les gravacions rei en actiu) a la seva amant. No devia faltar gaire per a les eleccions perquè la vedet li demana qui creu ell que guanyarà: "El PP, però no per majoria absoluta", respon Joan Carles, que afegeix que no entén com els ciutadans han continuat votant el PSOE durant anys. "S'han passat de la ratlla", insisteix en referència als casos de corrupció que carregaven els socialistes a la motxilla, com el cas Filesa de finançament il·legal, el cas del germà d'Alfonso Guerra, el cas Roldán o els GAL.

S’ha convertit en un clàssic que els expresidents espanyols Mariano Rajoy i Felipe González coincideixin en una de les taules rodones del Foro La Toja, un esdeveniment que cada any reuneix importants figures polítiques i econòmiques de l’Estat i d’Europa amb una clara inclinació cap a la dreta –la directora és Carmen Martínez Castro, secretària d’estat de Comunicació amb Mariano Rajoy–, però que dissimula convidant algun ministre.

L'exministra socialista i exvocal del Consell General del Poder Judicial Cristina Alberdi ha mort aquest dijous als 78 anys, segons han confirmat fonts del seu entorn a Efe. Advocada de professió, Alberdi va ser la primera dona a formar part de l'òrgan de govern dels jutges. Al llarg de la seva carrera, va defensar els drets de les dones i va tenir un paper especialment destacat en la legalització del divorci a Espanya i el reconeixement del dret a l'avortament. L'exministra va trencar amb el PSOE pel seu desacord amb el model territorial que defensava l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero i els pactes dels socialistes catalans amb Esquerra pel tripartit.

1. Felip VI ha celebrat els deu anys de la seva coronació com a rei d’Espanya. Per commemorar l’efemèride, he pensat escriure una llista de les coses útils que el rei ha fet per a la ciutadania en aquesta dècada. Hi he rumiat una bona estona. No me n’ha sortit cap. 

1. Enemics. Cada cop fa més la sensació que l’encegament dels enemics de Sánchez, i en té bastants, l’acabarà salvant, com ja ha passat altres vegades. Sembla com si els seus rivals, els de lluny, els de prop (en especial la ressentida vella guàrdia socialista) i els del PP de Feijóo, no hagin entès el joc del personatge. I és prou elemental: anticipar els moments de pausa, buscar la distensió, que és on se sol arribar quan les relacions de forces no estan prou decantades, i prudència a l'hora de buscar punts de trobada. Des que va arribar, Feijóo s’ha limitat a la desqualificació permanent, sense entrar a fons en el debat ideològic i polític, fins al punt que en campanya electoral es va negar a anar a un debat que podia ser decisiu, en un ridícul exercici entre la frivolitat i la inconsistència.

L'expresident espanyol, Felipe González, fa temps que va triar bàndol dins del PSOE i es va convertir en soci fundador del club d'enemics de Pedro Sánchez. L'amnistia ha sigut l'últim argument de pes per criticar l'actual cap de l'executiu, cosa que fa cada vegada que té un micro davant. Aquest dijous, des dels d'El Hormiguero, el programa d'Antena 3. No només li va tocar el rebre a Sánchez, sinó també a l'altre president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, que va ser clau en les negociacions amb les formacions independentistes i a qui el PSC considera un amulet. "És un bon noi [Zapatero]. Quan va sortir del govern, va guanyar el PP amb majoria absoluta. Va deixar sol a Rubalcaba i el PSC va caure a mínims històrics. La pitjor època del PSC és l'herència de Zapatero, que ara està salvant el PSC i tots els altres. No sé de què ens salvarà, perquè va ser una herència terrorífica", va etzibar. Tot just abans havia aconseguit l'aplaudiment del públic i la rialla còmplice del presentador, Pablo Motos, quan havia assegurat que el que anava a dir "potser ho entenia fins i tot Zapatero, a qui li costa". "Els dirigents del partit no m'estimen", ha apuntat González.

1. Felipisme. És espectacular la ràbia que Sánchez genera en el felipisme. En podem fer una lectura superficial. No es perdona fàcilment que aquell militant desconegut que va irrompre mentre el felipisme intentava controlar la successió, després dels seus desacords amb Zapatero, els plantés cara i els acabés enviant a les escarxoferes. És el que passa quan un poder vol perllongar la seva influència més enllà del cicle natural de creixement, estabilització i decadència. Hi ha un moment en què només queda l'enrabiada: discursos malcarats contra l'amnistia i el desmantellament d’Espanya amb aires d’ultratomba.

L’expresident del govern espanyol Felipe González ha irromput en l’actualitat política amb una entrevista en pròpia porta. Cap mitjà de comunicació ha sol·licitat la seva presència. És un soliloqui dissenyat per ell mateix per incidir en l’estat d’opinió i les negociacions del PSOE amb Junts. Només cal veure el segell de la Fundación Felipe González que avala la propietat de les imatges en el marge superior dret de la pantalla. El vídeo, a YouTube, té un títol anodí: Felipe González reflexiona sobre la situación política actual. La intervenció comença in medias res, fulminant els preàmbuls lògics d’una presentació: “Yo hoy quiero decir que ante el crecimiento de actos violentos, de manifestaciones que desbordan los límites de la convivencia, quiero hacer un llamamiento a la serenidad”. Una càmera ofereix un pla general i l’altra un primer pla amb un resultat inquietant: Felipe González mira directament a càmera, com si parlés directament amb l’espectador. Els titulars que deixa anar González queden emmarcats en aquest pla més tancat.

Entre els dos acumulen vint-i-quatre anys presidint governs espanyols: Felipe González entre el 1982 i el 1996; José María Aznar entre el 1996 i el 2004. Tots dos van tenir majories absolutes i majories relatives, per gestionar les quals van necessitar suports externs. Tots dos van buscar, i obtenir, el suport de partits nacionalistes bascos i catalans. I ara, molts anys després, alcen junts les seves veus per cridar contra una possible dissolució d’Espanya segons els pactes que es facin per investir Pedro Sánchez com a president.