Anna Starobinets, Mariana Enriquez, Zülfü Livanelli, Remedios Zafra, Empar Moliner, Laura Fernández, Roser Cabré-Verdiell, Christina Rosenvinge i Núria Cadenes seran algunes de les participants en la segona edició de La Coma, Festival de Literatura i Pensament Contemporani. Una cita literària que es consolida després de l’èxit de la primera edició el 2025, enguany amb 25 propostes d’activitats i incorporant a la programació un dia més. Serà els dies 6, 7, 8 i 9 de maig a Es Baluard Museu i a la Casa Llorenç Villalonga.

El terror forma part de l’ADN de Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975), un director format a l’Escac però, en certa manera, també al Festival de Sitges, escenari clau de la seva educació cinematogràfica. El terror, entrelligat amb el misteri i el drama gòtic, era el color dominant del seu debut en els llargmetratges, El orfanato, una història de fantasmes, mares i nens amb molts elements que dialoguen amb l’univers de l’autora argentina Mariana Enriquez, el gran fenomen de la literatura de terror dels últims anys i, per cert, també lligada al Festival de Sitges: va formar part del jurat de la secció oficial el 2022.

Aquests dies, els carrers de Barcelona s'han omplert de cartells amb la cara de l'escriptora Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). La dotzena d'actes en llibreries i biblioteques espanyoles s'anunciaven com si es tractessin d'una gira de Metallica, Nick Cave & The Bad Seeds o Mayhem, per citar tres grups que l'autora escolta des de fa dècades. Enriquez no hi presenta cap disc, sinó el seu últim recull de contes, Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama), que arriba quatre anys després de la celebrada novel·la Nuestra parte de noche, amb la qual va guanyar el premi Herralde. Traduïda a una vintena de llengües, Enriquez és ara mateix un dels referents més internacionals de la literatura argentina gràcies a una aproximació al gènere de terror que combina elements sobrenaturals amb apunts sociohistòrics, l'influx de les llegendes i la santeria amb un detallisme realista sovint esfereïdor.

Convidada per la Fundació Juan March a una xerrada conduïda per Sergio Vila-Sanjuán, l’escriptora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) ha tornat a Palma. El col·loqui, que va tenir lloc aquest dimarts horabaixa, va ser un repàs per la seva trajectòria, en què destaquen títols com Nuestra parte de noche o Las cosas que perdimos en el fuego, i hi deixà anar, amb el seu humor i lucidesa habituals, sentències com que “la gent molt molt rica no serveix per a res” o que “hi ha més terror en les imatges que arriben dels nins a Gaza que a qualsevol ficció”. Una estona abans vàrem poder mantenir una conversa amb ella i hi aparegueren noms com Stephen King, Barbie o Javier Milei, cosa que demostra la gran varietat de referents, opinions i interessos de l'escriptora. I és que l'inici de l'entrevista va ser un comentari que una seguidora de la seva obra no pot evitar fer-li: es fa molt difícil triar un grapat de temes a comentar amb ella perquè amb Mariana Enríquez una té ganes de parlar de tot. 

Tres joves vagaregen per una ciutat. Són pàl·lids i esprimatxats, com els vampirs, però en comptes de sang busquen droga: l'addicció a la cocaïna els propulsa d'un lloc a l'altre i enverina les seves relacions. Sona música rock a un volum eixordador. Som a principis dels 90, anys en què la sida va fer estralls arreu del món. Aquest és el còctel d'alta graduació que presenta la primera novel·la de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973), Bajar es lo peor, que acaba de recuperar Anagrama. Llibres de relats com Las cosas que perdimos en el fuego (2016) i novel·les com Nuestra parte de noche (2019) han convertit Enriquez en una de les veus més sòlides i seguides del panorama argentí actual.