Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

Els lectors que va tenir Anna K. cap al 2006 la recorden com un meteorit, una rara avis que tothom va rebre amb un eufòric: “Ja era hora, una cosa diferent!” El 2025, l’any en el qual l’editorial La Segona Perifèria ha decidit recuperar-lo, el panorama de publicacions en català és més variat i ric, el món s’ha girat com un mitjó i la percepció, per força, ha de canviar. L’edició compta amb un parell d’epílegs que contextualitzen tant l’autor com l’obra: Tina Vallès relata amb precisió el Premià de Mar de Martí Rosselló (1953-2010), que també és el seu, i Borja Bagunyà veu en l’obra rastres d’una tradició del grotesc que busca posar en evidència els principis que sostenen la realitat. La novel·la rep tota mena d’elogis. Tot sembla a lloc, doncs.

El que ha aconseguit Antoni Veciana amb la seva segona novel·la és força prodigiós: el que podria ser només una concatenació de llegendes i contes populars més o menys retocats i disfressats esdevé, gràcies a una malla molt ben travada, una alternança de veus narratives juganera i subtil i una oïda finíssima, un relat que recorda les millors novel·les històriques (penso en la darrera de Maggie O’Farrell, per exemple, sobre la pintora florentina amb el marit terrorífic) o els millors romans medievals, dels quals beu en forma i en fons: benvinguda sigui l’enèsima reformulació del conte del cor menjat, que té desenes de versions repartides per tota l’Edat Mitjana europea i que ara en té una de ben contemporània, delicada i també fosquíssima, que passa a la Barcelona del segle XII. 

El dia de Nadal, el rector d'un petit poble surt al carrer totalment despullat i amb sant Prepuci aferrat en una mà. Aquest és l'inici de Les feres, primera novel·la d'Uriol Gilibets (Solsona, 1991), un altre encert en la descoberta de noves veus de La Segona Perifèria, que en dos anys i mig de feina també ha donat a conèixer Leticia Asenjo, Josep Girós i Anna Pazos. Gilibets ha escrit el llibre en paral·lel als guions televisius per a El Foraster i programes del Super 3 com El Betapodcast i Conde&Fonde. Tal com recorda la biografia de la solapa, l'autor també "va crear, escriure i dirigir Una història de la literatura de TV3, programa de culte que ningú va entendre i que va fer emprenyar la intel·liguèntsia del país".

El cànon literari és com un castell gran i luxós. Una minoria d’autors n’ocupa les estances reials, uns quants més en comparteixen els salons amples i benestants, uns altres passegen solitaris per les torres altes, uns altres van i venen pels passadissos... Igual que els castells, els cànons literaris també tenen passatges secrets, llocs foscos i inhòspits on no treu el cap gairebé mai ningú. Dins el castell del cànon literari nord-americà, El senyor de les tenebres, de l’afroamericà Hal Bennett (1930-2004), en deu ocupar les masmorres.

L'amor pels cavalls de la Sonia, protagonista d'Agafar les regnes (La Segona Perifèria), la porta a ser mossa d'estable, entrenadora i genet d'entrenament en diversos hipòdroms. La primera i enlluernadora novel·la de la nord-americana Kathryn Scanlan traduïda al català –se n'ha encarregat, amb encert, Ariadna Pous– descobreix un món dur, on abunden els homes violents, en el qual aconsegueix obrir-se camí una jove d'Iowa a la dècada dels 80. Els seus anhels, els contratemps que pateix i els sacrificis que ha de fer són explicats per l'autora en la veu de Sonia en capítols d'entre una i dues pàgines que sovint enrampen el lector com les descàrregues elèctriques que els genets deixen anar sobre els cavalls que munten.

El jurat del prestigiós premi Booker va definir Nena, dona, altres com "una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors". Escrit per Bernardine Evaristo (Ethan, Regne Unit, 1959), el llibre versa sobre la lluita i l’esforç, sobre l’amor, la joia i la imaginació. Seguim la vida de dotze personatges molt diferents quant a orígens, edats, arrels, classes, ocupacions, sexualitats i cultures. A Nena, dona, altres es parla de raça, de viure i de sobreviure en una cultura blanca patriarcal dominant i de les seves repercussions en la identitat de qui no hi pertany. A més, s’hi tracta el tema de l’alteritat; les dones són alienades de moltes maneres i, de vegades, fins i tot entre elles mateixes. 

Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.

He llegit No robaràs, de Josep Girós (La Segona Perifèria). És un llibre que et regira com un mitjó, per diversos motius. Primer, perquè parla sobre els infants robats, durant el franquisme i després. És surrealista i desolador que fets tan greus siguin silenciats sistemàticament quan s'intenten denunciar (ja ho diu l'autor, la guerra va acabar l'any 39 i el robatori de nadons es va allargar fins ben entrada la democràcia; això només es pot sostenir si al darrere hi ha un Estat que n'és còmplice, per acció o per omissió).

Una de les qüestions centrals que recorre De nou centaure, la nova novel·la de Katixa Agirre, és la maternitat i la criança. Si Les mares no (Amsterdam/Tránsito, 2020) partia d'una mare que ofegava els bessons a la banyera i resseguia el cas a partir de la mirada d'una escriptora, també mare, la novel·lista basca ha construït ara "tot un món de zero" en el qual una dona de mitjana edat passa uns dies a París. Mentre treballa en un projecte de metavers sobre una de les pioneres del feminisme, Mary Wollstonecraft (1759-1797), passa revista a la seva vida –té tres fills, i la seva relació de parella està en crisi– i es pregunta si encara és a temps de reinventar-se. "Em fa contenta que hagis vist el vincle entre totes dues novel·les –admet Agirre–. Aquesta novel·la imagina un futur proper amb un complex entramat virtual que em serveix per parlar de com la tecnologia afecta les relacions humanes. Una de les més importants és la de maternitat".

Recordo perfectament l’impacte de veure al cinema Down by law, la pel·lícula de Jim Jarmusch que protagonitzaven tres fugitius d’una presó que es dedicaven a vagar per suburbis de ciutats i aiguamolls desolats mentre cantaven cançons absurdes, mataven conills i tocaven el saxo. Sempre he tingut la sensació que aquella pel·lícula aconseguia atrapar l’esperit del moment, encara una resta de l’underground dels anys setanta que desbordava la dècada i envaïa la dels vuitanta. En castellà la van titular Bajo el peso de la ley, quan hauria d’haver estat Pasando de la ley, que era el que feien els personatges tota l’estona.

Hi havia una vegada un nen que vivia en un poble mariner i que, sempre que podia, es treia la roba i se n'anava a nedar mar endins. Aquest nen es deia Nicolau Pou, i és el protagonista de diverses llegendes i contes escampats en diversos punts de la Mediterrània.