El que ha aconseguit Antoni Veciana amb la seva segona novel·la és força prodigiós: el que podria ser només una concatenació de llegendes i contes populars més o menys retocats i disfressats esdevé, gràcies a una malla molt ben travada, una alternança de veus narratives juganera i subtil i una oïda finíssima, un relat que recorda les millors novel·les històriques (penso en la darrera de Maggie O’Farrell, per exemple, sobre la pintora florentina amb el marit terrorífic) o els millors romans medievals, dels quals beu en forma i en fons: benvinguda sigui l’enèsima reformulació del conte del cor menjat, que té desenes de versions repartides per tota l’Edat Mitjana europea i que ara en té una de ben contemporània, delicada i també fosquíssima, que passa a la Barcelona del segle XII. 

Hi havia una vegada un nen que vivia en un poble mariner i que, sempre que podia, es treia la roba i se n'anava a nedar mar endins. Aquest nen es deia Nicolau Pou, i és el protagonista de diverses llegendes i contes escampats en diversos punts de la Mediterrània.