La melancolia o malenconia acostuma a associar-se a estats d'ànims apagats o fins i tot tristos, i pot contraposar-se fàcilment a la bilis, és a dir, a l'enervació, a la manca de control emocional, etc. No té gaire sentit, això. En grec, melancolia vol dir literalment "bilis negra" ("còlic" té la mateixa arrel). La medicina antiga, i en concret l'anomenada teoria dels humors, identificava l'excés de bilis amb allò que avui anomenaríem depressió. Hi ha un estudi molt bonic de Michael Screech sobre la presència d'aquest concepte en l'obra de Montaigne i al Renaixement en general, que vaig llegir fa força anys quan redactava la tesi doctoral. Explico tot això perquè per primera vegada a la meva ja llarga vida d'espectador de declaracions postelectorals l'atmosfera era essencialment melancòlica. Directament o indirectament, la majoria de candidats no van parlar del futur, sinó del passat. Per què? Doncs perquè com explicava l'Esther Vera, no estem simplement davant de l'ensopegada, o bé de la victòria, d'aquest o d'aquell altre, sinó d'un veritable canvi de cicle, amb unes conseqüències que encara són molt difícils d'avaluar. Això, evidentment, en el cas que s'arribin a concretar en alguna cosa i no siguin el tret de sortida d'una gens improbable repetició electoral.