Enric Pérez s'espera al peu dels 144 metres de formigó, alumini i vidre de la torre Glòries de Barcelona amb el mòbil a la butxaca i l'aplicació de gravació en marxa. Està una mica nerviós. S'ha de trobar amb un home que diu que pertany al departament de Seguretat Nacional, que en una trucada li ha demostrat que sap massa coses d'ell i que el vol convertir en un confident. Pérez té 24 anys, encara estudia i des del principi es posa en contacte amb l’ARA i amb la revista Directa. És dimecres 30 de març i té clar que vol documentar i fer públic com l’intenten captar per espiar l’independentisme.

Ja fa anys que el Procés va implosionar però, igual que als boscos de Txernòbil, comencem a adonar-nos que els arbres que podrien semblar perfectament recuperats en realitat amaguen nivells de radicació tòxics que trigaran anys a depurar-se. Una de les seqüeles d’aquest desastre nuclear és la síndrome del Tsunami. Amb una afectació especialment elevada entre tot el que sigui mil·lennial en avall, la patologia es manifesta amb un increment de la pressió arterial i una sensació d’ofec. El detonant és una barreja d’estètica i llenguatge molt determinats: la combinació d’un disseny gràfic de centre cívic decadent amb una retòrica d’autoajuda excursionista, rematada per un naming previsiblement destrempador. Parlo, per exemple, de Batec.