Ignorava que Primo Levi havia escrit poesia. El traductor, Eloi Creus —que, després del seu Sandro Penna a Edicions de 1984, torna a firmar una feina admirable—, admet que tampoc no ho sabia fins que va descobrir el volum de Garzanti que aplega l’obra lírica completa de l’autor, amb aquest títol que fa referència a un vers del Poema del vell mariner, de Coleridge. El mateix Levi va voler deixar la seva obra en vers en un discret segon pla. I, tanmateix, en va escriure tota la vida. Aquest volum aplega l’obra lírica que va produir des de la primeria dels quaranta —la poesia més antiga és de 1943— fins a la darreria dels vuitanta —la més recent, de 1987. Al corpus, diguem-ne, canònic, s’hi afegeix un feix de poesies esparses, publicades als anys vuitanta a la premsa.

Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part —juntament amb Tadeusz Różewicz, Wisława Szymborska o Anna Kamieńska— d’una generació de poetes polonesos que la crítica ha batejat, prou encertadament, amb el nom d’"humanistes escèptics". Marcats des de joves per l’experiència de la guerra i la instauració del règim comunista a Polònia, escriuen amb el desig de recuperar la dignitat i la llibertat interior de l’individu. Així mateix, volen contribuir a alliberar el llenguatge de clixés ideològics i —per dir-ho amb una expressió manllevada de Mandelstam— de sentits prefabricats. Per aconseguir-ho, Herbert, el més jove dels quatre, opta per un estil auster, angulós, despullat de retòrica i fins i tot de puntuació, però carregat de pensament i espurnejant d’ironia. Els seus poemes més impressionants ofereixen al lector un món moral que inclou una visió crítica de la història, una desconfiança matisada tant de les formes més rígides de la religió com de la noció de progrés i, alhora, la voluntat de restablir els valors essencials de la humanitat.