Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part —juntament amb Tadeusz Różewicz, Wisława Szymborska o Anna Kamieńska— d’una generació de poetes polonesos que la crítica ha batejat, prou encertadament, amb el nom d’"humanistes escèptics". Marcats des de joves per l’experiència de la guerra i la instauració del règim comunista a Polònia, escriuen amb el desig de recuperar la dignitat i la llibertat interior de l’individu. Així mateix, volen contribuir a alliberar el llenguatge de clixés ideològics i —per dir-ho amb una expressió manllevada de Mandelstam— de sentits prefabricats. Per aconseguir-ho, Herbert, el més jove dels quatre, opta per un estil auster, angulós, despullat de retòrica i fins i tot de puntuació, però carregat de pensament i espurnejant d’ironia. Els seus poemes més impressionants ofereixen al lector un món moral que inclou una visió crítica de la història, una desconfiança matisada tant de les formes més rígides de la religió com de la noció de progrés i, alhora, la voluntat de restablir els valors essencials de la humanitat.