Des de la ‘gran recessió’ del 2008, el municipi de Palma ha experimentat molt poques modificacions pel que fa a infraestructures i noves edificacions. La crisi que travessava el país va quedar reflectida en el creixement de totes les ciutats espanyoles de la mateixa manera que a Palma. Tot i això, la població continuà augmentant: l’any 2010 Palma tenia 404.681 habitants.

Amb el PGOU de 1998 es pretenia evitar la degradació del centre, la densificació de les àrees centrals i la dispersió del creixement perifèric. Era un pla conservacionista que plantejava la remodelació i rehabilitació de les edificacions existents, revisant i ampliant el catàleg d’edificis històrics i regulant amb ordenances l’estètica de la ciutat. Es continuà amb la proposta de 1985 de repartiment territorial amb un benestar social per als barris perifèrics, amb equipaments educatius, socials, esportius i assistencials. S’ampliaren les zones verdes amb el parc de Llevant, el parc de Ca l’Ardiaca, el parc d’Establiments, el parc de la Riera i el parc de les Estacions (que ja en anteriors plans s’intentà reconvertir en un gran parc) i la integració de la zona verda del Baluard del Príncep com a espai públic. També es proposà reconvertir el solar de l’estadi Lluís Sitjar en zona verda.

P alma estava organitzada en un centre històric degradat, uns barris dormitori, altres de turístics i altres de rurals. Totes aquestes zones s’estructuraven en una morfologia urbana distorsionada a causa de les diverses normatives del Pla de 1963, en el qual el sòl urbà permetia una densitat de població excessiva.

Les principals zones de creixement a l’àrea de ponent eren: Son Vida, Son Rapinya, la Vileta, Can Cantó, la Bonanova, Can Barbarà i Portopí. I a l’àrea de llevant: Son Fuster. També al polígon industrial de Son Castelló s’edificaren solars que fins llavors estaven buits, igual que al de Can Valero, encara que existeix creixement, tot i que menor. La zona del moll antic també es va ampliar considerablement.

Manuel Ribas Piera va guanyar el concurs de l’Ajuntament de Palma convocat el 1967 per corregir les deficiències del PGOU de 1963. Aquest nou Pla General va subdividir Palma en deu barriades, que caldria dotar d’equipaments i infraestructures. La idea era establir zones urbanes autònomes anomenades SAP (Sectors d’Actuació Preferent) que ordenarien tota la ciutat. Aquesta idea, però, no es va dur a terme. Això va tenir com a resultat la consolidació d’una ciutat d’estructura centralitzada i espais jerarquitzats i especialitzats, amb quatre polígons monofuncionals: Son Rapinya (educatiu), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial) i l’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic).

A principi dels anys 60, la ciutat de Palma estava cada vegada més poblada. El turisme creixia imparable i hi havia una forta pressió immobiliària per a la qual l’estructura urbana de la ciutat, derivada del Pla Alomar, no estava preparada.

E l passeig Marítim continuà creixent com a via principal d’unió entre el llevant i el ponent. L’altre gran projecte viari fou la connexió de la part est del passeig Marítim amb la primera fase de la via de cintura i, més tard, amb l’aeroport. La via de cintura es començà a construir perpendicular a la costa i cap al nord-est de Palma, fins al carrer d’Eusebi Estada. La intenció d’aquesta nova via era permetre que el trànsit es desplaçàs a l’extraradi, interconnectant tots els barris que anaren creixent més enllà de la zona de l’eixample. A l’oest de Palma s’iniciava la construcció de l’autovia a Palmanova, amb la intenció d’arribar posteriorment a Andratx.

Nascut a Eivissa el 1864 i llicenciat en Enginyeria de Camins, Canals i Ports, Bernat Calvet el 1902 ja era enginyer municipal de Palma. Després dels exemples de Cerdà a Barcelona i Castro a Madrid, es va inspirar en el projecte d’Haussman de París.

L’ enderroc de la murada va suposar la desaparició de l’element que havia defensat històricament la ciutat. La zona sud, des de l’Almudaina fins al Baluard del Príncep, no va ser enderrocada i es manté fins a l’actualitat.

Pere d’Alcàntara Penya (Palma, 1823- 1906) fou un personatge polifacètic: dibuixant, gravador, matemàtic, periodista, poeta, historiador... Tot i ser advocat de formació, va entrar per oposició del 1854 al Cos de Mestres Majors de Fortificacions i Edificis Militars, on exercí el càrrec de mestre major fins a l’any 1880. Aquest plànol manuscrit està signat el 19 de juliol de 1869.

La desamortització va ser un llarg procés històric i econòmic iniciat a Espanya a final del segle XVIII per Manuel Godoy. Va tenir un impacte molt important a la ciutat, ja que va afectar molts edificis religiosos, com convents i monestirs, que van passar a tenir altres funcions o que es varen esbucar, cosa que donà lloc a la creació de nous espais d’ús públic als seus solars. A Mallorca, les lleis desamortitzadores van redundar sobre el patrimoni eclesiàstic: dels 43 convents que hi havia a Mallorca el 1836, 33 van ser desamortitzats.

A la part inferior, amb el títol Succinta Notícia de Palma, una detallada descripció diu: “Els romans li concediren privilegis de colònia. Conquerida després l’illa pels àrabs, aquests varen fer Palma cort dels seus reis, i ho va ser també successivament d’alguns reis descendents del Sr. Jaume I d’Aragó, qui l’havia conquerit l’últim dia de l’any 1229, i ha quedat capital de les Balears i Pitiüses. Situada a la vora de la mar, i a l’interior de la badia del seu nom, té bon port, segur i capaç per a naus grans. És bella i la seva fortificació, a la moderna, amb vuit portes. Les places, carrers i passejos són bells, i magnífics els seus temples, palaus i altres edificis, especialment la catedral, la casa llotja i la consistorial. És residència de les autoritats i tribunals superiors. Hi ha a Palma hospicis, hospitals, col·legis, acadèmia de belles arts, societat econòmica, escola nàutica, enllumenat, fàbriques i altres establiments. Hi ha al seu terme sis parròquies: 5.437 cases; 8.191 veïns; 36.008 ànimes. Latitud N 39º 34’30” Longitud E de Madrid 6º 23’30”. El seu territori arriba a 20.231 quarterades de 10.000 vares quadrades cadascuna; on hi ha 10.740 secà; 2.850 d’horta i regadiu; 1.840 d’oliverar; 354 de vinya i 4.447 de muntanya i selva”.

Josef de Font y Anguiano, tinent coronel d’Enginyers, nasqué a Orà el 1773 i fou destinat a Palma el 1794. Un dels detalls més característics d’aquest mapa és la representació de la línia que demarca la distància a 1.500 vares, és a dir, la delimitació de l’antiga zona de servitud militar coneguda com a “zona polèmica”. La vara va ser un temps una unitat de longitud molt emprada, tot i que la seva mida variava segons la zona. A Espanya la més emprada era la vara castellana o vara de Burgos, equivalent a tres peus, aproximadament 0,836 metres.

Joan Ballester (1688-1766), palmesà i fill il·lustre de la ciutat, fou un enginyer de l’escola de J. Pròsper van Verboom. S’acredità la dècada de 1730 a Orà. Retornat a Mallorca, arribà a brigadier i mariscal. Entre 1740 i 1762 va exercir d’enginyer director i va fer aixecar molts de mapes.

Aquest plànol es va aixecar després de la capitulació i ha de ser atribuït a François Bezin, seguint la referencia que figura sota el títol: “Fait d’après un brouillon (‘fet a partir d’un esborrany’) de 1715, Bezins”. Aquest enginyer francès de l’ordre de Chevalier de Saint- Louis va intervenir en les campanyes d’Itàlia de 1704 com a enginyer ordinari. Sent enginyer en cap a Antibes, va passar a Barcelona a les ordres de Lozières d’Astier com subbrigadier de la 3a brigada, i intervingué en el setge de la ciutat de Barcelona entre el 12 de juliol i l’11 de setembre de 1714. Més tard, va participar sota el mateix comandament en la presa de Mallorca.

Un cop finalitzades les obres de la murada defensiva per la part de terra, queden per actualitzar les murades en el front de la mar. Els primers projectes coneguts per a la defensa del front marítim es deuen als enginyers José Castelló (de l’any 1682) i de Martín Gil de Gaínza (de l’any 1697), molt similar a l’anterior. D’acord amb els diversos plans dels enginyers francesos, l’any 1715 sembla que es rectifica el Baluard de Sant Pere i es fa el llenç de murada des d’aquest fins a la plataforma del Rosari, d’acord amb el projecte de Gil de Gaínza.

El procés iniciat pel virrei Zanoguera no modifica substancialment la forma del recinte fortificat projectat per El Fratín. Es produeixen, això sí, importants retards propiciats per les correccions i noves propostes de cada un dels nous enginyers. Encara que el 1623 es tanca el recinte, durant el segle XVII es complementa amb dos revellins (el del Camp i el de Camp Pelat o revellí imperfecte, el 1651) i un bastió (el del Tirador, el 1670).

Antoni Verger, “sculptor per art de angulos”, fou artista reconegut i responsable d’obres d’art i arquitectura com el portal major de la Seu (1592-1601). El mapa de Verger del 1596, un dels més antics de la ciutat de Palma dels quals es té constància, es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona. Acompanyava un carta del virrei Ferran de Zanoguera a 15 de setembre de 1596.

La ciutat de Palma durant la primera meitat del segle XVI disposa d’un recinte emmurallat medieval envellit. Europa i la Mediterrània adverteixen el naixent poder turc, raó per procedir a l’actualització de les murades amb nous criteris de defensa de les ciutats.

Al mapa es representa el perímetre de la ciutat, recollint les successives transformacions que es produeixen des de la conquesta l’any 1229 fins a aproximadament mitjan segle XVI. Es distingeix el que constituïa el perímetre de la murada medieval, amb les torres de defensa i les portes d’accés a la ciutat, així com els baluards que en aquest període s’han anat construint d’acord amb les tècniques del moment per adaptar la murada a les necessitats de defensa i atac (seguint el projecte del comte Hugo de Cesano). S’identifica també el moll de fusta existent davant la Llotja, perpendicular a la línia de costa i amb una torre de defensa rectangular en el seu extrem.