L'Autoritat Portuària de Balears ha convocat el concurs per a l'adjudicació de l'edificació de la nova estació marítima de Botafoc, al port d'Eivissa, amb un pressupost de 15,3 milions d'euros, que implicarà la construcció d'un edifici de 5.800 metres quadrats "per oferir als passatgers els serveis òptims de qualitat, seguretat i comoditat desitjats", informen des d'aquesta entitat.

Quan fas primer de #PabloNeruda, un dels poemes que aprens de bell antuvi és aquell de “me gusta cuando callas porque estás como ausente”. Uns versos que sojornaven a totes les carpetes dels antics alumnes de BUP amb ínfules de rapsode, emperò que fa uns anys tenen mala fama per mor de la crítica feminista i perquè allò que denotaven, més enllà del romanticisme inicial, és que l’ésser estimat ens agradava perquè no tenia dret a opinar o que, si ho feia, els desitjos d’aquest/a hipotètic/a amant no serien presos en consideració perquè allò que ens empiotxava d’ell, a més dels seus glutis de marbre, era que ens deixàs fer la nostra. I no sé per què –bé, sí que ho sé–, aquests versos em vengueren tot d’una al cap quan vaig llegir que el govern de Mariano Rajoy no faria cas de la recomanació del Consell d’Estat –que ell mateix va demanar– de no interferir al Parlament català i, cametes ajudau-me, ja ha enviat a dir al Tribunal Constitucional que impugni la investidura de Carles Puigdemont per evitar “danys irreparables” i “impedir que es consumin actes contraris a la Constitució i a l’estat de dret”.

No us demaneu què poden fer els empresaris per aquest país, sinó què poden fer els governants d’aquest país pels empresaris. En la distorsió de la frase de Kennedy es troba l’essència del cas Cursach, també amb el ramal de l’escàndol que afecta la simpàtica Pilar Carbonell, per qui tots els dirigents de MÉS posen la mà al foc alhora que admeten que mai no l’haurien fitxada.

Ofegar la causa processalment. Desacreditar el jutge i el fiscal. Pressionar testimonis clau o oferir-los una ‘sortida’ a canvi del silenci (“Agafa el doblers i ves-te’n a Alacant. Canvia de vida”). Els missers del cas Cursach no van de bromes; ni amb els que fan nosa, ni tampoc amb els instructors de la causa. Els comentaris ‘en privat’ dels penalistes estrella sobre els quixots que fa anys que investiguen la màfia palmesana farien empegueir qualsevol que s’ho miràs amb una certa distància. La impunitat amb la qual operen alguns dels advocats que transiten pels passadissos dels jutjats conviden a la reflexió. Sense generalitzar.

S’ha perduda. L’he perduda. Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa, deia un Ernesto Guevara que va conjugar l’impossible. La poesia i el fusell. Una icona amb arestes molt visibles. Un final tràgic per dibuixar la icona. El cartell i les camisetes vengueren després.

El combat a través de l’art, del discurs creatiu. Mostrar la misèria humana –‘humana’ com a extensió d’‘home’– sense renunciar a la bellesa, que no té per què ser canònica.

Tampoc és que sorprengui gaire, però la ‘causa catalana’ ha fet que el poc que quedava del PSOE com a força socialdemòcrata alternativa al poder conservador del PPs’hagi acabat d’esvair per complet durant les darreres dues setmanes.

Si els ‘populars’ Joan Rotger i Catalina Cirer haguessin assistit a la funció d’'Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke', segurament no haurien demanat responsabilitats polítiques per la seva exhibició.

Es mou el sector de les arts escèniques, al marge d’algunes de les institucions que haurien de gestionar la cultura, i a pesar d’elles.

'Trèmolo', 'Nòmades', 'La capsa de Mu', 'Remor', 'Fuga', 'Efecte Foehn', 'Abans que arribi l’alemany'... teatre visual, dansa, teatre de text, teatre compromès, entreteniment, experiència, drama, expressions del món que vivim i d’aquell que somiam...

Un cartell, un lema en forma de hashtag: #FinsAquíHemArribat. Aturem la massificació turística; comptes de Twitter i Facebook, una cadena que s’ha posat en marxa. La convocatòria és el proper 23 de setembre. Mallorca sortirà al carrer a dir ‘prou’. Contra la saturació, que des d’aquesta setmana sabem que no només és culpa del lloguer vacacional. Fa més d’un any que ho deim en aquesta secció; fa molt més que ho diuen alguns sindicats, les cambreres de pis, experts com Rafel Borràs, ecologistes de sensibilitats diverses... Tot un exconseller de Turisme, Celestí Alomar, qui assegura que els hotelers fiquen als seus establiments 70.000 turistes més del que declaren.

Podria haver estat una gran setmana per a la Conselleria de Turisme, però sempre hi ha qualque ‘impertinent’ disposat a aigualir la festa a l’equip de Biel Barceló. Quan no és Podem, és Ciutat per a qui l’habita, o el GOB o la premsa ‘amiga’ o Terraferida... i, ara, Arran, uns perillosos activistes armats amb pancartes i confeti.

Reconec que em sent estrany escrivint de gent propera que ja no em pot llegir, però en aquest cas és una necessitat.

“No tenim ni idea de com regular el lloguer turístic”. O versió 2: “No tenim idea de com regular el lloguer turístic sense irritar una part dels nostres votants”.

Carrer de la Fàbrica. Santa Catalina. Artèria de la restauració palmesana, postissa fins tocar el ridícul. 'Melting' pot de gastronomies foranes, paradigma de l’evolució fantasmal dels barris de Ciutat i mostrador irreverent de com els negocis han ocupat l’espai públic amb la passivitat o connivència de batles i regidors. Parc temàtic sense tema ni fil conductor. Un local ofereix amb lletres grosses a la porta “pizzas y pambolis”.

Raquel Riba Rossy, ‘mare’ de Lola Vendetta, presentà llibre a Palma: 'Más vale Lola que mal acompañada'. Dibuixos, impressionants, i uns quants textos. Missatge i educació, eficaç, contra el patriarcat. Feminisme il·lustrat, sense complexos, directe a la línia de flotació del masclisme, i també reivindicació de la llibertat individual, com a base d’una consciència col·lectiva i necessària. Filosofia de lema i katana, a força de proclames i pensaments condensats, (r)evolucionària.

S’ha de tenir molta fe per creure’s que un jove amb la mateixa experiència laboral que el comte Lecquio és el millor candidat dels 270 que es van presentar al procés de selecció per ser director de Participació de Cort. El nomenament de Joaquín de María indigna PSIB i MÉS, que han passat de la perplexitat a una mena de resignació proactiva davant les 'charlotades' dels seus socis.

Fins fa només unes setmanes, MÉS adorava la premsa que avui detesta. Les mamballetes s’han convertit en insults i lliçons gratuïtes. El punt d’inflexió ha estat la veritat, ni més ni menys; però una veritat que ara molesta.