El crim de la presó de Mas d'Enric va agafar tothom per sorpresa: ha estat el primer cas de la història penitenciària catalana en què un reclús mata una treballadora. No era un pres acabat d'arribar. I. S. O. havia entrat al centre vuit anys abans de matar a ganivetades la cuinera de la presó i suïcidar-se al mateix lloc on treballaven els dos junts. I. S. O. havia ingressat a Mas d'Enric de manera provisional el 26 d'abril del 2016 per l'assassinat a ganivetades d'una altra dona, un crim pel qual el van condemnar l'1 de juny del 2018. Durant els sis anys que van passar entre la sentència i el segon crim, només va tenir una altra conducta violenta, tot just quatre mesos abans que matés la cuinera: va clavar un cop de puny a la cara a un altre pres. Sembla poc important, però, segons ha pogut saber l'ARA, quan va cometre aquesta agressió la presó va incomplir el protocol de reincidència.

Contràriament al que moltes vegades es pensa, les presons són unes institucions relativament modernes. Al començament només complien la funció de segregar i custodiar els presos fins que s'executessin altres penes, com les tortures físiques o la pena de mort.

Què ha fallat? Aquesta és la pregunta que, de manera recurrent, s’ha formulat els darrers dies per explicar l’assassinat d’una cuinera a la presó de Mas d’Enric, a mans d’un intern que treballava a la cuina. El tràgic succés ha omplert les portades dels darrers dies, ha generat una onada de protestes centrades a demanar la dimissió dels responsables polítics i ha obert tota mena de debats sobre el sistema penitenciari, massa vegades mancats del més mínim coneixement de la realitat. És comprensible la consternació davant d’una desgràcia tan gran, però això no justifica ni la demagògia ni l’oportunisme de tots aquells que volen treure rèdit d’una desgràcia, especialment en plena campanya electoral.

Profundament commoguda per la mort de la Núria, treballadora del projecte més important per dotar de capacitats formatives els que compleixen penes de privació de llibertat. Era un d’aquests treballadors públics que travessen les reixes carceràries sabent que, en aquell món tancat que l’altre món vol oblidar, hi ha persones que els poders públics han d’intentar educar i reeducar.

La dita Any nou, vida nova no sempre es fa realitat. I en política sovint les coses no venen de nou. Al desembre ja vèiem com diferents alcaldes de Junts del Maresme sol·licitaven l’expulsió de persones delinqüents reincidents estrangeres. Precisament, el mateix partit polític recordava l’episodi, fa uns dies, per parlar de les condicions que s’haurien de donar per poder expulsar aquestes persones, a partir de l’acord entre PSOE i Junts que suposaria la “delegació integral” de les competències d'immigració a la Generalitat.

Marta Casanova, just després d’acabar la carrera d’infermeria, va trobar feina del que havia estudiat. També es va matricular per fer un màster i el seu interès associatiu la va portar a inscriure’s a molts altres cursos. Portava una vida activa, feia "el que se suposa que està bé". Fins que el 2017 va patir una crisi de salut mental que la va obligar a fer una pausa: va deixar la feina i el màster, i va haver de replantejar-se el ritme de vida.

Encara recordo quan de petita, al Col·legi Alemany, a la meva amiga Regina i a mi ens van portar al despatx del director perquè havíem tingut una acalorada discussió sobre Luter: jo deia que era dolentíssim i ella, esclar, que era extraordinàriament bo. Aleshores van resoldre el problema dient-nos que estava prohibit discutir sobre aquestes coses.

La presidenta de la Confederació d'Associacions Empresarials de Balears (CAEB), Carmen Planas, i la presidenta de Dones en Igualtat, Carmen Fúnez, han signat un acord que promou la reinserció laboral de dones víctimes de violència de gènere.

35 interns del Centre Penitenciari de Palma han participat en el programa 'Reincorpora' d'integració i inclusió sociolaboral per a persones privades de llibertat de l'Obra Social la Caixa gestionat per GREC, en col·laboració amb el Ministeri de l'Interior.

Quan et diuen “He estat a la presó” no et quedes indiferent. Com que l’afirmació acostuma a generar rebuig, sovint els presos que ja tenen permisos o la lliberat condicional o fins i tot exreclusos que ja tenen la llibertat definitiva eviten explicar aquesta etapa de la seva vida. Aquesta reacció de rebuig és la manifestació més habitual de l’anomenat estigma penitenciari.

L’associació pro salut mental Estel de Llevant ha empès un nou projecte social: el Viver Bio. Es tracta d’una iniciativa de formació dual que es du a terme a una planta situada a la zona de Son Talent de Manacor, en què a hores d’ara hi ha 18 persones amb discapacitat per salut mental que hi treballen. Aquest és un projecte pioner de caire social però alhora amb un compromís ecològic. Això ha destacat el gerent de l’entitat, Guillem Febrer, en presentar una nova branca del centre formatiu Estel de Llevant, acte al qual han assistit una representació de l’Ajuntament de Manacor, encapçalada pel batle, Pedro Rosselló, i també el batle de Sant Llorenç, Mateu Puigrós.

“El fet d’iniciar un procés de creativitat, de sentir-te capaç de crear alguna cosa, du implícita una part terapèutica molt important”. Cris Pink és una artista alemanya instal·lada a Mallorca que aquesta setmana ha finalitzat un taller “d’experimentació tèxtil” amb preses del centre penitenciari de Palma.