El 1996 la revista Harper va fer-li un encàrrec inusual a l'escriptor David Foster Wallace: embarcar-se en un creuer de luxe al Carib i escriure un reportatge a la revista sobre l'experiència. Amb una capacitat d'observació diabòlica, l'autor va estudiar el comportament dels passatgers, la professionalitat de la tripulació, les activitats d'esbarjo que s'oferien i com tot plegat el feia sentir cada dia més miserable. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un dels treballs inclosos en l'antologia homònima d'assaigs de Wallace que l'actor Miki Esparbé recomana com a lectura ideal per a aquest estiu.

Als centres d'estiueig del país cada any hi ha més gent que cau en l'encís del pàdel i oblida el tenis, la disposició patxanguera estival contribuint a un procés de substitució que segur que en mans de Michel Houellebecq serviria de metàfora del declivi d'Occident. És sabut que la popularitat de la pala està escombrant la de la raqueta, però també que en parlem amb la boca petita. El pàdel és un esport del qual no sabem estar orgullosos.

A finals de juliol del 2003, la revista nord-americana de gastronomia Gourmet va enviar l’escriptor David Foster Wallace al famós i multitudinari Festival del Llamàntol de Maine. Esperaven una crònica lúcida i divertida a l’estil d’Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, en què anys abans havia narrat la seva experiència en un creuer. Tot i que el reportatge Contempleu el llamàntol -que es pot llegir al recull Heballat (breument) la conga, editat per Periscopi i traduït per Ferran Ràfols- comença d’una manera semblant, sense abandonar la lucidesa i la capacitat de divertir el lector, la ment penetrant de Foster Wallace crea una teranyina narrativa i analítica capaç d’enganxar els lectors gurmets fins que aborda la incòmoda qüestió que li sembla més important del festival: ¿està bé bullir viva una criatura sensible només perquè n’obtindràs un plaer gustatiu?