Edmond Privat va tenir el privilegi de conviure durant tres setmanes, l'any 1931, d'Europa a l'Índia, amb Gandhi i els seus acompanyants. Aquesta afortunada circumstància va donar lloc al llibre que tenim a les mans: és el recull de les retransmissions radiofòniques que l'autor va fer per a la ràdio suïssa per a les quals va emprar l'esperanto.

Una anàlisi del moment que viu el poble sud-africà, la realitat en la qual es troben els joves del país que, quan tenien 9 o 10 anys, semblava que eren una generació privilegiada que no hauria de conviure amb el fanatisme i les desigualtats.

A Russell (1942-2013) semblava que la vida l’havia deixat al marge, al “xino” de Barcelona, un cau que engolia ànimes.

Wisława Szymborska. Poznan (Polònia, 1923-2012). Premi Nobel de literatura l'any 1996, a la coberta podem llegir que els seus amics anomenaren aquest fet “la tragèdia d'Estocolm”.

Un cant d’amor als llibres i a les llibreries, a la joia de compartir el coneixement.

Hi ha una carta, hi ha una història d'amor… hi ha quelcom més i molt ben dit.

Tzevetan Todorov (Sofia,1939-París, 2017) és considerat un dels grans intel·lectuals humanista dels darrers 50 anys. La seva obra s'ha centrat en la teoria literària, la història de les idees, els totalitarismes del s. XX, la relació entre art i pensament, el conflicte entre l'individu i les ideologies, i entre els creadors i els poders polítics.

Som a principis del segle XX a Brooklyn. Coneixem una família d'immigrants, la generació anterior va arribar a Amèrica amb la seguretat que era possible una vida més digna.

Sergei Dovlàtov (1941-1990) arriba als EUA als 37 anys. A causa del rebuig que va patir al seu país, Dovlàtov només confiava que la seva literatura fos publicada al 'tamizdat' (la xarxa de literatura russa publicada a l’estranger), aquesta possibilitat podia fer que arribés als lectors de l’URSS clandestinament mitjançant una altra xarxa 'samizdat'. Aquests varen ser els començaments d’un autor fonamental del s. XX. Un cop a Amèrica va trobar el reconeixement.

Quan acabem la lectura, ens trobem aquestes paraules: “L’infern no és el lloc on patim, / és el lloc on ningú sent el nostre patiment” (al-Hal·laj).

Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) ens convida a conèixer un microcosmos, durant un període de la nostra història recent, aquesta història que, de vegades, per simplificar, tenim la temptació d'obviar. Els personatges absents i presents que es passegen per aquestes pàgines ens donen llum, a través d'ells aprenem a mirar i a escoltar un poc millor.

Ngugi wa Thiong’o, Kenya 1938, empresonat sense judici. El seu delicte: escriure una obra de teatre en la seva llengua en què donava a conèixer una realitat que, pel gran èxit popular que va tenir, va incomodar el poder.

Ens donen a conèixer el que va ser la vida de Maurice Ravel, des que va ser mobilitzat a la Guerra del 14 fins al seu darrer moment. Aquest personatge esquifit que va ser reiteradament rebutjat, aconsegueix, a la fi, formar part de l’exèrcit, cosa que per a Ravel era una necessitat vital, volia ser un més.

Amistat en el sentit més profund del terme, amistats que perduren, el temps crea lligams entre les persones amistat, amor, desig. Al primer conte coneixem l’Olívia quan és una criatura que es pot dur del seu llitet a un cotxe i d’allà a un altre llit sense que se’n temi, amb la confiança d’un infant ben estimat. La seva mare, sap evitar un destí dolorós per totes dues.

Aquestes 132 cartes no són la correspondència d’un autor consagrat, del qual té transcendència tot allò que escriu. Franz Kafka era un home malalt i turmentat a qui la vida, en els seus darrers moments, el porta a una plenitud, a una autenticitat en l’amor gràcies a la coneixença de Milena, la jove que li proposa, en una trobada informal amb amics comuns, ser la seva traductora al txec. Els uneixen, en un primer moment, interessos literaris, ben aviat la relació es transforma, ell troba en la persona de Milena l’estimada. Les cartes són d’una freqüència tan intensa que només s’explica per la necessitat de l’amant, que davant del full de paper, la “presència” de l’altra dóna vida, en aquest cas d’una manera literal: a Kafka li faltava l’aire. Els seus pulmons, cada vegada més deteriorats, aviat es van aturar definitivament.

Per als lectors de Virginia Woolf, aquest ‘Esbós del passat’ és un tresor al qual tornarem i que ens apropa a l’autora.

Ens diuen a la contraportada que John Millington Synge (1871-1909) és “una de les figures amb més talent i més captivadores de la renaixença literària irlandesa”. Tenim a les mans una mostra del seu mestratge com a escriptor de viatges, un mirada crua i poètica alhora.

De manera magistral ens són presentats uns personatges que fem nostres, que restaran a prop i a través dels quals reconeixerem allò essencial de l’ànima. Éssers situats als límits de la ‘normalitat’ o bé ja fora de totes les convencions, com és el cas dels internats a la Clínica Rosenberg. Al capdavant d’aquesta clínica, hi trobem el doctor Gomperz, la funció del qual és “la gestió pràctica de la bogeria”. Aquest té una pregunta que sempre repeteix als pacients:

Estem davant l’horror de totes les guerres, la petjada deixada per aquells que han precedit la nostra protagonista, de qui accedim als monòlegs. Vides massa curtes per arribar a entendre l’altri, la soledat.

Mario Soldati és un escriptor i director de cinema nascut a Torí el 1906. ‘La chaqueta verde’ (1950, editada en castellà el 2014) és un ‘descobriment’ que no podem deixar de celebrar i fer arribar als lectors.