“Nosaltres pensam amb les mans. Cercam l’equilibri perfecte entre el disseny, l’art i l’artesania”. Això diuen el mallorquí Alejandro Dumon i la italiana Nicoletta Mantoan, de la unió dels quals va néixer 2monos, una firma de producció pròpia de mobiliari i elements d’il·luminació. Ell provenia de Belles Arts, de l’especialitat d’escultura. Domina la feina amb les mans. Ella és arquitecta. Ambdós estimen l’'slow food', el disseny intemporal, les coses ben fetes, l’artesania i una manera de viure a poc a poc, gaudint de pensar, de fer i d’acabar les seves peces amb la cura que mereixen.

Ara fa tot just un mes que Terra Cuita va obrir nova botiga al centre de Palma, a l’espai que en els darrers anys havia ocupat la galeria Louis 21. La fàbrica de ceràmica de Pòrtol, coneguda tradicionalment com Can Tiet, atresora ja cinc generacions d’una mateixa família que, des del 1861, treballa el fang amb el torn. De fet, Pep Serra Crespí agraeix al seu pare que, durant els estius gairebé des que en té record, en comptes de dur-lo a jugar a futbol, es preocupàs perquè aprengués a manejar el torn. Ara, Pep Serra és al capdavant del negoci i és el principal artífex de la renovació que han fet sense deixar, en cap moment i sota cap concepte, l’essència de la tradició artesana que va heretar.

Fan, sens dubte, algunes de les millors pizzes de Palma. Són de l’escola de Vanda, la gran cuinera bolonyesa establerta fa anys a Llucmajor. Per això duen el nom L’Altra Pizza, que subratllen amb un categòric “l’autentica di Vanda”, fent una crida o posant com a crida els seus orígens.

Quan My little place va obrir a Palma, el 2011, els residents de la zona tot d’una vàrem percebre que aquella botiga dedicada als més petits era diferent de la resta que fins aquell moment hi havia a Ciutat. Hi trobaves aquelles joguines, objectes, complements per a infants que només veies si viatjaves a França, als Estats Units o als països nòrdics. La madrilenya Cristina García i l’argentí Ariel Petroselli havien vingut a Mallorca expressament per fer realitat un somni que volien que fos el de tothom o, almenys, cada vegada el de més gent. El de nins i nines, de totes les edats, de 0 a 100 que en diuen.

Na Joana Mesquida, quan encara no han tocat les 6 del matí, obre la porta del bar Molinar, que tothom coneix com Can Pep. Té obert de sis a sis (de 6 a 18 h). Ella i el seu home duen el bar a l’antiga, ells dos tots sols: fan berenars de prest, el pa amb oli de sempre, el pa amb sobrassada amb tomàtiga, els rebentats i un bon cafè. La gelera de fusta de sempre (una autèntica joia), la barra dels anys 50, les botelles que compraren els pares de na Joana i els records familiars. Així s’ha conservat Can Pep des que en Pep i na Petra, els pares de na Joana, s’hi posaren al capdavant el 1958. Na Joana Mesquida voldria que continuàs així, com sempre, quan ella i el seu home es retirin. Els clients, els de cada dia i els esporàdics, també ho esperam.

Aquest dissabte és bon dia per anar a Campos. És la Fira de Maig, aquest cap de setmana. S’hi ven de tot i s’hi ofereix la imatge d’un poble, de tota una illa. Un parell de dies abans, m’atur a Campos. És dijous i hi ha mercat. M’agrada que les botigues tinguin quatre coses ben triades i ben posades al carrer. Fan mirera.

Els anglosaxons parlen de les 'concept stores', un terme que s’ha adoptat en el món sencer i que, en aquests moments, es refereix als negocis que marquen tendència. Es tracta de botigues que, al marge del que puguin vendre, defineixen una manera de viure o d’entendre la vida. Obren un ventall ampli de productes i també d’experiències, venen objectes però també fan projectes. Sigui el que sigui el que hi puguis trobar o el que et puguin oferir, el que et posen davant és un estil.

Majoral no necessita presentació, però per molts motius mereix l’humil homenatge que volen ser aquestes línies. La família de joiers de Formentera, encapçalada per Enric Majoral, és tot un referent del millor del disseny contemporani en aquest sector. I ho són, sobretot, perquè, des de fa quatre dècades, despleguen una creativitat que va ser, des dels anys 70 que van començar la seva aventura, i continua sent avui, l’expressió d’una creativitat ben mesurada i, més que no de la joieria, són la demostració d’un estil de vida.

Ho confés: quan vaig a Maó (hi vaig molt manco del que voldria), m’agrada fer una llarga ullada als aparadors de la joieria Vives. Mires perquè admires, com s’observa una bona pintura, un moble o qualsevol cosa que, per un motiu o un altre, crida la teva atenció. Els aparadors de les botigues, almenys per mi, no són tant avantportes al consum, sinó finestres a través de les quals descobrir creativitat, ofici, singularitat, idees, bellesa...

Aquesta és una recomanació de Fanny Tur, a qui hi acompany. Amb la cuina de llenya com fa més de 90 anys, amb aquells refrigeradors de portes de fusta i ja, al capdavant, amb els nets de Joan Costa i Maria Marí, que van obrir la fonda el 23 d’abril de 1924, Can Costa és el referent per excel·lència i mèrits propis de la vella Eivissa. De fet, des del 2014, té la Medalla d’Or de la ciutat. I ho és de la quotidianitat, perquè el dia de Sant Jordi farà 93 anys que Can Costa va néixer per donar menjar i beure als pagesos que feien aturada amb el carro i també als treballadors del port, segons conta Josep M. Piña a 'Gent de la Marina d’Eivissa'. Ara, qualsevol dia feiner, t’hi trobes una curiosa mescla d’eivissencs, visitants freqüents de Vila i alguns turistes dels que volen descobrir la cuina casolana i els llocs amb més història de l’illa.

Feia anys que sentia dir a persones que saben de cuina o que passen gust de menjar que tal cosa o tal altra la compraven a Comercial Vera: un oli o una sal especial, aquell aliment sense gluten que se’t fa difícil trobar, unes galletes exquisides, un bon embotit, una pasta farcida, una mescla d’espècies per a un plat concret, un ou d’estruç o unes llepolies per endiumenjar les postres. Des de la primera vegada que vaig anar a la gran botiga que tenen al polígon de Can Valero de Palma per a la venda directa, vaig constatar que la selecció gastronòmica que, arreu del món, fa la família Vera és de les millors, si no la millor, que es pot trobar a les Balears. Sí, Comercial Vera és una empresa familiar que va fundar Manuel Vera a mitjans dels anys 90 per distribuir carns vermelles als restaurants de Mallorca. Avui, els dos fills del fundador fan feina amb el pare obrint noves línies del negoci gastronòmic. Fins i tot, hi ha un petit punt de venda al mercat de l’Olivar.

Tenen una feina que moltes persones faríem de bon gust. Iñigo Güell i Ingrid Iturralde –i ara també les seves filles– viatgen per Europa, Àfrica i Orient, a la recerca de coses maques: peces d’artesania, objectes i mobles antics o vintage la presència dels quals faci la vida més agradable a qui els tingui a ca seva. Per als propietaris de Viveca, que així es diu la botiga que obriren fa dos anys a Palma, una vida agradable vol dir dolça i tranquil·la. A la recerca d’aquest dia a dia plaent, Iñigo i Ingrid es traslladaren a Mallorca des de Madrid, portant a l’equipatge 30 anys d’experiència en decoració i disseny de mobiliari i objectes. Al rovell de l’ou de Ciutat, trobaren un petit local que responia al concepte d’existència desitjada: una vella portassa al passatge del carrer de Sant Feliu. No necessitaven res més: una mena d’aparador que oferís les peces més preuades, però sobretot la imatge de la seva manera de viure. Tanmateix, Viveca és més que una botiga.

La llet és fresca, duita de Menorca. Els sucs són naturals, per tant, de temporada. Tenen una bona selecció de cafès artesans del Congo, Rwanda, Hondures... tant per prendre allà mateix com per endur-te’ls a casa en bossetes ben dissenyades. El 'porridge', el plat de civada, fruites i llet, del qual diuen que és perfecte per a la salut i sobretot per començar el dia carregat d’energia, és una de les seves especialitats. Fan berenars complets, amb ous, torrades, fruita i més. Una tria de dolços per a les persones més llépoles. I cap al migdia, tenen un bol d’arròs carregat de sabors o hamburgueses vegetarianes. La cervesa és artesana. Els refrescs són orgànics. Treballen amb productes ecològics i, sempre que els és possible, originaris de les Balears.

N’hem vist la renaixença i l’apreciam. Si hi va haver un temps que les botigues de fruites, verdures i hortalisses pràcticament varen desaparèixer dels carrers dels nostres pobles i ciutats, avui qui més qui manco en té i en pot gaudir d’una o d’un parell al costat de casa. El renaixement dels establiments que venen les collites dels nostres horts, en els primers anys tímid i seguidament amb una tendència creixent fins a convertir-se en un dels negocis dels quals s’obren més, no pot venir sinó donat perquè eivissencs, formenterers, menorquins i mallorquins valoram els immensos avantatges que tenen aquests productes si no han viatjat i si han passat pel menor nombre de cambres frigorífiques possible. Provinents de conreus ecològics o no, cadascú pot triar. En tot cas, la proximitat guanya molts adeptes, com un temps.

Fa molts d’anys, qualcú em va dir que havia de sembrar una planta d’àloe vera perquè no hi havia res més efectiu contra les cremades domèstiques. Una planta, em digueren, o tenir a mà una botella de gel. Després de comprovar-ne l’efectivitat, em vaig informar de les seves propietats: vitamines, minerals, aminoàcids, accions digestives, antiinflamatòries, regeneradores de cèl·lules de la pell i dels teixits interns i un llarg etcètera de beneficis per a la salut.

El petit carrer Minyones de Palma està lligat als millors entrepans de la ciutat des de fa dècades. Qualsevol que tingui el que se sol dir “una certa edat” i que es mogués pel centre de Palma segur que va fer aturada al que tothom coneixia com a “can brutes”, una petita barreta a la cantonada amb el carrer de Peraires on una parella feia entrepans carregats d’oli i de colesterol. Si dic que hi ha tradició en aquest carreró veí a la central de Correus, és perquè, ara fa set anys, Mateu Pardo va obrir una petita botiga just al costat de “can brutes”. De nom, li va posar Badulake, en honor de la botiga dels Simpson. En principi, era una botigueta de queviures per als descuits. S’hi va sumar Rosa Cara, que ara n’és sòcia, i començaren a fer entrepans. Tant d’èxit varen tenir que, a poc a poc, els entrepans i altre menjar preparat hi han agafat lloc i protagonisme.

Dalt Vila és una joia i també té una joia. A finals del proper mes d’abril farà cinc anys que el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) va reobrir les portes després d’una reforma i ampliació substancial que no només no ha desdibuixat la fesomia del conjunt patrimonial (cosa que és ben d’agrair), sinó que ha servit per acostar Dalt Vila al centre de la ciutat. Aquest edifici, ni petit, ni gran, és d’una discreció meravellosa. Parla de l’Eivissa històrica i parla de la contemporaneïtat de l’arquitectura i de l’art.

En només dos anys que fa que està obert, el Bar A Vins ha servit de revulsiu d’un dels entorns amb més encant i solera de Maó. La plaça de la Conquesta, tan propera als carrers més transitats, semblava quedar esquerra mà o, si més no, no ocupava un lloc al pensament dels menorquins i visitants com a punt de trobada. Quan el cuiner de Saragossa, Sergio Loris, i la sommelier catalana Sara Sanchís varen descobrir les possibilitats d’un local fet de marès amb història i voltes, no s’ho pensaren: aquell espai ho tenia tot per convertir-se en una mena de bistrot on desenvolupar aquest concepte tan francès dels bars à vins. Era l’únic bar restaurant de la plaça quan obriren, el mes de desembre de 2014. Ara ja en són tres i la plaça de la Conquesta és ja un lloc que ha creat hàbit, fins al punt que l’Ajuntament de Maó hi ha començat a organitzar activitats. I el Bar A Vins d’en Sergio i na Sara és un dels bars restaurant que més es recomanen de la ciutat, tant en el boca-orella com per les xarxes socials.

Em conten que Laia Alegret sempre va saber que es dedicaria als llibres. És allò de fes el que més t’agrada i ho faràs bé. A ella el que més li ha agradat sempre és llegir, em diuen, així que res no podia fer millor que promoure la lectura. Per això, quan fa sis anys va saber que la llibreria Drac Màgic de Palma podia tancar, ella i Ruben Hernández decidiren fer-se’n càrrec i donar-li una nova vida. Laia deixà la llibreria Jaume de Montzó, on treballava, i l’agost de 2011, començaren un projecte propi a la Drac Màgic, en una de les cantonades de la plaça dels Patins.