A la Xina hi trobes universitats ben dotades econòmicament, amb una estructura jeràrquica i alumnes motivats, però no hi trobaràs debats. Joan Cortada treballa al departament d'espanyol d'un d’aquests centres universitaris a Pequín. El Beijing Institute of Technology, on fa classes i també on viu, és un recinte modern al sud de la capital xinesa. Les instal·lacions generen enveja, tot i que sorprèn trobar alguns tancs i material militar exposat a les grans avingudes del campus; la universitat té una part dedicada al desenvolupament de tecnologia d’ús militar.

El bombardeig dels Estats Units a l'OTAN ha estat una decisió inèdita que obre un escenari bèl·lic imprevisible. Les reaccions internacionals no s'han fet esperar davant d'una decisió que el president nord-americà, Donald Trump, va prendre només uns "minuts abans" de l'atac, segons el vicepresident del país, J.D. Vance. En aquest context de gran incertesa i encara d'impàs, a l'espera de la resposta que pugui fer l'Iran, el Consell de Seguretat de l'ONU ha estat convocat d'urgència aquest diumenge a la tarda reclamat pel govern iranià. Segons ha confirmat la presidència del Consell, que aquest mes està en mans de Guyana, se celebrarà aquesta nit, a les tres de la tarda hora local.

La Xina sempre ha estat imprevisible. El 1900, al final de la dinastia Qing, que va durar del 1644 al 1912, ningú podia pensar que 20 anys més tard seria un estat devastat pels “senyors de la guerra” i la guerra civil. El 1940, amb Manxúria envaïda pel Japó, no era plausible pensar que el 1960 seria l’estat comunista més important del món.

Els Estats Units i la Xina tornen a estar immersos en una important negociació en territori neutral per acostar posicions comercials. Si bé a principis de maig van sortir amb un gran acord de Ginebra –que implicava la suspensió parcial dels aranzels recíprocs durant noranta dies–, on es va celebrar la primera reunió després de l’escalada de la guerra comercial, ara s'espera un desenllaç similar de Londres, on alts funcionaris de les dues administracions es troben reunits des d'aquest dilluns amb un objectiu similar, que és el de resoldre alguns conflictes comercials, però aquesta vegada centrat en els controls a l'exportació de béns, com les terres rares i els semiconductors, que han tornat a enfrontar els dos països.

Acabada la Guerra Civil, la família de la meva mare es va veure en dificultats per a la convivència en el seu entorn social. Com moltes altres. El meu avi, en aquell moment amb 48 anys, era un important fabricant de Mataró. L’anarquisme el va posar en perill de mort la primavera del 1936. El 18 de juliol va voler marxar a França, no hi va ser a temps. Va passar els tres anys de guerra amagat a casa seva. Periòdicament el venien a detenir, i la meva àvia deia: “No sé on és”. El gener del 1939 les tropes italianes van arribar a Mataró i el meu avi va sortir al carrer. El van fer alcalde. Pocs mesos després va ser destituït, va anar a la presó i després va ser desterrat. Mai va ser jutjat.

Hi ha estudiosos que anuncien des de fa anys l’adveniment d’un “segle xinès”: un món en què la Xina aprofita per fi el seu enorme potencial econòmic i tecnològic per superar els Estats Units i reorientar el poder mundial al voltant d’un pol que passa per Pequín.

Té ulls grossos, dents amenaçadores i un aspecte entremaliat. És el Labubu, un ninot que ha desfermat un fenomen fan que supera les fronteres xineses. El Labubu ha esdevingut tendència mundial i tot un triomf per a l'empresa xinesa Pop Mart, que el comercialitza. Es pot dir que és un dels primers èxits de la cultura pop i el disseny xinès.

Arran d'un problema tècnic, el parapentista Peng Yujiang va acabar xuclat per un corrent ascendent que el va portar fins a 8.598 metres d'altura, segons el mitjà xinès Guangming Daily. Malgrat aquest viatge inèdit, el procés de congelació que va arribar a experimentar i la falta d'oxigen que va patir durant uns minuts, va poder aterrar sa i estalvi, perquè en cap moment va perdre el coneixement. Tot plegat va passar dissabte a la regió muntanyosa de Qilian, al nord-est de la Xina, i els vídeos enregistrats per la càmera de 360 graus que duia enganxada al parapent estan acaparant titulars als mitjans internacionals i vídeos a les xarxes. Però com va ser possible que arribés tan amunt i en tornés viu?

El govern de Donald Trump ha retallat un 24,3% el pressupost de la NASA per al pròxim any i ha reorientat totalment l'estratègia del programa espacial nord-americà. La nova prioritat és "arribar a la Lluna abans que la Xina i posar un nord-americà a Mart", una menció explícita que confirma oficialment (i de forma molt poc diplomàtica) el que era un secret de domini públic: la nova carrera espacial entre els Estats Units i la Xina. Ni tan sols el president J.F. Kennedy va dir mai oficialment que l'objectiu de les missions Apol·lo fos vèncer la Unió Soviètica, però Donald Trump no té pèls a la llengua. I tampoc no té gens d'interès científic en l'espai. El seu pressupost, de fet, fa una retallada dràstica en els programes de recerca espacial i en els de recerca planetària, com els que investigaven la crisi climàtica. La NASA fixa el rumb cap a Mart, tal com demanava Elon Musk, que ha orientat cap aquí la seva empresa Space X. Abans, però, cal arribar a la Lluna només per vèncer Xi Jinping.

La Casa Blanca va anunciar diumenge que els Estats Units i la Xina suspendrien o aixecarien temporalment els aranzels d’importació que es van imposar mútuament a l’abril, i posteriorment tots dos països han anunciat una treva de 90 dies en la guerra comercial. Ara bé, tot i que l’anunci ofereix un alleujament que les empreses feia temps que esperaven i ha estimulat la confiança del mercat, els inversors farien bé de refrenar el seu entusiasme.

La Xina va sacsejar el món el 2010 quan va imposar un embargament a les exportacions de metalls de terres rares essencials al Japó. Els executius japonesos van aparèixer espantats a la televisió per informar que s'estaven quedant sense matèries primeres fonamentals.

L’any 1601, el jesuïta Matteo Ricci va ser convidat a la Ciutat Prohibida de Pequín. No era fàcil distingir-lo dels xinesos: anava vestit a la manera confuciana, dominava àmpliament l’idioma xinès i havia après els rituals i costums de la cort imperial. L’objectiu de camuflar-se entre les elits lletrades era convertir la Xina al catolicisme. Però va fracassar. Als xinesos els espantava la figura del Crist crucificat i torturat, que veien com una mena de màgia negra –la Mare de Déu, semblant a la deessa budista Guan Yin, els atreia molt més–. El Vaticà tampoc aprovava la via sincrètica i adaptativa per la qual apostava Ricci.

Per als compradors de la generació Z als Estats Units, la guerra comercial del seu país amb la Xina ja no és només un titular. El 25 d'abril passat, Shein i Temu, els dos gegants xinesos més populars entre els joves, van anunciar que ajustarien preus als EUA. El cost d'alguns productes venuts per Shein es va disparar més d'un 150%. Temu ha afegit un "sobrecàrrec a la importació" que en alguns casos supera el preu del producte.

Apple està estudiant traslladar el muntatge de tots els iPhones que ven als Estats Units de la Xina a l'Índia de cara a l'any vinent, segons ha avançat aquest divendres el Financial Times. Aquesta decisió és una conseqüència de la guerra comercial iniciada pel president Donald Trump, que ha obligat el gegant tecnològic a replantejar-se la seva producció. Així doncs, la companyia canviarà la seva cadena de subministrament de tal manera que els més de 60 milions de telèfons mòbils que ven cada any als EUA surtin de l'Índia a finals del 2026.

En algun moment saber coses, aprendre, respectar el pensament científic i intentar comprendre el món estava ben vist en la nostra societat. La cultura estava connectada amb l’estatus i les oportunitats, i enviar els fills a la universitat era l’objectiu de molts treballadors per incorporar-los a l’ascensor social. A les cases humils es devoraven els llibres, encara que fossin els que regalava la caixa d'estalvis de torn, o els del Círculo de Lectores, o se’n compraven i els respectaven. Als Estats Units també. A l’autoproclamat país de les oportunitats i les persones fetes a elles mateixes, no hi havia cap gran fortuna sense placa per la milionària contribució a un museu, una sala de concerts o una universitat de prestigi científic. Avui el clima no és el mateix, especialment als EUA, on s’ha alimentat un ressentiment contra les elits que es personifica en un tipus d’esquerra convertida en una caricatura agafant la part pel tot. Una esquerra a la qual sarcàsticament es considera woke perquè defensa polítiques d’identitat i justícia social més enllà de la raça, com ara el gènere i les identitats percebudes com a marginades. Vinculat al moviment Black Lives Matter (BLM), avui ser woke és un terme pejoratiu davant l’estupefacció ideològica de molts partits progressistes. També dels europeus. 

Són tantes les bogeries que fa cada dia l’administració Trump que de vegades fets força sorprenents però molt reveladors es perden entre el soroll. N’és un exemple l’escena del 8 d’abril a la Casa Blanca en què, en ple fragor de la guerra comercial, el nostre president va decidir que era el moment perfecte per firmar un decret destinat a impulsar la mineria del carbó.

Amb poc raonament econòmic o polític, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha introduït alguns dels aranzels més alts en més d’un segle i els ha imposat a gairebé totes les economies del món. Després, de sobte, malgrat haver insistit que els aranzels arribaven per quedar-se, ha ajornat els nous aranzels “recíprocs” en el cas de tots els països excepte un, i ha mantingut en vigor un gravamen general del 10% per a la resta. En el cas de la Xina, Trump ha afegit un aranzel del 50% a les dues pujades d’aranzels del 10% al febrer i març i l’aranzel “recíproc” del 34% imposat el “dia de l’alliberament” (que després ha augmentat al 84% per ordre executiva). El resultat? Un aranzel mínim efectiu del 145% per a tots els productes xinesos que entren als Estats Units (amb una exempció temporal en el cas de l’electrònica de consum).

Durant dècades, lobistes d'empreses dels EUA han pressionat perquè la Xina obrís les portes a bancs, companyies aeroespacials i cadenes de menjar ràpid. El fabricant d'avions Boeing, per exemple, va començar a rebre comandes del gegant asiàtic poc després d'una visita de Richard Nixon el 1972. Però ara, molts dels empresaris nord-americans al país veuen com el seu propi govern està desmantellant gran part de la feina feta.

La Xina ha ordenat a les seves aerolínies que no acceptin més lliuraments d'avions del fabricant dels Estats Units Boeing en resposta a la imposició d'aranzels del president estatunidenc, Donald Trump, de fins al 145% a productes xinesos. A més, també ha demanat a les companyies aèries que aturin qualsevol compra d'equips i peces relacionades amb aeronaus a empreses nord-americanes, segons recull Bloomberg.

La Xina escala la guerra comercial declarada per Donald Trump. Pequín ha suspès les exportacions d'una àmplia gamma de minerals crítics i imants i amenaça amb obstruir el subministrament de components fonamentals per als productors d'automòbils, els fabricants aeroespacials, les empreses de semiconductors i els contractistes militars de tot el món.