L'artista mallorquí Miquel Barceló ha inaugurat aquest dissabte a Eivissa la seva exposició El present permanent, inspirada en l'art rupestre de les coves d'Altamira o Lascaux. Barceló ha explicat durant la inauguració de la mostra, que es podrà veure fins al 16 de novembre en el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), que considera aquest art “tan d'avantguarda com els artistes més moderns de Nova York”.

Els desitjos de Miquel Barceló s'han complert: el Patronat de la Sagrada Família li ha demanat que faci una proposta artística per a la realització de les escultures de la façana de la Glòria. Tal com ha fet públic la mateixa basílica, també ho han demanat a l'escultora basca Cristina Iglesias i al mexicà Javier Marín. Els artistes hauran de tenir les propostes enllestides a finals d'any. Aquestes propostes serviran perquè el Patronat pugui "seleccionar l’artista o els artistes que finalment duran a terme la seva execució". Barceló i Marín són artistes eminentment figuratius, mentre que Iglesias és coneguda per les seves escultures monumentals i inspirades en el món vegetal. Iglesias és també qui té més experiència en l'àmbit de l'art públic.

A diferència dels Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg), que tenien els seus anys i les seves experiències a Mali, al País Dogon, com a element cohesionador de totes les notes i fragments que s’hi aplegaven, i a diferència també dels Quaderns de l’Himàlaia (Galàxia Gutenberg), en què els viatges pel Nepal i l’Índia feien aquesta funció d’argamassa, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) ha posat a De la meva vida tota classe de materials esparsos, desconjuntats, a la fi únicament relacionats entre ells perquè tots tenen a veure amb un aspecte o altre de la seva vida: família, poble i illa natals, projectes creatius d’envergadura, passions, gustos, viatges, rutines, persones importants, descobertes o exploracions de naturalesa existencial o estètica... L’efecte és, al principi, desconcertant. A poc a poc, però, tot plegat va prenent la forma no tant d’una autobiografia el·líptica i trossejada com d’un poderosíssim autoretrat múltiple, dinàmic i en centrifugació.

Després de la capella del Santíssim de la seu de Mallorca, Miquel Barceló continua aprofundint en l'art sacre: aquest dimecres s'ha anunciat que farà tres tapissos per a la renovada catedral de Notre-Dame de París, que tornarà a obrir les portes el 8 de desembre. Segons ha fet públic l'arquebisbat de París, els tapissos es col·locaran a la capella de la nau lateral nord, sobre el mur oriental. El responsable de l'arquebisbat no ha detallat les temàtiques dels tapissos, i el taller de Barceló declina fer declaracions sobre aquest encàrrec. Els tapissos de Barceló conviuran amb quatre treballs tèxtils més del pintor britànic d'origen kenià Michael Armitage.

L'artista Miquel Barceló diu d'ell mateix que és un "bon lector" i un "mal escriptor". "Una prova que no soc escriptor és que escric en francès", adverteix Barceló amb motiu de la presentació del seu llibre de memòries De la meva vida (Galaxia Gutenberg), fruit d'una selecció dels quaderns on escriu des de fa anys, traduïts al català per Emili Manzano i al castellà per Nicole d'Amonville Alegría. Tot i això, aquestes memòries no tenen format de dietari. "L'únic dietari que m'agrada és el que va fer Pere Gimferrer fa molts anys. Dibuixo cada dia i escric molt sovint. Gairebé tots els quaderns són de dibuix, i n'hi ha que no tenen cap paraula; això és un èxit", diu l'artista.

Miquel Barceló torna a tenir una gran obra a l'horitzó: després de la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca, ara l'artista mallorquí ha demostrat el seu interès per fer un altre gran mural ceràmic a la façana de la Glòria de la Sagrada Família. Com ha avançat aquest diumenge l'Última Hora i ha pogut confirmar l'ARA, Barceló s'ha posat en contacte amb els responsables de la basílica per col·laborar en el guarniment de la façana, que quedarà definit per una comissió teològica i una comissió artística. La proposta s'ha fet pública just després de la polèmica pel seu cartell del 125è aniversari del Barça.

Ara que ningú compra quadres i tot és minimalisme i parets blanques, el cartell que Miquel Barceló ha fet pels 125 anys del Barça pot tornar-nos a injectar una mica de la modernitat perduda. L'art modern ha estat molt important per a la identitat de Catalunya. El colonialisme sempre vol matar la llengua perquè és el cor de les nacions, i no cal explicar per què el franquisme va ser un desastre per a les lletres. Però la naturalesa no verbal de la pràctica va ajudar a fer que els nostres pintors s'escapolissin i poguessin mantenir la cultura catalana en un diàleg de tu a tu amb els més grans del segle XX. Miró, Dalí o Tàpies van ser genis universalment reconeguts que empeltaven la mirada catalana amb l'avantguarda més absoluta del seu temps. Avui que sembla que la teca política només es troba als llibres o a les pel·lícules, està molt bé que el Barça serveixi d'excusa per recordar que la nostra tradició pictòrica continua vivíssima en algú com Barceló. L'art fa aquesta cosa estranya que interromp el flux de l'actualitat i de les modes i ens permet jutjar el present des d'un temps i un lloc altres. El quadre de Barceló és bo perquè obre una escletxa per parlar, i per això tothom n'està parlant tant.

Agafes el cartell del 25è aniversari del Barça i hi veus els feliços anys vint i la influència modernista reflectits en el cartell de Josep Segrelles. I et mires el cartell de Sebastián Rey del 1949, pel 50è aniversari, i et transmet tota la grandiloqüència pètria franquista, llorers inclosos, malgrat que les cartilles de racionament encara funcionaven.

He de reconèixer que en un primer moment em va semblar un acudit. I vaig haver de buscar en línia altres imatges per comprovar que era real. Sobretot perquè no sabia que Miquel Barceló tenia l’encàrrec i, després, perquè la imatge, en una primera mirada, no semblava que estigués en la línia de les darreres coses que li havia vist. Un cop comprovada l’autoria, però, el primer que em va sortir va ser un somriure. Ho ha tornat a fer. La imatge, com bé s’ha comentat àmpliament a xarxes, remet una mica als dibuixos del còmic més tronat i underground, un estil que coneix bé i li és ben proper, ja que en va viure l’ambient durant l'auge que hi va haver a la Barcelona dels vuitanta. Té tot ell, en principi, un punt gamberro i humorístic, elements que són constants en moltes de les obres de l’artista de Felanitx, que ha fet de l’humor i la ironia fina un element central del seu treball, especialment en el tractament de la figura humana.

"Un dimoni vestit del Barça", "Sembla que hàgim fitxat La Cosa", "L'ha dissenyat un perico venjatiu" o, simplement, "És molt lleig". Com passa sempre que un artista presenta una creació rupturista, les crítiques estan a l'ordre del dia. I es magnifiquen amb les xarxes socials. És el que ha passat amb el cartell del 125è aniversari del Barça, obra de Miquel Barceló i presentat en societat aquest dimarts.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

“El tresor més gran de la pel·lícula és que et permet estar mitja hora amb Miquel Barceló, i el sents parlar de manera col·loquial, el veus treballar… Et trobes amb un Barceló molt proper i familiar que t’explica la seva manera de treballar”. Així resumeix Josep Maria Civit, col·laborador habitual del desaparegut Agustí Villaronga, el documental Barceló. Traços de fang, una obra feta en el marc de l’exposició que aquests mesos s’ha pogut veure a La Pedrera, centrada en les ceràmiques de l’artista felanitxer. Vinculada a aquesta exhibició fa unes setmanes que el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor va inaugurar la mostra Toni Catany: retrats i ceràmiques de Miquel Barceló, en el marc de la qual es projectarà, aquest divendres, el documental de Civit. 

En una conversa entre Miquel Barceló i Albert Serra com la que ha tingut lloc aquest dijous a l’Auditori de la Pedrera –i que tancava les activitats de l’exposició Barceló. Tots som grecs– el públic riu, aprèn i descobreix la naturalitat i el geni de dos artistes gegants, però qui més gaudeix són ells dos: Barceló i Serra han xerrat pels descosits durant prop d’hora i mitja, trepitjant-se l’un a l’altre en un frec a frec on no hi ha cabuda per a la impostura ni el regat, només per a l’interès genuí i la generositat amb l’altre.

El Consell de Mallorca ha proposat nomenar Fill Predilecte l'artista Miquel Barceló i mantindrà la iniciativa perquè la princesa Elionor sigui Filla Adoptiva, malgrat que no podrà treure-la endavant, ja que el PSOE s'abstindrà. Els 18 premis (dividits en quatre categories) es lliuraran el 12 de setembre –coincidint amb la data de la Diada– al teatre Principal de Palma.

Amb la ceràmica, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) viatja en el temps. Al documental Barceló, traços de fang, que s'ha estrenat aquest vespre a la Pedrera coincidint amb l'exposició Barceló. Tots som grecs, l'artista mallorquí recorda que va començar a fer ceràmica a Mali amb unes tècniques pròpies del neolític, i que aquell lloc i aquella manera de treballar el feien sentir més jove. "La ceràmica de Mali és com del neolític", afirma Barceló al documental, dirigit per Josep Maria Civit i coproduït per la Fundació Catalunya La Pedrera i Minimal Films.

Francisca Artigues, mare del pintor mallorquí Miquel Barceló, ha mort aquest dijous a 97 anys. El funeral serà aquest mateix divendres a les 20 hores a la parròquia de Felanitx, d'on és la família.

Han coincidit a Barcelona Miquel Barceló i Tim Burton, dos senyors amb els cabells esbullats. Dos increïbles creadors. El pintor i escultor té 67 anys, i el cineasta en té 65. El pentinat despentinat que traginen és, com tot en ells, una declaració estètica, és a dir, ètica: estic més enllà de les modes, soc lliure, i tinc més cura de la meva obra que del meu cos, però l’una i l’altre s’assemblen. Mires les ceràmiques de Miquel Barceló i mires el seu (des)pentinat i hi trobes la mateixa expressivitat desfermada. Fang i cabells, dues matèries per crear formes que ens sacsegen i ens atrauen. Mires els personatges grotescos, surrealistes i desmanegats de les pel·lícules de Tim Burton i el veus a ell, alhora fràgil i màgic. A tots dos és com si les idees els esclatessin al cap, com si els cabells enlairats i anàrquics fossin pensaments en procés de formació, o de deformació. Són genis en ebullició constant. Fins i tot a la punta dels cabells.

Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.