Els meus pares estan separats. Hi estan d’ençà que jo era molt petita, de manera que no puc dir que arrossegui cap trauma d’aquest episodi. Tot va passar quan encara em mancava la consciència justa per saber que la meva vida havia canviat i per qüestionar-me si seria pitjor. Així que ara no tenc cap record de quan estaven junts amb el qual poder comparar la relació que tenim avui dia tots tres. Tanmateix, no estic segura que –si en tingués, de records– desitjaria que tot hagués estat diferent. Som una família normal (que no normativa): tenim un grup de WhatsApp tots tres, de tant en tant feim un dinar o un cafè plegats, l’un em demana per l’altre –i viceversa–, i entre ells es demanen ajuda i favors quan ho necessiten. A banda de jo mateixa, sé que tenen algunes poques coses en comú. Comparteixen certes maneres de fer i de veure la vida. I potser és per això que, casualment i sense saber-ho, tots dos varen decidir deixar de fumar el mateix dia, després de prop de quaranta anys enganxats al tabac.

Catalina Feliu seu a la porxada de ca seva de Magaluf, que va conèixer l’estiu de 1935, tan sols un parell de dies després de néixer. D’allà hi veu sortir el sol cada dia a 89 anys. Mentre s’engronsa a un balancí de tela de llengües blau destenyit per la saladina i la humitat, diu que ca seva és la primera que es va construir a Magaluf, concretament l’any 1930. La casa ha passat de ser pionera al municipi a una de les tres darreres que hi queden.

De tant de desitjar-ho, finalment va succeir. Al cine on anava cada dia n’Ezequiel, com que era independent i alternatiu, hi passaven coses que no solien passar a les sales de cinema més convencionals.