Pere Duran tornarà a ser, si no hi ha res de nou, el candidat de Nou Ordre a les pròximes eleccions municipals a Manacor. Rompuda l'aliança amb Unió Mallorquina, ens fa cinc cèntims dels desitjos del partit i dels vídeos a les xarxes que l'han fet viral.

Després de les eleccions del 2027, Magdalena Perelló Frontera, de can Coramet, (Llubí, 1966), deixarà de ser batlessa del seu poble després de 12 anys. Han estat tres mandats en què, segons ha publicat recentment el seu partit, MÉS per Llubí, s'han executat inversions per valor de 12 milions d'euros. Se'n va de manera natural i, de fet, marxa tranquil·la ,perquè la persona que la substituirà al capdavant de la candidatura té experiència a la Sala, ganes i il·lusió. Deixa coses pendents que li hauria agradat fer, però té clar que l'adeu arriba en el moment just. Tampoc dubta a parlar-nos del seu futur en el món de la política.

Em llevaré això de damunt aviat. Ho diré sense embuts: em va massa bé separar l’artista de l’obra. No és cap dilema per mi. Em fa por com de còmodes se senten dins meu les contradiccions. Pareix que hi han trobat un lloc ampli i còmode, que no es barallen. Sempre m’ha passat: potser em manca moral i em sobra hedonisme. Tenc geloses les coses que em fan passar gust. El plaer s’avantposa al sentit comú i em permet, en la soledat de la meva pantalla i els meus auriculars, consumir artistes que no m’atreviria a confessar públicament i d’altres que sí, amb certa vergonya.

Ho record com un hit a la ràdio, una cançoneta que no deixes d’escoltar: “Què és de tímida aquesta nina” o “Que se li ha menjat la llengua el moix?”. Es referien a mi, en tercera persona del singular. Mai tu, sempre ella. Mai interpel·lada, sempre assenyalada. Varen decidir que era tímida abans, i tot, que jo sabés el que era. I des d’aquell moment vaig carregar amb aquelles sis lletres: ‘tímida’, com una llosa que reduïa la meva existència i les meves possibilitats. Una capseta molt petita, perfecta per a la mida d’una persona que encara tenia dos anys. Un guió, també, que pautava les meves frases. Una circumferència dins la qual havia de desplegar els meus moviments. Un to de veu. Una manera de ser preestablerta, que arribava abans que jo i em donava pas.

Els meus pares estan separats. Hi estan d’ençà que jo era molt petita, de manera que no puc dir que arrossegui cap trauma d’aquest episodi. Tot va passar quan encara em mancava la consciència justa per saber que la meva vida havia canviat i per qüestionar-me si seria pitjor. Així que ara no tenc cap record de quan estaven junts amb el qual poder comparar la relació que tenim avui dia tots tres. Tanmateix, no estic segura que –si en tingués, de records– desitjaria que tot hagués estat diferent. Som una família normal (que no normativa): tenim un grup de WhatsApp tots tres, de tant en tant feim un dinar o un cafè plegats, l’un em demana per l’altre –i viceversa–, i entre ells es demanen ajuda i favors quan ho necessiten. A banda de jo mateixa, sé que tenen algunes poques coses en comú. Comparteixen certes maneres de fer i de veure la vida. I potser és per això que, casualment i sense saber-ho, tots dos varen decidir deixar de fumar el mateix dia, després de prop de quaranta anys enganxats al tabac.

Catalina Feliu seu a la porxada de ca seva de Magaluf, que va conèixer l’estiu de 1935, tan sols un parell de dies després de néixer. D’allà hi veu sortir el sol cada dia a 89 anys. Mentre s’engronsa a un balancí de tela de llengües blau destenyit per la saladina i la humitat, diu que ca seva és la primera que es va construir a Magaluf, concretament l’any 1930. La casa ha passat de ser pionera al municipi a una de les tres darreres que hi queden.

De tant de desitjar-ho, finalment va succeir. Al cine on anava cada dia n’Ezequiel, com que era independent i alternatiu, hi passaven coses que no solien passar a les sales de cinema més convencionals.