La domnitza de Snagov és una novel·la excepcional, traduïda per primera vegada al català, del gran Panait Istrati (Braila 1994-Bucarest, 1935), un escriptor romanès d’origen grec que va escriure principalment en francès, que coneixia molt bé la història del seu país i que és autor, entre d’altres joies, d’Els haiducs, un cant a la revolta contra l’opressió, una crida per recomençar la lluita tantes vegades com calgui, escrita amb el lirisme d’un narrador sensible com és Istrati, de qui anteriorment només s'havia publicat en català Els meus començaments (minúscula, 2015) i Kyra Kyralina (Edicions de 1984, 2018).

La petita editorial Cal Carré, fundada a partir de les cendres d’una carnisseria que tenien els pares de l’editora Antònia Carré i Pons, està desenvolupant una tasca meritòria publicant per primera vegada en català clàssics de la talla de La mort del rei Artús, aquesta obra d’autor anònim francès del segle XIII que ha servit de base per a tantes i tantes adaptacions novel·lístiques i cinematogràfiques dels segles XX i XXI: no cal dir que seria impossible que ens fos familiar la imatge d’una mà que surt de l’aigua per capturar una espasa si no haguéssim vist tots la pel·lícula Excalibur. I que tothom té més o menys al cap que hi havia un rei que es deia Artús i uns cavallers que seien al voltant d’una Taula Rodona, encara que sigui per la paròdia que en van fer els Monty Python a Els cavallers de la taula quadrada, amb aquells cocos memorables que imitaven el galop dels cavalls a la recerca d’aventures.

Si alguna cosa ha quedat clara en aquesta quarta onada feminista que vivim és que les dones estem fartes de perdre la partida. I és per això que, des del nostre lloc de perdedores, diem prou: a la violència de gènere, a la bretxa salarial, al sostre de vidre, a la invisibilització, a ser silenciades. Diem prou.

Els haiducs són els homes i les dones que no suporten l’opressió. Viuen al bosc i lluiten contra els rics. Són una figura històrica que es remunta a l’ocupació de Romania per part de l’Imperi Otomà a partir del segle XIV. La paraula (d’origen turc) es documenta per primera vegada en romanès al segle XVI. Panait Istrati (Braila 1884 - Bucarest, 1935), escriptor romanès d’origen grec que va escriure principalment en francès, coneixia molt bé la història del seu país. L’autor va aconseguir una sobtada celebritat entre el 1923 i el 1935, i després dels grans cataclismes de la història el seu nom es va anar apagant en l’oblit. Conegut amb el sobrenom del Gorki dels Balcans, l’editorial Cal Cabré tradueix al català la novel·la més reivindicativa d’Istrati, Els haiducs (1925), gràcies a la bona feina d’Anna Casassas. La misèria, la malaltia i la depressió van empènyer l’autor a un intent de suïcidi quan es dirigia a Niça l’any 1921. Però per sort no ho va aconseguir. 

Pocs escriptors han literaturitzat tan bé, amb tanta precisió i tanta profunditat com Anton P. Txékhov (1860–1904), el pas del temps, i els estralls que provoca en el caràcter i la vida de les persones, i les petjades més o menys subtils que deixa en la nostra memòria i el nostre esperit, i com va assecant les il·lusions i va erosionant el desig, i com a poc a poc i sense que a penes ens n’adonem va eixamplant l’espai incòmode però terriblement propi que dins nostre ocupen el desencant, el conformisme, la duresa i la nostàlgia.

Les primeres feministes de la història són dones molt meritòries: aixequen la veu quan ningú les escolta i diuen coses que ningú vol escoltar, com per exemple que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes, tota una heretgia al mig de declaracions com aquesta d’Aristòtil: “La femella és femella en virtut de certa manca de qualitats”.