Irene Francolí es presenta al seu Instagram com a ‘imbècil professional’. En realitat és una de les còmiques més radicals de la seua generació, feminista i socialment compromesa. Ha treballat a TV3 a l’Està passant i ho fa a IB3 Ràdio al Primer vol a Formentera. Els abusos del turisme, l’habitatge i el sexe són els seus temes preferits. Va néixer a Eivissa i té 32 anys.

Quan pensem en revistes científiques, normalment ens ve al cap una imatge seriosa, plena d'estudis rigorosos i terminologia complexa. Però hi ha excepcions que trenquen aquesta norma, i una de les més destacades és l'edició nadalenca de The BMJ o British Medical Journal, una de les publicacions mèdiques més prestigioses del món.

L'humorista argentí Andrés Fajngold (Buenos Aires, 1980), establert a Barcelona des de fa dinou anys, actuarà al festival Cruïlla Comèdia el dimecres 13 al Molino. Després d'haver-hi fet una ronda de còmics l'any passat en català, aquesta edició hi presenta el seu xou, Grosso modo, al qual ha anat incorporant porcions de català. El còmic, que es va estrenar televisivament al Zona Franca, viu un moment d'esclat de popularitat.

Catalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat.

Amb només tres pel·lícules, Shiva baby (2020), Mort, mort, mort (2022) i El club de les lluitadores (2023), l’actriu Rachel Sennott s’ha convertit en una icona de la Gen Z. En part és gràcies a la seva carismàtica presència, però també a un repertori interpretatiu singular, capaç de transmetre la variabilitat emocional de la generació que ha crescut exposada a les xarxes socials. Però si la ironia passada de voltes i filtres havia sigut fins ara la seva marca personal, a Antes era divertido, debut com a directora d’Ally Pankiw, l’actriu es treu de sobre la disfressa de pallassa irreverent per interpretar, precisament, una pallassa trista: la Sam, aspirant a humorista de stand-up i mainadera que lluita amb el trastorn d’estrès posttraumàtic.

Sovint es defineix com a murciana, però en realitat la guionista i còmica Raquel Hervás (Santa Coloma de Gramenet, 1991) és una catalana criada a fora: als 12 anys va marxar i no va tornar a Catalunya per feina fins als 27. "Jo havia estudiat en català, però hi tenia una relació acadèmica perquè tota la meva família és d’Albacete i no parlen català. Jo el parlava dins de l’escola però al pati parlàvem en castellà. Era la realitat de l’extraradi, totes les famílies érem d’Andalusia, Extremadura, Múrcia... i la llengua materna és la que és". Tampoc recorda donar-hi gaires voltes, de petita. "Crec que abans no es veia el perill que la llengua morís, com ara. Ara sí que hem de parlar català", afirma.

La mexicana Lara Ricote és una de les humoristes internacionals que formen part del Cruïlla Comèdia, les jornades de stand-up que se celebren al parc del Fòrum en paral·lel al festival de música. Criada a Miami i actualment establerta a Amsterdam, aquesta monologuista nascuda el 1996 s'ha fet coneguda, entre altres coses, per parlar amb humor dels seus problemes d'audició.

A la ràdio explicaven que un humorista –Jaime Caravaca, que fa feina de teloner al teatre de Madrid on graven La resistencia, el programa del també humorista David Broncano– va ser agredit per un senyor, Alberto Pugilato, un conegut neonazi, perquè va fer un acudit “pedòfil” sobre el seu nadó acabat de néixer. En una foto de la criatura penjada a Twitter, l’humorista va escriure (no tradueixo perquè es vegi el to): “Nada ni nadie podrá evitar la posibilidad de que sea gay y de mayor se harte de mamar polla de negro. Y de negro obrero, nada de futbolistas. Qué sabio es el tiempo, toca esperar". L’humorista, doncs, feia seva aquella profecia que es fa als fatxes, per fotre'ls. Que els fills els “surtin” com més mal o vergonya els faria. No és un comentari “pedòfil”, està parlant de “quan sigui gran”.

No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos, però sí que ens podem fer sexe tots sols. Per a les pessigolles necessitem els altres, no permeten el soliloqui. La naturalesa és sàvia: com que el sexe és una necessitat fisiològica, si cal un se’l pot fer solet. Sense pessigolles, en canvi, podem viure. O malviure.

El dibuixant Enrique Ventura, autor fonamental del còmic humorístic de les últimes dècades, ha mort aquest dilluns a la matinada. Nascut el 1947 a Madrid, va dibuixar durant més de quaranta anys la sèrie Grouñidos en el desierto a la revista El Jueves, durant els primers quinze anys amb guions del seu cosí i col·laborador estret, Miguel Ángel Nieto, que va morir el 1995. Junts formaven el duet Ventura & Nieto, un dels tàndems més importants de la historieta humorística dels anys 70 i 80. Ventura, que el 1997 va rebre el Gran Premi d'Honor del Saló del Còmic de Barcelona, també va treballar en animació i cinema i va escriure novel·la juvenil.

Divendres a la nit, la televisió pública espanyola estrenava Nada del otro mundo, un programa especial guionat i presentat per Pedro Ruiz. El xòuman apareixia ple de teranyines sortint d’un sarcòfag egipci d’un magatzem. Ressuscitava la mòmia d’un dels grans faraons de la història de la televisió. Més enllà de l’habilitat de la cadena per fer bons decorats i il·luminar-los com cal, el programa era antic. Pedro Ruiz no va enganyar ningú: va fer el que ha fet sempre. Però ara, el seu univers i la seva manera de fer desprenen la flaire de resclosit pròpia d’una galeria d’una piràmide de Guiza. Com és habitual en les estrelles mediàtiques, Pedro Ruiz va començar parlant d’ell mateix i, després, va explicar-nos com ha canviat el món des que ell va plegar. Quan marxen, és com si el món s’hagués aturat per a tothom. I quan tornen, ens posen al dia del que ha passat en tot aquest temps com si l’audiència hagués hivernat mentre ells no hi eren. A les acaballes del 2023, Pedro Ruiz ens explicava que ara tenim influencers, youtubers i gamers. Moltes gràcies. També ens va explicar el títol del programa, Nada del otro mundo, com si els espectadors no ho poguessin interpretar per ells mateixos. El títol semblava actuar com a crítica preventiva, procurant no suscitar un excés d’expectatives. En les entrevistes, Pedro Ruiz va mantenir el seu estil i va farcir la conversa d’aforismes i anècdotes, per fomentar l’autodescobriment de l’entrevistat. Segurament, la influencer Dulceida no és la convidada més adequada si pretens desenvolupar l’art de la maièutica. Tant amb Rozalén com amb David Summers Ruiz no va aconseguir ni tan sols la dimensió simbòlica o excepcional que sol tenir un programa especial. Nada del otro mundo més aviat va semblar un pilot de prova per temptejar la continuïtat del programa. L’estratègia de fer veure que no sabia qui era el convidat final per exhibir el seu talent per a la dialèctica “sense papers” és un recurs que a l’audiència li importa poc.

Vaig néixer a l’Equador. La meva mare és equatoriana i el meu pare xilè, i en la meva infància vaig fer una vida força errant. Sempre vaig ser un nen força desarrelat emocionalment. No em costava deixar enrere amics per marxar a un altre lloc. Ho veia com l’oportunitat de noves experiències. Llatinoamèrica és un continent molt complex, on cada país té moltes tradicions.

A propòsit de la pel·lícula de David Trueba sobre Eugenio, que aniré a veure, em poso a pensar que s’han deixat d’explicar acudits. Quan fèiem BUP, d’això ja fa trenta anys (de tot fa trenta anys), en cada sopar se n’explicaven. “El sabeu, aquest?”, preguntava l’explicador, primer. I és per això que l’Eugenio agafava la pregunta, en aquest cas retòrica, per començar-los tots. Com passa amb els contes infantils, encara que te’l sabessis, t’agradava sentir-los. Tots havíem sentit molts cops el “Que hay alguien más?” de l’Eugenio. N'hi havia que tenien més gràcia que altres explicant-ne, i n'hi havia que no se’n recordaven mai. N’hi havia de metges, de matrimonis, de monges i capellans, de gangosos. Jo no entenia exactament què volia dir ser gangós, no sabia si el terme existia de veritat, i ho vaig buscar al diccionari. Volia dir parlar amb veu de nas per un defecte. I si jo era gangosa? Hi havia els “S’obre el teló”, que tanta gràcia em feien, i hi havia els de “Mamá, mamá...”, que eren una categoria en ells mateixos, perquè sempre era un nen que es queixava a la mare del que li deien a l’escola (em diuen capgròs, em diuen despistat) i l’acció següent sempre confirmava que efectivament el que li deien a l’escola era cert.

L'entrevista de Clara Ingold a la guionista i còmica Henar Álvarez va ser l'activitat del FLEM (Festival de Literatura Expandida de Magaluf) que més aviat va esgotar les entrades, amb un rècord de gairebé 25 minuts. Nombrosos pòdcasts a l'esquena –Buenismo Bien, Dos Rubias Muy Legales i, ara, El Olimpio de las Diosas–, un còmic –La mala leche (Planeta)– i més de 588.000 seguidors a Instagram, on publica bona part del seu contingut, expliquen algunes de les causes d'aquest èxit. Per a ella, en tot cas, la clau per arribar fins aquí ha estat treballar i ser fidel als seus gustos. "Jo simplement escric el que m'agradaria escoltar i intent fer-ho el millor que puc", assegura. Sobre el seu vessant més reivindicatiu, es mostra contundent: "Jo faig programes. Hi ha parts que poden tenir una càrrega feminista. Si algú em vol escoltar, genial, però jo no em posaré a fer pedagogia amb ningú, perquè jo només tenc un fill, no en tenc més".

És interessant: ¿podem exigir a un còmic que si explica històries en primera persona siguin veritat? Hasan Minhaj ha estat objecte d’una investigació del New Yorker en què s’explica que una part substancial de les seves anècdotes sobre el racisme patit pels americans d’origen indi als Estats Units són fabricades. És evident que un còmic té permís per exagerar les seves històries i guarnir-les amb detalls que reforcin la descàrrega còmica: el contracte implícit amb el públic inclou aquest tractament distorsionat de la realitat. Però crear-les del no res resulta contraproduent perquè una part substancial de les rutines emana del fet que siguin presentades com a veritables. Per molt que Whoopi Goldberg defensi el seu col·lega de professió, als còmics se’ls valora per la seva capacitat de dir veritats a la cara, de manera que les invencions pures acaben inevitablement jugant en contra seu. “La veritat emocional va primer. La veritat factual és secundària”, es defensa Minhaj. Però, si això és així, s’hauria de poder presentar aquesta veritat diguem-ne literària o política sense necessitat de crear confusió sobre si un fet ha succeït o és només imaginat. És important, perquè si dalt de l’escenari hi ha un personatge i no la persona, el contracte amb l’audiència ja no és gens clar.

La humorista Maria Rovira, coneguda pel gran públic com a Oye Sherman, recorda que ja durant la seva infantesa va adonar-se del que eren els diners: "Els meus pares eren funcionaris i en cap moment vam tenir problemes a casa, però sí que notava diferències econòmiques amb amigues quan era petita, perquè a elles els seus pares els donaven més diners per anar a la fira".

Rich Rogin, periodista jubilat, vivia amb Abigail, la seva dona, a l'Upper West de Manhattan. El 24 d'abril del 2000, dilluns, en Rich va sortir a passejar amb el seu gos. El gos es deia Harry. L'Abigail havia comprat una corretja nova per al Harry. La corretja es va trencar i el Harry va arrencar a córrer cap a la calçada. El Rich es va llançar darrere seu per salvar-li la vida. El cotxe no va atropellar el Harry, el gos, sinó el Rich. El seu crani va quedar destrossat, i el cervell, amb mal permanent.

Marc Sarrats torna als seus orígens per explicar com ha estat la seva relació amb els diners. "Em vaig criar en una família normal de barri: el meu pare era comercial i vivíem cinc persones en un pis amb el seu sou. No hem tingut segona residència ni grans luxes, però tenim una família molt extensa i sempre ens hem donat suport entre tots". L’humorista admet que durant l'adolescència va tenir la primera presa de consciència de com l’economia pot afectar una llar: "Els ingressos a casa van disminuir i recordo com els meus pares ens van asseure per dir-nos que potser algunes coses haurien de canviar en el nostre dia a dia".

Quan no treballa com a cap de comunicació de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, Daniel Arbós (Barcelona, 1976) es posa les ulleres de novel·lista per observar el seu voltant i escriure-ho amb sàtira i humor. La seva tercera novel·la, Les males decisions (Empúries), segueix l'hereu d'una família benestant que ni vol seguir amb el negoci ni sap què fer a la vida. El llibre, divertit i mordaç, és el novè de la darrera llista de més venuts de ficció en català.

"Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d’un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar he gaudit sempre de clarianes" (conte breu recollit a Tots els contes de Pere Calders publicat per La Butxaca).