La lectura silenciosa no es va inventar fins al segle IV de la nostra era. L’anècdota és coneguda: Sant Agustí es va quedar esbalaït quan va veure com Sant Ambròs, el seu mestre, llegia “passant la vista sobre les planes, fent que la seva ànima penetràs el sentit sense dir paraula ni moure la llengua”. La literatura ja acumulava segles d’existència gloriosa, la qual cosa vol dir que ni la seva existència ni la seva glòria van unides de manera indissoluble a la lectura en veu baixa. Hi vaig pensar no fa gaire, quan vaig sentir que Markus Dohle, l’executiu en cap de Penguin Random House (el primer grup editorial del món), augurava que el gran rival del llibre en paper no serà l’e-book sinó l’audiollibre, que viu un creixement rampant.

André Gide és un d’aquells escriptors que amb el pas dels anys semblen haver baixat posicions en el cànon. Sense ser un oblidat, és un autor que ha perdut presència. Quan Bartomeu Rosselló-Pòrcel era jove, Gide era una de les figures indiscutibles del panorama literari europeu. El nostre poeta (poeta, estudiós, traductor i activista: mai no ens podrem sorprendre prou de l’altura intel·lectual d’aquest jove que va morir als vint-i-quatre anys) va traduir-ne ‘El prometeu mal encadenat’, una ‘nouvelle’ que ara l’editorial Ensiola té l’encert de recuperar. L’edició és de Maria Antònia Perelló, que també hi dedica un epíleg com a estudi.

Alguns llibres de poesia són la carpeta en què el poeta ha anat desant els trenta o quaranta poemes que ha fet els darrers tres o quatre anys. N’hi ha d’altres que tenen un cert caràcter unitari. I n’hi ha que tenen un marcadíssim caràcter unitari: que són, com vaig sentir dir a un amic en expresió feliç, com un encàrrec que l’autor s’ha fet a ell mateix. ‘Camille’, de Bernat Nadal, és un d’aquests projectes literaris. Alguns lectors de poesia creiem que en poesia la unitat bàsica de sentit és el poema, i alhora saludam encantats aquests llibres singulars.

L’any 1917, Joan Miró va pintar 'Nord-Sud', una natura morta a cavall entre el fauvisme i el cubisme que està considerada una de les obres mestres dels seus primers anys. Entre altres objectes, s’hi veu un llibre de Goethe, sembla que el llibre de converses entre el savi alemany i Johann Peter Eckermann. A l’exemplar que Miró en tenia a casa, hi ha subratllades algunes frases sobre la singularitat de la vida interior dels artistes. Ho explica Josep Massot, que fa poc ha publicat 'Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres', una magnífica i exhaustiva biografia del nostre pintor. Entre moltes altres coses, hi podem rastrejar la relació fructífera i profunda entre Miró i la literatura.

El recull de poemes que acaba de publicar Àngels Gregori té un títol manllevat d’un vers de l’americana Maya Angelou: 'Quan els grans arbres cauen'. És un títol suggeridor i també és el d’un dels millors poemes del recull. Maya Angelou (1928-2014) és poc coneguda entre nosaltres, però als Estats Units és una figura carismàtica i un referent per als afroamericans, les feministes i els defensors de les llibertats afectives i sexuals. El seu 'Phenomenal woman' deu ser el poema de les darreres dècades més popular del país i, dels seus volums memorialístics, se n’han venut milions. Al seu poema, Àngels Gregori aprofita el vers esmentat i el va reiterant per crear un clima d’hecatombe, amb la sordina que hi posa el seu to entre irònic i oníric: “Quan els grans arbres cauen / hi ha qui prova de fer esclatar bombes / mentre uns altres omplen pots de confitura”. De cop, el 'ritornello' canvia, i passa a ser “Quan una gran dona cau”, un vers que conté un eco de la ‘phenomenal woman’ d’Angelou. És un joc hàbil, que construeix un homenatge i alhora un cant emotiu del poder de la dona. En altres poemes hi trobam Anne Sexton i Elizabeth Bishop: Gregori vol posar la seva poesia a l’ombra de les grans poetes nord-americans del segle XX, i això ja constitueix una aportació d’interès per a la poesia catalana.

L’any 1967 la Direcció General d’Informació i Turisme de les Balears va ordenar el segrest de ‘Marius’, novel·la d’Antoni Serra. Era una època en què els episodis de censura eren habituals, però el curiós d’aquest cas és que feia mesos que la novel·la s’havia publicat i es venia lliurement. Als subordinats de Fraga Iribarne els va costar descobrir que atemptava contra la moral catòlica i l’ordre establert. El 1974 Antònia Vicens va veure com a la seva novel·la ‘La festa de tots els morts’ li volien censurar un capítol en què apareixia un capellà. Ella la va tornar a sotmetre a la censura amb el capítol intacte, convençuda que no se la tornarien a llegir, i així és com va aparèixer. Biel Mesquida va tenir menys sort: el mateix 1974, havia escrit el llibre ‘El bell país on els homes desitgen els homes’, que va haver d’esperar l’any 1985 per veure la llum. ‘L’adolescent de sal’ ja havia hagut d’esperar dos anys.

Zeus, cappare de l’Olimp, no s’ho havia de pensar dues vegades abans de transformar-se en el que fos, si el premi era una dona: en toro per raptar Europa, en cigne per posseir Leda o en pluja d’or per arribar a Dànae. Però tampoc no es feia enrere davant un jove ben plantat, i va adoptar la forma d’una àguila per endur-se’n Ganimedes i fer-ne el seu coper i ‘partenaire’ sexual. La història de Ganimedes il·lustra bé el lloc que ocupa l’amor homoeròtic a l’antiga Grècia, i és ben present a ‘Eros gai’, que és el títol amb què Adesiara ens presenta el llibre XII de l’’Antologia palatina’.

És difícil parlar de Bàssem An-Nabrís sense contar la seva peripècia personal, però ho faré al final, perquè vull començar per recomanar-vos la lectura de ‘La camisa blanca i altres contes’ perquè és literatura de la bona i no perquè l’autor sigui víctima de dues persecucions. Es tracta d’un volum petit, molt ben il·lustrat per Teo Peiró, que ens ofereix la nova editorial Karwán, especialitzada en literatures de l’Orient Mitjà. Consta d’una setantena de textos, entre contes breus (de quatre planes els més llargs) i microrelats que no van, en molts de casos, més enllà de les dues o tres línies.

De la situació de l’asturià, de si manté la vitalitat o agonitza, no en sé gaire cosa, però sé que és una llengua que produeix bona literatura, i això segur que no és mal símptoma. A les meves columnes ja hi ha aparegut algun altre llibre escrit originalment en aquesta llengua desprotegida. El que ara ens arriba és ‘La ferida’, títol del recull de versos titulat en asturià ‘La mancadura’, que Berta Piñán va publicar el 2010 i que ara parla en català gràcies al traductor Jaume Subirana i a Edicions El Gall.

No fa gaire, en Joan Buades em va convidar a dir la meva a la presentació de ‘Crui’, la seva novel·la guardonada amb el premi Creixells 2017 i ara reeditada per Més Llibres. Com potser sabeu, ‘Crui’ explora les connexions entre els criminals nazis refugiats a Mallorca i altres llocs de l’Espanya franquista, les grans finances internacionals i el ‘boom’ turístic, en una trama en què tot és ficció i res no ho és. Hi vaig llegir un poema de Ronny Someck, el poeta israelià que acabava d’intervenir al Festival de Poesia de la Mediterrània. Someck va néixer a Bagdad, quan hi havia comunitat jueva, i és un home que estima la música i la poesia àrabs i que voldria ser un pont. El poema que vaig llegir es titula ‘Tractors’, i el trobareu al volum antològic ‘Amor pirata’, fet per Manuel Forcano per a Proa i encara al mercat. Someck hi explica com, viatjant entre Munic i Stuttgart, va veure un negoci de tractors regentat pels fills de Josef Mengele, l’àngel de la mort d’Auschwitz. Els tres darrers versos diuen: “A l’Acadèmia d’Estètica de la Història saben pentinar un tupè / fins i tot al pèl / d’una bèstia”.

Segur que us sona haver-ho sentit o llegit: quan un poeta s’entén sense dificultats, sempre hi ha algú que s’afanya a dir que es tracta d’una poesia “només aparentment senzilla”. Com si la comprensibilitat necessitàs ser disculpada. És una 'excusatio non petita' sense cap 'accusatio' possible, el símptoma d’un malentès. La poesia no mesura el seu valor per les dificultats que planteja al lector sinó per les emocions que li sap transmetre posant una paraula darrere l’altra. D’aquest repte, se’n pot sortir amb estratègies molt diferents, i una d’elles pot ser, naturalment, la transparència extrema.

Els mars del Sud! Les illes del mar del Sud són l’arquetipus platònic de l’exotisme, el lloc per excel·lència on fugir quan estam cansats de la civilització: Gauguin ho va intentar, per descobrir melancòlicament les destrosses de la colonització. Abans d’ell, Diderot ja havia advertit que els ‘bons salvatges’ que alguns hi cercaven serien les nostres víctimes. Robert Louis Stevenson va ser un dels esperits il·lustres seduïts pel Pacífic. Algunes de les seves millors pàgines, com les del conte ‘L’illa de les veus’, hi transcorren. Va morir a Samoa abans de fer els 45 anys. ‘Stevenson sota les palmeres’, la novel·la breu del savi argentinocanadenc Alberto Manguel, recrea els seus darrers dies. És un relat agredolç, que parla de coses com la fosca que s’amaga a totes les ànimes humanes, o el destret d’un home que es debat entre l’enyorança de la terra d’origen i l’amor a una altra que no pot fer seva del tot. És literatura que flueix amb netedat. La sobrietat, la dissecció de les passions humanes i l’escenari samoà m’han recordat un altre gran narrador, avui oblidat, que no estaria de més recuperar en la nostra llengua: William Somerset Maugham.

Fins fa poc, Robert Walser era un altre nom de la llista de les lectures pendents. Ara, gràcies a la publicació de ‘La passejada’, ja forma part de dues llistes: la dels que fan de la lectura una forma de felicitat i la dels escriptors de qui toca llegir més coses. El llibre és el primer de l’editorial Flâneur, i tant l’exquisidesa de l’edició com el catàleg dels propers títols fan de l’aparició de la nova casa editora un esdeveniment venturós. La traducció, feta amb tota la competència, és de Teresa Vinardell, també traductora de dos volums de Walser per a Quaderns Crema.

En les darreres hores de vida, abans de l’execució, o en l’agonia de la crucifixió, els condemnats a mort troben en la companyia que es fan l'un a l’altre, en la calidesa del contacte humà, alguna cosa entre la redempció i el sentit de la vida. Succeeix en dos textos molts llunyans en el temps, en l’espai, en la cosmovisió i en la intenció literària, però això fa més interessant la coincidència.

Per què ens agraden les novel·les o les pel·lícules que ens conten històries tristes, els quadres lúgubres, els poemes o els contes que parlen de vides devastades? A ‘Elegies’, el magnífic llibre que acaba de publicar Quim Español, hi ha més d’un poema que ens torna a enfrontar al problema. El poema ‘Temps’ té un argument certament melancòlic: una parella que han envellit junts. Les imatges estan fetes d’un noble aliatge de sorpresa i precisió. El temps, ens diu, “amb arma blanca / ha marcat les esquerdes del meu front”, i “arrenca cada full / del llibre de la vida de tots dos”. Els decasíl·labs són d’aquells que només fan els que no compten amb els dits perquè en tenen la música al cap. El final aporta un bri d’esperança: aquest temps rapinyaire “no et podrà apagar / el foc follet al fons de les pupil·les”.

Fins a tres vegades he topat amb Francesc d’Assís en poques setmanes, en llibres acabats de sortir del forn. La primera va ser a 'Un arbre molt alt', l’esplèndid recull de versos de Jaume Coll Mariné que us comentava fa poc. Al poema 'Sant Francesc i els ocells', la conversa del sant amb les bèsties de ploma fa el rotlle més ample perquè hi entrin els altres animals, els arbres, els turons i fins i tot els masos, “que també parlaven i tothom els entenia”. És un poema d’aire lleuger i de fusió feliç amb el bosc, que és l’univers fonamental del poeta. El segon encontre va ser a l'antologia de Chesterton ('G.K. Chesterton. Cristianisme, pensament social i literatura') preparada per Sílvia Coll-Vinent. Diria que el text que m’ha agradat més d’aquest interessant volum és el dedicat al sant d’Assís. L’escriptor anglès l’anomena “el joglar de Déu”. Com un bufó diví, Francesc s’humilia i es posa cap per avall i veu un món que penja del Cel: el miracle de l’existència, un regal per al qual devem gratitud infinita. La tercera trobada ha estat en un capítol del llibre més recent ('La penúltima bondat. Assaigs sobre la vida humana') de Josep Maria Esquirol, el filòsof que gosa reivindicar el valor essencial de la bondat. Un dels capítols ens presenta “el mendicant voluntari” en diàleg ni més ni menys que amb Zaratustra, l’heroi de Nietzsche. Esquirol xifra en la prodigalitat i l’alegria el terreny comú per on transisten un i l’altre. El profeta del superhome sembla reconèixer la superioritat del sant medieval: “Feia temps que Zaratustra predicava l’alegria. Però entengué que Francesc ja la vivia”.

Narcís Comadira és un dels nostres principals poetes vius, i és l’autor de títols tan inoblidables com 'Rèquiem' (1984), 'Enigma' (1985) i 'En quarantena' (1990). ¿És just que els nous lliuraments d’un poeta que ens ha donat tant siguin valorats en comparació al seu període de plenitud? Amb Comadira, hi ha una certa tendència a fer-ho. D’aquest 'Manera negra', però, diria el mateix que dels anteriors 'Llast' o 'Lent': “A músic vell, sempre li queda el compàs”, o “On hi ha hagut foc, sempre queda el caliu”, que són dos equivalents catalans que he trobat per a aquella frase castellana que diu que 'quien tuvo retuvo'.

'La netedat' és el títol amb què Sebastià Alzamora torna a publicar poesia, nou anys després de 'La part visible'. En una de les peces inicials, 'Preparació per al poema', hi ha dos protagonistes (un jo i un tu) que són al costat d’un safareig amb “herbes molles i molsa a tot arreu” i que haurien preferit veure un riu de força cabalosa. S’insinua la contraposició entre “brutor” i “netedat” que recorre el llibre. Fer una analogia amb “la realitat i el desig” de Cernuda resultaria tan temptador com fals. La brutor forma part indefugible del nostres paisatges externs i interns, i potser només ens hi de hem revoltar una mica . “La identitat és una qüestió / que tendeix a cobrir-se de lleganyes”, acaba el poema. Però poques planes més endavant, amb el poema 'Lliris', Alzamora fa servir els tons d’un lirisme que en ell sona nou: la netedat.

Si em fessin explicar de què parla el llibre 'Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents', de J.L. Badal, diria que parla del món: el món, que és bo, que és bell, que és una invitació a l’èxtasi, i que és el terreny on creix el mal, aquest misteri. O diria que parla del temps, que és allà on viuen l’alegria i la melancolia, germanes siameses. O que parla de la paraula, que ens fa. O de pronoms: amb un jo i un tu, tot es posa en marxa. O d’un matí assolellat de primavera, quan un àlber és la lògica del món. De coses com aquestes.