Corria l'any 2012 quan el Barça de Pep Guardiola acabava de derrotar –de nou– l'Athletic Club en una final de Copa. Els blaugranes van golejar el seu rival per 3-0, però els capitans Carles Puyol i Xavi Hernández van ajuntar una ikurriña amb una senyera per oferir el trofeu a l'afició present a l'antic Vicente Calderón. Llavors també era comú cert agermanament entre les dues aficions per xiular l'himne espanyol. Va ser una època, però, en què la rivalitat esportiva entre bascos i catalans va anar calant: entre el 2009 i el 2021, el Barça va derrotar-los en quatre finals de Copa, sovint amb golejades. L'escena de la ikurriña del 2012 va quedar en anècdota.

Quan un jugador canvia d'equip, inicia un procés d'adaptació a la nova realitat que l'envolta. En alguns casos triga menys, en d'altres més. I fins i tot hi ha futbolistes que no arriben mai a acostumar-se a l'equip que l'ha fitxat. La majoria de canvis també posen a prova la capacitat del jugador d'ajustar-se a canvis socials: club nou, ciutat nova en la majoria dels casos i, potser, la necessitat d'aprendre una nova llengua i aclimatar-se a una lliga diferent. En el cas que ens ocupa, Nico Williams, l'extrem que vol el Barça, podríem pensar que aquest procés serà bufar i fer ampolles.

Nico Williams està boig per jugar amb Lamine Yamal i el camí s'aplana: a l'espera de resoldre el fair play financer, que és el principal escull que Joan Laporta ha tingut des que va guanyar les eleccions del 2021, el Barça ja ha pactat amb ell verbalment les condicions del seu futur contracte. Tindria una durada de sis temporades per espaiar al màxim els pagaments i carregar el límit salarial el mínim possible a curt termini. És la mateixa estratègia que s'ha seguit amb Joan Garcia, que cada curs que passi cobrarà una mica més. En el cas de Williams, s'apunta que ingressarà entre 8 i 9 milions d'euros nets anuals, la qual cosa el posarà a la part alta de l'escala salarial blaugrana, però substancialment per sota de Lamine Yamal i Robert Lewandowski.

Una de les mancances més flagrants del Barça de Hansi Flick aquesta temporada ha tingut a veure amb la falta d'efectius vàlids a la davantera. Més enllà del trident format pel prodigiós Lamine Yamal, el decisiu Raphinha Dias i l'especialista veterà Robert Lewandowski, només Ferran Torres s'ha erigit en una alternativa consistent quan se l'ha requerit per diverses circumstàncies. Pau Víctor mai ha sigut una opció contemplada pels tècnics malgrat la seva sorprenent pretemporada, mentre que Ansu Fati, als antípodes del seu precoç prime, s'ha hagut de conformar amb minuts brossa. Per tot plegat, és un fet que el club blaugrana fitxarà aquest estiu algun jugador d'atac per apujar el nivell i competir amb garanties a totes les competicions. Aquesta és la intenció que es desprèn dels moviments i comentaris off the record de Joan Laporta i el seu cercle íntim de col·laboradors. Una altra cosa és que després l'economia del Barça converteixi les idees en anuncis oficials.

L'estiu del 2009 el Barça buscava un lateral esquerre per doblar la posició que ocupava Éric Abidal. El club, entrenat per Pep Guardiola i presidit per Joan Laporta, es va fixar en Filipe Luís, una jove promesa brasilera que jugava al Deportivo. Però el conjunt gallec, aleshores presidit per Augusto César Lendoiro, es va negar en rodó al traspàs. Considerava que l'oferta blaugrana era irrisòria. La clàusula era de 20 milions i els blaugranes n'oferien nou. En aquell moment, era tot un dineral. Lendoiro no baixava del burro i el jugador, angoixat perquè sabia que estava davant l'oportunitat de la seva vida, s'emportava el mòbil fins i tot a la platja esperant una trucada del seu agent que mai va arribar. A mitjans de juliol, aprofitant un viatge a Milà per negociar el traspàs d'Ibrahimovic, Laporta va pactar amb l'Inter el fitxatge d'un altre lateral, Maxwell. A meitat de preu: 4,5 milions. De tornada, un reduït grup de periodistes que feien guàrdia a l'aeroport van demanar explicacions al president. I Laporta va ser clar: "El Barça s'ha de fer respectar". Quan va saber la notícia, Filipe Luís va rompre a plorar. Aquell tren que només passa una vegada se li acabava d'escapar.

La majoria de futbolistes estan encantats d'anar a late shows com El hormiguero i La revuelta i aquests late shows estan encantats de rebre'ls. En canvi, la majoria de futbolistes no veuen amb bons ulls haver de posar-se davant d'un periodista per donar una entrevista i els mitjans de comunicació que cobreixen el dia a dia de clubs com el Barça se senten cada vegada més frustrats. La setmana passada van tenir lloc tres casos més de futbolistes que van ser protagonistes en aquest tipus de programes: el blaugrana Pedri va anar al Martínez y hermanos de l'humorista Dani Martínez a Cuatro i els germans Williams de l'Athletic Club, Iñaki i Nico, van visitar La revuelta del també humorista David Broncano a TVE.

Al rei absolutista francès Lluís XIV se li atribueix una frase que potser mai va arribar a pronunciar, però que exemplifica el seu regnat: “L’Estat soc jo”. Per alguna cosa l’anomenaven el rei Sol: el títol simbolitzava el seu poder il·limitat. El president Joan Laporta podria fer-se seus aquests conceptes: més enllà de la seva figura rutilant, sembla que al Barça no hi hagi ningú. No hi ha rastre de cap executiu fort ni d’un directiu capaç de detallar una estratègia econòmica concreta. Els que hi havia han plegat i el que hi ha ara no és a l’organigrama. Però… ¿i què? Quan el rei Sol parla, tothom calla i en lloa les innegables arts d’oratòria. L’oposició, si és que n’hi ha, reacciona amb comptagotes, i les masses s’entretenen amb el gran inici de Hansi Flick i el clàssic “ara sí que treballen el físic”. Laporta ja pensa en la reelecció perquè el Barça és ell i només ell. 

Les alegries a la gespa de l'equip de Hansi Flick han disminuït la tensió als despatxos de Can Barça després d'un mercat de fitxatges en què no s'han complert les expectatives que el mateix club va alimentar abans de començar-lo. Així, la roda de premsa de Joan Laporta d'aquest dimarts per passar revista a l'estiu blaugrana segurament ha estat més tranquil·la del que hauria estat el 20 d'agost. El president ha informat que "el Barça està a 60 milions d'euros de tornar a la regla 1:1 [fitxar sense restriccions] i a l'octubre és possible que s'aconsegueixi amb operacions com la de Barça Vision i un aval dels directius de 20 milions". En aquest sentit, Laporta ha informat que la Lliga només ha acceptat 15 dels 25 milions de l'últim inversor en entrar a Barça Vision, Aramark, a causa de problemes tècnics.

El Barça ha mostrat una imatge ascendent davant l'Athletic Club i la collita ha estat sumar els tres punts (2-1) en el primer partit de Lliga d'aquest curs a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Lewandowski, que ja acumula tres gols en el campionat, ha decidit l'enfrontament a un quart d'hora del final. Abans, Lamine Yamal ha inaugurat el marcador amb un gran gol i, encara abans del descans, Sancet ha transformat en gol un penal que ha comès Pau Cubarsí. A continuació, uns apunts en calent.

És l’etern debat entre la raó i la fe, entre el cor i el cap. Quan Lamine Yamal agafa la pilota tot sembla possible. Ara bé, el nou Barça de Flick no deixa de ser un projecte en construcció, en espera de veure què passa als despatxos, fet que convida a la prudència. Però les nits d’estiu són una bona època per fer volar coloms i pensar que tot anirà bé. Amb sis punts al sarró per començar, el nou Barça il·lusiona. Amb moderació, però sembla anar pel bon camí després de derrotar merescudament l’Athletic en un partit en què, per moments, tothom va entendre que fitxar Nico Williams hauria estat una bona idea. La Masia, però, funciona tan bé que el cicle de la il·lusió sempre es renova.

Si Dani Olmo juga dissabte contra l’Athletic Club a Montjuïc, s’haurà obrat un petit miracle sobre la botzina, entre corredisses i càlculs benevolents de la Lliga. Passen els estius i el Barça continua encallat en el mateix solar en què el va deixar Josep Maria Bartomeu. Gairebé 4 anys després del retorn de Joan Laporta, es repeteix la mateixa pel·lícula: promeses grandiloqüents i fitxatges somiats a les portades dels diaris per acabar patint com vedells per inscriure jugadors. Amb l’asado fallit de Messi i el serial del no retorn ja hauríem d’haver après la lliçó, però la fe mou muntanyes i l’anestèsia acrítica és molt efectiva. Som a una setmana de tancar el mercat i ens volen fer parlar de Leão o Chiesa quan han hagut d’empènyer Gündogan per la porta del darrere perquè la palanca de Barça Vision és un fantasma intangible. 

El Barça està de gira pels Estats Units sense cap dels seus vicepresidents. Rafa Yuste, el vicepresident esportiu; Maria Elena Fort, la vicepresidenta institucional; Juli Guiu, el vicepresident de màrqueting, i Antonio Escudero, el vicepresident social, s'han quedat a Barcelona. A la gira de l'any passat van viatjar Yuste, Fort i Escudero. Els motius de cadascun per no fer-ho enguany són diversos, però l'ambient enrarit dins de la junta directiva de Joan Laporta que han deixat les cartes anònimes enviades a alguns mitjans de comunicació no han ajudat a incentivar les ganes de viatjar a l'altra banda de l'oceà Atlàntic.

L'atenció del barcelonisme es divideix en tres aquests dies. Mentre el primer equip enceta la gira nord-americana a Orlando sota l'atenta mirada de Joan Laporta i el seu seguici, Deco i el directiu de facto Alejandro Echevarría treballen des de Barcelona per trobar solucions de mercat que ajudin a desbloquejar la planificació esportiva a falta de dues setmanes i poc per a l'estrena oficial del curs. Relacionat amb aquest intent per facilitar nous recursos a Hansi Flick, el tercer punt d'interès l'encarna Nico Williams, protagonista del serial estiuenc en clau blaugrana.

Amb Espanya o amb Anglaterra? Amb cap de les dues? Els catalans Lamine Yamal i Dani Olmo i el basc Iñaki Williams són els emblemes de la selecció espanyola de futbol que ha arribat a la final de l’Eurocopa. Hi ha més catalans i bascos decisius en aquest combinat. Han jugat bé, han il·lusionat els aficionats. El futbol mou passions, que són esportives i polítiques. Tot i la seva mala fama, tot i el populisme antipolític, tot és política; també en fan els que en passen o la menystenen. Un gol és política. En especial el d’una selecció nacional.

Que Nico Williams estigui brillant a l'Eurocopa és un petit miracle. La seva història és colpidora i va començar vuit anys abans de néixer. Els seus pares van fugir de Ghana el 1994 en recerca d'unes condicions de vida millors a Europa. Amb la mare, Maria, embarassada de l'Iñaki (el germà gran de Nico) van travessar el Sàhara des de Ghana fins al Marroc, fent més de 5.000 quilòmetres. El camió que els transportava, gestionat per una organització criminal de tràfic de persones, els va deixar tirats en meitat del desert. Sense menjar ni beguda, van haver de caminar descalços sota cinquanta graus. Fèlix, el pare, encara avui dia té cicatrius als peus.

Molt estirar els catalans al divan del psicòleg quan la selecció espanyola es classifica per a la final de l’Eurocopa, però als espanyols deixa’ls anar, també.

Acabat de graduar de l'ESO i poques hores abans de disputar els quarts de final de l'Eurocopa sent el principal referent ofensiu de la selecció espanyola absoluta. El somni de molts és la realitat de Lamine Yamal, que continua cremant etapes a la velocitat de la llum. Qui acompanya el jugador de Mataró és Nico Williams. Un català i un basc. El que podria ser l'inici d'un acudit és la nacionalitat dels jugadors més desequilibrants del torneig. Un del Barça i l'altre, de moment, de l'Athletic Club de Bilbao.

Ni Harry Kane, ni Kylian Mbappé, ni Cristiano Ronaldo. El pitxitxi de l’Eurocopa 2024 són els gols en pròpia porteria. Amb la fase de grups i la meitat dels vuitens disputats, ja són nou els autogols marcats. L'últim va ser el que es va fer Jan Vertonghen per decidir el França-Bèlgica d'aquest dilluns (1-0) a favor dels bleus. El registre voreja el 10% dels gols del torneig. Per posar-ho en perspectiva, el màxim golejador del torneig és Mikautadze, de la ja eliminada Geòrgia, amb tres gols. El rècord històric de dianes en pròpia porteria en una Eurocopa és el de l’edició del 2021, amb un total d'onze. En l’actual, amb dues rondes eliminatòries senceres i la final per disputar-se, encara és possible batre’l.

Fitxar Nico Williams no és fàcil. El futbolista ha tingut un creixement exponencial durant l’últim any, però és a l’Eurocopa on s’ha posat sobre seu els focus de tot el continent. Ara tothom coneix el petit dels Williams. I això, òbviament, ha encarit el seu fitxatge. No pel preu que s’hagi de pagar a l’Athletic Club, que és la clàusula de rescissió més els impostos corresponents, sinó perquè ara hi ha una munió de clubs que estan en disposició d’oferir una quantitat indecent de milions per l’extrem. I, en això, el Barça no pot competir-hi.

Quan decideixes marxar de casa fugint de la pobresa o la violència, mai saps on et durà el camí. El Félix i la Comfort es van conèixer a Ghana. "Tenia molt clar que volia fills i volia que poguessin créixer en un lloc amb futur. I no hi veia futur, allà", explica la Maria. La Maria és la Comfort. A l'arribar a Espanya, va canviar-se el nom. Com si fos un símbol de la nova vida que volia aconseguir després de saltar la tanca de Melilla embarassada. "Ho vam passar malament, creuant el desert", explica. Però va valdre la pena. Ara és l'orgullosa mare dels germans Williams, els davanters de l'Athletic. L'Iñaki, amb 27 anys, s'encarrega de cuidar les primeres passes en el futbol professional del Nico, el petit, de 19 anys. "Soc basc i soc negre; soc l'hòstia", sol bromejar l'Iñaki amb un sentit de l'humor molt de Bilbao. La seva ciutat.