El Ramon té 82 anys i fa cinc mesos li van diagnosticar càncer de pulmó. Estava molt cansat, les cames li pesaven i tenia dificultats per pujar les escales de casa. Els seus fills el van portar d'urgències a l'hospital, on li van trobar un tumor al pulmó que no es podia operar perquè el risc de complicacions era molt alt. A més, tampoc li podien administrar el tractament habitual que s'ofereix als pacients que no poden passar per quiròfan, ja que no era compatible amb el seu tipus de càncer. Els professionals li deien que l'única alternativa que tenia a la seva edat era fer sessions de quimioteràpia i radioteràpia, però ell volia anar més enllà i, finalment, li van proposar una última sortida: incloure'l en un assaig clínic que està provant l'eficàcia en humans de les primeres vacunes contra el càncer de pulmó.

Les persones amb MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica) tenen dificultats per respirar i s'ofeguen quan fan activitats quotidianes. És una patologia sense cura i els símptomes empitjoren amb el temps: els pulmons perden capacitat progressivament i no es recupera el que ja s'ha perdut. S'estima que als països occidentals afecta un 10% de la població adulta, i més del 90% dels casos estan relacionats amb el tabac, tot i que fumar no és l'única causa d'aquesta malaltia. La majoria dels afectats tenen tos i esputen, un quadre clínic que a vegades s'aguditza en forma de crisi i els pacients han d'ingressar a l'hospital. Quan tenen aquests episodis més greus, el seu estat sanguini afavoreix l'aparició de trombes, cosa que augmenta el risc de patir seqüeles cardiovasculars i, fins i tot, de morir, segons un estudi de l’Hospital del Mar i de l’institut de recerca del centre.

No en té cap dubte. El dia que els metges li van comunicar que necessitava un trasplantament de pulmons va ser “el pitjor” de la seva vida. “No s’està preparat per sentir la paraula trasplantament perquè ho equipares a la mort”, reconeix Yolanda Fernández, trasplantada bipulmonar. “Em van dir que em quedaven dos anys de vida i comença llavors un compte enrere. Tenia 41 anys i penses: «Em moriré si no arribo al trasplantament». Al principi no t’ho creus, plores i, després, ho acceptes”. Als 30 anys, tenia només un 60% de capacitat pulmonar a causa d'una malaltia de predisposició genètica –pneumonitis per hipersensibilitat als coloms– que va anar empitjorant fins al punt de necessitar un trasplantament dels dos pulmons fa tres anys i mig. Amb tot, el que més li va costar va ser acceptar certes renúncies. “Va ser més dur renunciar a les il·lusions de la meva vida que el trasplantament. M’han salvat la vida, però he hagut d’acceptar que no podré ser mare i que no puc treballar de mestra”.  Ha de mantenir-se lluny dels virus per evitar infeccions. Ha sabut canalitzar, però, la seva energia en buscar noves motivacions, com ara la presidència de l'associació Aire de malalts pulmonars.

El maig del 1889, els habitants de Bukhara, una ciutat que aleshores formava part de l’Imperi Rus, van començar a caure malalts i morir. Del virus respiratori causant d’aquestes morts se’n va dir grip russa. Va fer estralls a tot el món, va col·lapsar els hospitals i va segar la vida de la gent gran amb una ferocitat inusitada. Les escoles i fàbriques es van veure obligades a tancar per l’elevat nombre d’alumnes i treballadors malalts. Hi havia contagiats que parlaven d’un estrany símptoma: la pèrdua de l’olfacte i el gust. I alguns dels pacients recuperats es queixaven d’un esgotament persistent. Finalment, la grip russa va desaparèixer al cap d’uns quants anys, després de com a mínim tres onades d’infeccions.