Marta Soldado (Terrassa, 1989) és una escriptora inquieta. Després de publicar La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial, 2018) va anar a Saigon i Hanoi, on va treballar i va escriure El cap i la cua del drac (Comanegra, 2022). Al seu darrer llibre, Al bosc vermell, un cavall fuig (Angle Editorial) –últim premi Pin i Soler– aterra a un lloc ben diferent: Txernòbil. Allà comença el periple d’un cavall salvatge que canviarà la vida de diferents personatges.

Que els gossos són uns animals fidels és més que conegut. El perquè és tota una altra història on hi ha més literatura que no pas coneixement. Un estudi publicat avui a la revista Scientific Reports, vinculada al grup Nature, aporta dades que podrien explicar no només l’estima i la fidelitat, sinó també l’adquisició d’habilitats cognitives i socials per “comunicar-se” amb els humans. Segons s’apunta al treball, signat per l’investigador japonès Miho Nagasawa, de la Universitat d’Azabu, a Kanagawa, alteracions en la producció de cortisol, hormona lligada a l’estrès, podrien explicar la conducta dels gossos i, anant més enrere en el temps, la seva domesticació.

Segons el Llibre Guinness dels Rècords, el gos més gros que s’ha registrat mai era un mastí anglès, de nom Zorba, que pesava 142,7 quilos. I el més alt era en Zeus, un gran danès que feia 111 centímetres. A l’altra banda de l’espectre, el gos més petit del qual tenim notícia es deia Milly, un chihuahua que pesava mig quilo i només arribava als 10 centímetres d’alçada. Aquests exemples radicals confirmen que no hi ha cap altra espècie de mamífer que tingui unes diferències de mida tan extremes com els gossos. Sempre s’havia pensat que originalment els gossos eren grossos, i que les races més petites havien aparegut com a conseqüència de la domesticació. Però un descobriment recent contradiu aquest dogma i indica que, en realitat, una part important de la culpa la té una mutació que segurament van patir els llops fa milers d’anys.