Cobrar sense treballar pràcticament la totalitat del sou durant cinc anys abans de jubilar-se. Aquesta possibilitat es va instaurar al Parlament de Catalunya l’any 2008 i segueix vigent avui dia, tot i que amb quanties inferiors després de la reforma de l’any passat. És una figura inèdita a l’Estat, però no al món: la Unió Europea s’hi va sumar l’any 2015 i ha destinat 53,5 milions d’euros des de llavors a pagar a funcionaris que ja han deixat de treballar-hi. A través d’una petició de transparència feta per l'ARA, les institucions comunitàries han detallat què paguen a funcionaris que ja no presten serveis efectius fins cinc anys abans de la jubilació amb indemnitzacions que, de mitjana, se situen en els 8.227 euros mensuals, però que en algun cas poden acostar-se als 20.000 euros al mes.

Hi ha decisions que aconsegueixen que t’emprenyis molt amb les persones o les institucions que les prenen, tenint en compte que una institució sempre la fan les persones i, per tant, tot es pot canviar de nou per fer-ho millor, i les emprenyades no han de durar per sempre. Vivim una època de país complicadíssima. Hem passat d’aprendre a estimar-nos a tenir l’autoestima per terra, i el que ens faltava per acabar de suportar la calor d’aquests dies és la resolució que ha pres el Parlament al voltant de les llicències per edat (deixo de banda les persones que treballen en empreses públiques i pensen que és una bona idea endollar-hi els seus familiars). Al mes de febrer el Parlament es va comprometre a eliminar aquestes llicències per edat, però l’onada de calor els deu haver provocat algun problema inexplicable i al mes de juny han decidit prolongar-les amb un altre nom, excedència voluntària, fins a ves a saber quan (abans arribarà l’apocalipsi), amb la diferència, i aquesta és una justificació, que els funcionaris no cobraran el que cobraven treballant però sense treballar sinó que cobraran el mateix que els tocaria de pensió un cop jubilats però sense haver arribat a la jubilació. Si no ho entès malament, perquè soc autònoma i tot pot ser. 

Fa dies que Laura Borràs viu en estat d’agitació. Si primer va ser l’escàndol de les anomenades llicències per edat –desenes de funcionaris del Parlament que cobraven sense treballar–, a continuació va arribar l’esclat del cas Juvillà: després de reprotxar repetidament al seu antecessor republicà Roger Torrent no haver-se immolat per defensar l’escó de Quim Torra, després d’haver dit mil vegades –per exemple, en el seu solemne discurs d’investidura com a presidenta– que ella no cediria mai dels mais, doncs Borràs va acabar actuant com Torrent.