Un dels objectius de la Fundació Catalunya La Pedrera, presidida per Marta Lacambra, és contribuir a fer de Barcelona una ciutat de grans exposicions, d'aquelles que generen cues. En els últims anys n'ha dedicat a artistes consagrats com Jaume Plensa, Miquel Barceló i Antonio López, i el 2026 continuarà en aquesta línia amb una exposició sobre els pintors nabís, cabdals en el pas de l'impressionisme a les primeres avantguardes, i una altra de l'alemany Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945), considerat com un dels grans mestres del segle XX. "Crec que aquests projectes ens situen com a gran institució internacionalment", afirma Marga Viza, la directora de l'àrea de cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera. "En la nostra recerca d'excel·lència i de continguts de primer nivell artístic, l'any que ve tocarem el cel", subratlla Viza.

Sean Scully (Dublín, 1945) arriba desbordant a la Pedrera, on a partir d'aquest divendres li dediquen una retrospectiva amb una seixantena d'obres, entre dibuixos, pintures, escultures i fotografies. Una d'elles és una escultura gegantina que es pot veure al pati de l'edifici. Scully ha d'atendre un reguitzell de periodistes i té ganes de començar a fer les entrevistes. "La importància de l'art és incommensurable, és el contrari del mal en el món, de la corrupció i de les guerres, que en són la conseqüència", afirma Scully, conegut sobretot per unes pintures abstractes on combina els camps de color com si fossin notes musicals, i per intervencions com la del monestir romànic de Santa Cecília de Montserrat. Així mateix, creu que l'art té una profunda càrrega espiritual i un poder transformador: "La meva ambició, el meu destí, és portar una forma d'espiritualitat al carrer, reduir la distància entre l'art abstracte i la vida", diu.

La britànica Barbara Hepworth (1903-1975) és una de les poques escultores de la primera meitat del segle XX que tallava ella mateixa les seves obres en pedra. En solitari i també amb la col·laboració d'ajudants, que primer van ser artistes i més endavant artesans. Aquests ajudants recordaven en entrevistes que Hepworth els tractava molt respectuosament i que, al mateix temps, era una cap de taller estricta. No li agradava malbaratar els materials i volia que netegessin el taller al final de la jornada. Segons Hepworth, el que fa que una escultura sigui bona o dolenta depèn de "les últimes miques de pols que en treus".

Amb la ceràmica, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) viatja en el temps. Al documental Barceló, traços de fang, que s'ha estrenat aquest vespre a la Pedrera coincidint amb l'exposició Barceló. Tots som grecs, l'artista mallorquí recorda que va començar a fer ceràmica a Mali amb unes tècniques pròpies del neolític, i que aquell lloc i aquella manera de treballar el feien sentir més jove. "La ceràmica de Mali és com del neolític", afirma Barceló al documental, dirigit per Josep Maria Civit i coproduït per la Fundació Catalunya La Pedrera i Minimal Films.

Les obres de Jaume Plensa dels últims anys, sobretot les públiques, aixequen passions: els amants del seu art valoren que demani silenci en un món tan convuls com l’actual, i els seus detractors el critiquen perquè vol edulcorar l’espai públic. Després de l'òpera Macbeth al Liceu, rebuda amb diversitat d'opinions, Plensa culmina a la Pedrera la seva ronda de projectes barcelonins dels últims mesos amb una gran exposició titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci. El gruix de la mostra inclou prop de cent peces a la sala d'exposicions i n'hi ha una desena més en diferents llocs de l'edifici, com Together, la mà amb el gest de beneir que va exposar a la basílica veneciana de San Giorgio Maggiore coincidint amb la Biennal d’Art de Venècia del 2015; Day night, un poeta estilita que hi ha al terrat, i Flora, un cap blanc instal·lat davant la porta principal de la Pedrera al passeig de Gràcia.

La Fundació Catalunya La Pedrera va aprofitar l’aturada forçosa de la pandèmia del covid per reflexionar sobre la seva feina i aquest dijous ha fet públic el gir que faran en el camp de les exposicions: programaran grans artistes nacionals i internacionals, com Jaume Plensa, Miquel Barceló, Antonio López i Barbara Hepworth, i la novetat serà que per "enriquir el projecte" intensificaran les col·laboracions amb altres institucions per fer activitats paral·leles, com el Liceu, la Filmoteca de Catalunya, la Fundació Foto Colectania, la Fundació Suñol, la Fundació Antoni Tàpies i la Biblioteca de Catalunya.

Les experiències de realitat augmentada són cada vegada més habituals en els edificis patrimonials, així que no és fàcil deixar-les passar per alt perquè es corre el risc de quedar enrere. A la Pedrera hi arriben ara amb La Pedrera magical vision, una proposta pionera i al mateix temps “subtil i poètica”, com diu la directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra. La Pedrera magical vision és la primera visita cultural de l'Estat que fa servir la tecnologia de les ulleres hologràfiques Microsoft HoloLens 2 i permet que els visitants puguin interactuar amb l’edifici i fer sortir pètals de flors de mil i un colors acariciant una paret. També poden construir un arc catenari amb maons i descobrir alguns dels secrets i curiositats en un reguitzell de zepelins evocadors dels que sortien a les burles de l’edifici, com ara que Maria Schneider i Jack Nicholson van rodar a la Pedrera unes escenes de la pel·lícula de Michelangelo Antonioni El reporter (1975). I que entre els veïns històrics de l’edifici hi ha el notari Ramon Maria Roca Sastre i els seus fills, el pintor Josep Roca Sastre i la periodista i escriptora Elvira Roca Sastre. “El nostre objectiu és construir experiències per oferir noves mirades al voltant de l’art, la bellesa i el patrimoni”, explica Lacambra sobre una iniciativa que és fruit de la col·laboració de la fundació amb la nova divisió Laie Culture Experience i que té un preu de 18 euros.

L'art torna a la Pedrera. Després de l’aturada pandèmica, la Fundació Catalunya La Pedrera reprèn a partir d’aquest divendres les exposicions al pis noble de la Casa Milà amb un dels grans noms de l’art europeu del segle XX, l’italià Giorgio Morandi (Bolonya, 1890-1964). Sobre l’art i la figura de Morandi s’han acumulat al llarg del temps diversos tòpics, com que era un ermità –quan en realitat era un home connectat amb la realitat que l’envoltava– i que era el “pintor de les ampolles”, pels bodegons que l’han fet més famós. Així que l’objectiu de les comissàries, Daniela Ferrari i Beatrice Avanzi, conservadores del Museu d’Art Modern i Contemporani de Trento i Rovereto, és convidar el públic a descobrir totes les etapes i tots els matisos d’un pintor que sempre es va mantenir al marge dels corrents dominants i de l’aparició de noves tendències. “Ens podria semblar monòton, però és una repetició que permet a Morandi explorar unes variacions constants que neixen de la recerca pictòrica”, diu Avanzi.