Fa dues setmanes, mentre Rafa Nadal feia història guanyant l'Open d'Austràlia, vaig enviar a aquest diari la meva columna quinzenal. Havia sentit un dia abans, de passada, la notícia a la ràdio sobre la polèmica per la contractació de Carlos Santiso al Rayo Vallecano femení i vaig llegir després amb atenció l'article de Laia Bonals a l'ARA sobre l'àudio de WhatsApp que Santiso va enviar al seu cos tècnic en què encoratjava a una violació grupal.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquells missatges que intento ni obrir. En un xat de WhatsApp ple d’homes un company va enviar una imatge d’una noia nua i un comentari sobre els seus pits. Vaig escriure la resposta per dir-li al company que potser ja no toca —abans tampoc tocava— enviar aquestes imatges, que ja seria hora que entre tots giréssim full a tota aquesta pornografia denigrant. Després de molta estona amb el dit sobre el botó d’enviar vaig desistir. Entrar en el debat amb el company em va fer mandra, i això que estic convençut que bona part dels integrants del xat pensen com jo. Oportunitat perduda.

Alexia Putellas és més que el fenomen de l’any. En tindrem una prova d’aquí uns mesos, quan vegem quantes catalanes acabades de néixer es diran Alexia. La molletana del Barça, que demà divendres fa 28 anys, és la millor futbolista del món i, al damunt, se li reconeix, que no sempre passa. I de forma unànime i global, encara menys. En els últims mesos ha hagut de recollir tantíssims guardons que l’hem vist tant amb el braçalet de la senyera al braç com vestida de gala per rebre –atenció– la Pilota d’Or, el The Best, el Golden Globe Soccer, la Mejor Deportista Española i la Creu de Sant Jordi. Un pòquer de premis individuals per una futbolista que excel·leix en un esport col·lectiu. En el Barça del primer triplet de la història –Copa, Lliga i Champions– ella és “la reina”, però el lideratge d'Alexia va més enllà d’aquest malnom. Ella s’ha posat tothom a la butxaca per com juga, per l’elegància en el regat, per l’eficàcia en la passada i pel seu olfacte de gol. Però, més enllà del terreny de joc, els seus discursos com a capitana, en un faristol o en una entrevista, sempre van més enllà del tòpic. Es mulla, es compromet i té un relat que mai no deixa indiferent. S’emociona pel pare absent i, quan cal, reivindica els drets de les dones futbolistes, que, a Espanya, continuen anant amb una sabata i una espardenya. La confiança que transmet i la seguretat en ella mateixa s’encomanen. L’empoderament és això. El present és ple de reivindicació feminista, després de segles d’endarreriment on la dona es condemnava al bàndol de les oprimides. Ella és guanyadora i, com a tal, és icona. I mirall, no només per a nenes que volen ser com ella sinó per a nens que s’estampen el seu nom a la samarreta. “Tenim la responsabilitat de liderar el canvi perquè hem arribat per quedar-nos –va dir Alexia en rebre la Creu de Sant Jordi–. El veritable triomf arribarà quan s’aconsegueixi el 100% d’igualtat d’oportunitats per a nens i nenes en l’esport i al món en general”. Som-hi. Partit a partit.

]]>