Concert dels que fan afició. Potser per això i perquè hi havia molts infants, alumnes del Conservatori, l’Auditòrium del passeig Marítim presentava un aspecte que feia goig. El programa era sucós, llaminer de cap a peus. Començà amb l’Obertura núm. 3, de Leonora, la que Beethoven considerava massa important i imponent com perquè perdés rellevància com a inici d’una òpera, l’única que va compondre, Fidelio, que primer s’havia de dir com la peça que ens ocupa. I així, imponent, con cal i correspon, va sonar el pròleg del setè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Una presentació majestàtica, fins i tot diria que amb un tarannà especial per part del director I els seixanta músics que l’acompanyaren en aquesta vetlada tan especial a l’hora d’interpretar tan precisa sinopsi musical del que seria l’única composició operística del geni de Bonn. Quedava clar que hi havia ganes d’agradar una mica més que sempre i ho varen deixar clar des dels primers compassos.

El cinquè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears arribà farcit de noms i llinatges no gaire habituals, des dels compositors fins al solista i el director. Pel que fa a aquests dos darrers, no cal dir que tenir a Frank Peter Zimmermann com a solista és un autèntic luxe i, sens dubte, un privilegi. Zimmermann, a més, venia amb una estrena a Espanya sota el braç, el Concert per a violí i orquestra, del compositor suís Frank Martin. Una peça basada en La tempesta, de Shakespeare, amb el personatge d’Ariel com a al·lusió musical permanent, amb una estructura, si més no, peculiar —Allegro tranquilo-Andante molto moderato-Presto— i tot un seguit de referències que van des del dodecafonisme fins al jazz, que es van entrelligant fins a conformar un homogeni calidoscopi que esclafeix de manera espectacular en el moviment final. Una peça exigent, amb la qual, tant l’orquestra com el solista, varen exhibir tant energia com un acoblament majúscul. La interpretació va tenir premi: Zimmermann va retornar amb dos bisos, un d’ells no menys literari que la composició, El rei dels elfs de Schubert, inspirat en un trist i fantàstic poema de Goethe. Aquest exercici de complicitat entre els protagonistes tenia també nom propi, Pietari Inkinen, prestigiós director d’orquestra finlandès, qui al seu currículum ostenta, entre d’altres, la conducció de la tetralogia wagneriana a Bayreuth l’any 2023, i que va fer brollar de l’orquestra totes les seves aptituds i capacitats. Tant és així, que els músics el varen acomiadar amb un calorós i categòric aplaudiment.

Com a prest, serà a principis de 2027 quan s’inauguri la coneguda com a Caixa de Música, l’esperada seu oficial de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB). I això serà si no hi ha més retards ni entrebancs en un projecte que es va posar en marxa l’any 2016 i que s’esperava tenir acabat a finals de 2023. Està previst que l’espai, de 4.600 metres quadrats al Nou Llevant de Palma, disposi, entre d’altres, d’un auditori ambsis unes 600 butaques d’aforament, diferents estudis i una pantalla exterior per poder oferir-hi projeccions.

El tercer concert de la temporada de la Simfònica no semblava, en principi, que fos dels que no s’obliden, ni pel programa ni per la jove protagonista de la primera part, Eva Gevorgyan, de vint anys, i val a dir, que una llista de guardons difícilment millorable. Tot i això, l’Auditòrium del passeig Marítim registrava una bona entrada i ben segur que ningú no en va sortir decebut, ans al contrari. Segurament més d’un ho va fer agradablement sorprès, encara que no cal recordar ni ressenyar que, ara per ara, el nivell assolit per la formació fa improbable cap tipus de decepció. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, inicià el seu envit amb una enèrgica interpretació de la impecable Obertura de Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart, el mateix compositor que havia triat la pianista moscovita per al seu debut a Ciutat.

“És ben cert que la música és un verí, sobretot si va lligat als escenaris, i al públic. Necessites fer música, però també necessites mostrar-la, compartir-la amb gent que et fa saber que els agrada, que els interessa i que viuen amb ella”. Són paraules de Maria del Mar Bonet, qui aquest dissabte, 7 de desembre serà a l’Auditorium de Palma per oferir un nou recital acompanyada de músics com Toni Pastor. El concert, de fet, servirà per començar a donar forma a un nou disc que té entre mans. 

Que Antònia Font no hagués tocat mai a l’Auditòrium de Palma era una dada que podia sorprendre a més d’un. Que en fer-ho per primera vegada tinguin les entrades gairebé exhaurides per a tres concerts, però, no deu sorprendre ningú. A menys d’una setmana de la primera de les tres actuacions que hi oferiran en el marc de la seva nova gira per teatres i auditoris, queden escasses 120 entrades per al concert de dimecres dia 28, mentre que les dels dies 29 i 1 ja estan completament esgotades. 

La sort de Dagoll Dagom i el seus mítics espectacles Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups! –i els que els seguiren– es va decidir un vespre al vestíbul de l’Auditòrium de Palma. Abans d’això, a l’origen de la companyia hi figurava l’autor de sa Pobla Alexandre Ballester, del qual es varen representar a Barcelona unes quantes peces a començament dels anys setanta. Recordam aquests i altres vincles amb Mallorca, quan es compleixen, el 2023, els 50 anys de la creació de la companyia catalana, que enguany ha anunciat la seva retirada amb un darrer espectacle, L’alegria que passa, a partir d’un text de Santiago Rusiñol –autor també molt vinculat a les Illes.

El pròxim 2 d'abril, diumenge, l'Auditòrium de Palma es convertirà en un festa: s'hi celebrarà la primera edició del Glosa Fest, una trobada internacional d’improvisadors de la poesia cantada per reivindicar l'art de l'oralitat. Hi participaran personalitats de renom internacional, com és el cas de la considerada millor improvisadora del món, Tomasita Quiala, i de Luís Pas, Papillo, com a representants dels Repentistas de Cuba.

Auditòrium.- Concert de Tramuntana, per a guitarra i orquestra simfònica, de Joan Valent. Un esdeveniment? Un esdeveniment. Unes paraules del compositor: “Aquest concert, sense la col·laboració de Gabriel Estarellas, hauria estat impossible”. Un homenatge: a Mariano Capellà i a Ramon Estarellas, el padrí del compositor i el pare del guitarrista més important i amb més renom que tenim a les Illes. Dit això, s’hauria aconseguit la quadratura del cercle si Estarellas hagués estat l’intèrpret i el seu fill hagués dirigit l’orquestra? Probablement, però tot no pot ser i, a més, és una història aliena al que va succeir sobre l’escenari de Ciutat i avui divendres es repetirà a Manacor.

L'Ajuntament de Palma ha presentat Gran Hotel de las Reinas, que es representarà en l'Auditòrium de Palma aquest divendres, dissabte i diumenge, com a mostra de la seva aposta pels espectacles "inclusius i LGTB".

Aquest dijous sonaran àries de Cilea, Granados, Massenet, Puccini i Verdi. Serà durant el vuitè concert del cicle Auditòrium de Palma de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, una actuació que comptarà amb la veu de la soprano estatunidenca Ailyn Pérez i la direcció de Pablo Mielgo. Les entrades ja estan disponibles i es poden comprar a la web de la Simfònica. El concert es repetirà l’endemà, divendres 6 de maig, a l’Auditori de Manacor a les 19.30 hores. 

La sena festeggiante, obertura part II; Griselda, agitata da due venti, i Bajazet, sposa son disprezzata, d’Antonio Vivaldi; Don Giovanni, obertura, i Ch’io mi scordi di te? de Mozart, i El sombrero de tres picos, suite núm. 1 i 2, de Manuel de Falla. Aquest és el programa musical del pròxim concert de l'Orquestra Simfònica Illes Balears, amb la soprano Julia Lezhneva i el pianista Andreu Riera. L'actuació serà a l'Auditòrium de Palma, dijous, a les 20 hores.  

Auditòrium.- La Simfònica va obrir de bat a bat les portes per donar pas a un tipus de música que per regla general té poques possibilitats d’arribar a un públic diferent al que va adreçat, sobretot amb una formació musical encara més diferent i per partida doble. Sobre l’escenari hi havia una big band i una orquestra simfònica, els quals oferiren una rigorosa i divertida simbiosi per donar cos i cor a les quatre cantants –Clara Fiol, Júlia Colom, Anna Ferrer i Joana Gomila–, que exhibien i irradiaven talent a balquenes amb la seva nova manera d’interpretar les cançons populars per excel·lència, des del Vou verivou fins a La sibil·la. Però no tan sols això, perquè, a més, sobre l’escenari poguérem veure i escoltar les gloses de Maribel Servera i Mateu Xurí, amb la qual cosa l’amalgama d’arestes, la miscel·lània de gèneres i el sincretisme musical convertiren el concert en un aliatge de metalls preciosos sorgits de la mà d’un alquimista poderós, i místic, és clar. Es diu Toni Vaquer i els seus horitzons es dibuixen lluny de l’abast d’una mirada.

Auditòrium.- Fa tantes vegades que ha vingut a dirigir la Simfònica que ja sembla un costum, una tradició, a la qual ja no donam la importància que mereix ni li pertoca. Mozartià, li diuen, però ho ha dirigit pràcticament tot i mai no ha decebut. És Leopold Hager, nascut a Salzburg, i supòs que deu ser això, perquè pensam que els ve d’avior i que segurament amb el seu origen no tenia més remei que convertir-se en un músic de primer nivell. Ho és i ho demostra una vegada i una altra, aquí i arreu del món. Tan sols la seva presència amb la batuta a la mà seria suficient per qualificar el concert d’esdeveniment, però per a l’ocasió en les dues primeres peces també va ser l’encarregat de tocar el clavicèmbal mentre dirigia la Simfònica en formació de cambra. A més, venia acompanyat de tres personatges que tampoc no deixen indiferent. Són Händel, Bach i Bruckner. No hi eren tots. A més d’aquest estol d’il·lustres, al seguici falta afegir-hi dos noms, el de l’oboista Martin Gabriel, que exercí de solista en el Concert per a oboè HWV 287, per després ajuntar-se a la festa la violinsta Nina Heidenreich, amb qui compartí protagonisme interpretant el Concert per a oboè i violí BWV 1060, de Johann Sebastian Bach. 

Una silueta –"voluminosa latina letal", com diu a Business Woman— ha aparegut davant els focus blaus i les butaques de l'Auditòrium s'han transformat en petites pistes de ball fetes a mida. Nathy Peluso (Buenos Aires, 1995) ha aconseguit que el públic desafiàs totes les mesures sanitàries aquest vespre a Palma: amb la primera cançó —Celebré— gairebé ja no hi havia un sol cul que es pogués mantenir assegut i ni les mascaretes han arribat a tapar els crits d'un públic entregat. L'artista argentina ha 'enrampat' la sala amb els temes del seu darrer disc, Calambre, en el que ha estat el darrer dels concerts d'estiu que ha organitzat l'Ajuntament de Palma.

Vox ha celebrat que fa dos anys que va entrar a les institucions balears amb un acte a l'Auditòrium de Palma amb una estrella convidada, la diputada de l'Assemblea de Madrid, Rocío Monasterio. Malgrat que havia d'arrancar a les 20 h, a les cinc de l'horabaixa ja s'han pogut veure un inici de coa de persones amb la mascareta de rigor, amb la bandera d'Espanya. Una hora abans, s'ha vist clar que hi hauria gent que no podria ocupar un dels 500 seients reglamentaris a causa de la limitació al 50% de l'aforament per la pandèmia. Mentre els assistents ocupaven els seus seients a l'espera de Monasterio, la mescla musical ha estat d'allò més curiosa: del Mediterráneo de Serrat al Que viva España de Manolo Escobar, passant per Rosendo, Loquillo, Katy Perry i Kylie Minogue. Ara bé, l'únic que ha desfermat l'eufòria com cal ha estat la peça de Manolo Escobar, que el públic ha cantat amb ganes movent les banderetes d'Espanya que han trobat als seus seients. De fet, els viva España s'han sentit en tot moment al llarg de l'acte, que ha començat amb un vídeo èpic dels principals representants de Vox a les institucions que ha provocat forts aplaudiments.

L’Ajuntament d’Inca ha aprovat la declaració de fill il·lustre de la ciutat de Marc Ferragut Fluxà, en una sessió especial extraordinària del ple. Marc Ferragut va néixer l’any 1901 a Inca, en el si d’una família d’industrials sabaters. Fou regidor de Cultura durant l’època republicana i un dels primers entrenadors de futbol del Constància.

Auditòrium/Auditori.- Dijous a Ciutat i divendres a Manacor Leonard Slatkin es va posar al capdavant de la Simfònica de les Illes Balears per segon cop. El primer va ser fa dos anys, en el primer concert de la temporada, la de la celebració dels cinquanta anys de l’Auditòrium, un homenatge a Marc Ferragut. Un natalici inoblidable. Que hagi tornat per dirigir de bell nou la Simfònica tan sols es pot qualificar d’encert per part de Mielgo, però també vol dir que va quedar prou satisfet de com sonaren Haydn, Brahms i, naturalment, Cindy McTee.

Auditòrium.- Tubular bells és el títol que va fer famós Mike Oldfield, però també el naixement d'un nou tipus de música, anomenada new age. Amb ella va veure la llum ni més ni menys que Virgin, el segell discogràfic de Branson, en un moment en el qual el compositor havia quedat poc més que tirat i famolenc després que Kevin Ayers dissolgués la seva banda, The Whole World, per anar a situar Deià en el mapa de la psicodèlia. La relació, per tant, entre Oldfield i Mahler va una mica més enllà del fet que ambdós utilitzassin les campanes tubulars o la mandolina i la guitarra espanyola per a una estranya i grandiosa composició. La seva situació personal en aquells moments era, com a mínim, complicada, difícil, i de ben segur immens el bull interior. Que varen ser innovadors no n'hi ha cap dubte. La setena de Mahler, amb fins a cinc moviments, va capgirar totes les normes i regles de la música simfònica. Ningú no sap què volia explicar el 'bohemi' compositor amb aquest aquelarre d'instruments gens habituals, com les campanes tubulars, els picarols i altres estris de percussió, o la mandolina, la guitarra... canvis de tonalitat sense cap lògica establerta o atonalitats que semblaven llançades des de l'abstracció més absoluta, però que finalment quedaven perfectament imbricades dins el conjunt. Potser no volia explicar res. Potser tot sorgia d'un estat d'ànim incontrolable, de les passions que el torturaven sense compasió i al mateix temps li subministraven l'únic aliment de la seva existència, o tal vegada es tractava d'una lluita aferrissada amb ell mateix per treure de dins el seu cap bona part de la història de la música o reivindicar alguns dels seus referents, Wagner, Txaikovski, Richard Strauss... o fins i tot Lehár. Ves a saber. La setena simfonia de Gustav Mahler és com el mandala de Matti Klarwein, on hi cap tot i no hi sobra res.