L’enginyer químic Chuck McGinley surt del cotxe, mira la xemeneia d’una planta processadora de carn que sobresurt de les copes dels arbres i aspira profundament. Al principi, només nota la fragància tènue i agradable dels arbres dels voltants. De sobte es gira un vent més fort. “Mare meva, quina pudor!”, exclama McGinley. A l’acte, un dels seus col·legues li acosta al nas un Nasal Ranger, un estri per mesurar les olors. Aquest dispositiu, que fa 35 centímetres de llarg i sembla una pistola de radar barrejada amb una corneta, és un dels principals invents de McGinley. Basant-se en la terminologia d’una altra eina típica de McGinley, la roda de les olors -un gràfic semblant a la roda de colors d’un pintor que l’enginyer ha anat perfeccionant durant dècades-, l’equip descriu aquesta pudor. “Acre”, diu algú. “Descomposició, potser amb una mica de petroli”, diu una altra. I aleshores l’olor s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. “El vent va decidir que només ens obsequiaria amb una breu inhalació -comenta McGinley-. Per prendre’ns el pèl”.