Hi ha gent que menja cada dia el mateix. Matí, migdia i vespre. Plat únic: ressentiment. A Catalunya hi ha una geografia de l’amargura. Es comença a veure ara. Com si nasquessin noves comarques, pobles. La divisió territorial de la rancúnia. El país recorda el que ha passat aquests darrers anys als Estats Units. Estats de tírria. Estats d’odi.

Quatre anys llargs després de l’1-O i molta repressió pel mig, estic convençut que el més gran obstacle per a la independència podria no ser tant la divisió partidista com el clima de ressentiment que es va covant al seu interior, dins i fora de les organitzacions polítiques. Que l’independentisme sigui plural en tàctiques, estratègies i projectes de país sempre he pensat que era un avantatge, en la mesura que el feia més democràtic. Però ara mateix el problema més greu podria ser el del tipus de relacions que s’hi van congriant i que el podrien acabar corcant fins a fer-lo extremadament fràgil.