<![CDATA[Ara Balears - Antoni Trobat]]> 10 <![CDATA[Trobat: "El mallorquinisme progressista té un projecte realment per a tots o per a només una part?"]]>

El periodista Antoni Trobat presentà aquest dimecres a Calvià el seu llibre Un país anomenat nosaltres (Illa Edicions) al centre cultural de Can Verger. L'exdiputat i exportaveu de MÉS per Mallorca David Abril fou l'acompanyant de l'autor, el qual descrigué com una persona que "comparteix la mirada des de la perifèria i la voluntat per construir un horitzó d'emancipació". L'acte va ser organitzat per l'Assemblea Joves de Calvià, un col·lectiu amb dos anys de vida que "reivindica la cultura, la memòria històrica i les festes populars".

]]> <![CDATA[Tots els articles d’Antoni Trobat en un llibre]]>

Són 61 articles reunits sota el títol Un país anomenat nosaltres, un recull de les col·laboracions que el periodista Antoni Trobat ha realitzat per al diari ARA Balears.

]]> <![CDATA[Antoni Trobat: “L’esquerra sobiranista ha quedat estancada en un discurs poc elaborat”]]>

Antoni Trobat (Palma, 1981) és periodista i responsable de Relacions Internacionals del CIEMEN. Ha publicat el llibre 'Un país anomenat nosaltres' (Illa Edicions), una sucosa i potent tria dels articles que ha publicat a l’ARA Balears els darrers anys. La presentació serà divendres 20 de juliol a les 20 h a La Tertúlia-Cafè Teatre, a Palma.

]]> <![CDATA[L’Artigues ‘homo politicus’]]>

Antoni Artigues (1950-2018) va ser, possiblement, la màquina nacionalitzadora - que, en països sense estat com el nostre, sol voler dir democratitzadora i transformadora- més rellevant que hi ha hagut a la UIB. La universitat del canvi de segle, de fet, la del postnadalisme i el final de l’hegemonia de l’Associació d’Universitaris de les Illes Balears -AUIB-, sense Artigues i sense els estudiants indepedentistes del BEI i la CEPC hauria estat culturalment eixorca. Aprofundir en aquesta idea és bo. Anys després, amb el bauzanisme i la voràgine del procés a sobre, vaig veure dessuadores verdes en gent que el mirava de manera estranya, a n’Artigues, pels passadissos de l’entranyable edifici Ramon Llull. I suposo que a ell, que era de sumar, ja li va anar bé. Quedi dit.

]]> <![CDATA[Sobre Alep, les esquerres i el dubte]]> M’havia dit a mi mateix, en encetar aquestes col·laboracions setmanals, que miraria de parlar essencialment del nostre país. Amb perspectiva oberta i una mirada tan global com fos possible, fugint de localismes però sense anar cap a allò internacional. Bàsicament perquè l’àmbit internacional –i internacionalista– és el meu àmbit de feina diari i, mig per canviar d’aires en aquestes columnes, mig perquè venia de gust fer modestes aportacions als debats i les quimeres nostrades, creia que no calia parlar del món.

]]> <![CDATA[El 31-D de na Mariela i na Piera]]> Una setmana completa. El 31 de desembre és, sembla que ja amb quasi total seguretat i formalment, per al Consell de Mallorca, la Diada de les mallorquines i els mallorquins. La raó i la lògica apuntaven cap aquí –l’invent de Maria Antònia Munar i l’extinta UM d’intentar, per pur caprici, fer florir un sentiment d’un 12 de setembre que ningú sabia de què anava, no va rutllar–. Descartar idees estrambòtiques com institucionalitzar el Sant Antoni llevantino-pobler que el president Ensenyat havia arribat a suggerir també ha estat cosa bona.

]]> <![CDATA[Més sobiranisme i menys sociolingüística]]> Aquest cap de setmana s’han celebrat, a Inca, les jornades de debat i d’estudi 'Un esborrany de país', organitzades per l’Ateneu Pere Mascaró i per la Fundació Emili Darder. Es tracta, segons la crida, prou acadèmica, que han fet els seus impulsors, coordinats per l’historiador Joan Colom, de repensar el mallorquinisme en un moment en què ens cal fer-ho més que mai. A cinquanta anys de l’aparició d’'Els Mallorquins', de Josep Melià –ampliada una dècada després com a 'La Nació dels mallorquins'–, la veritat és que el nacionalisme mallorquí ha dedicat relativament poc temps, espais i iniciatives a produir musculatura intel·lectual. De fet, el fil conductor des de Gori Mir i Pep Melià –cap dels dos militant de la tradició majoritària del mallorquinisme contemporani, per cert– fins al 2016 és amb prou feines completat per la tasca, lloable, del Grup Blanquerna, per algunes publicacions de llibres a l’entorn del PSM –'Països Catalans en plural' i 'El nacionalisme progressista a les Balears– o per les aportacions de Damià Pons, Nel Martí, Tomeu Mestre, Bernat Joan o David Abril. Per dir cinc noms atzarosos i massa masculins que s’han atrevit a fer propostes, plurals entre si, a diferents moments.

]]> <![CDATA[Mantenir el llegat xueta per entendre’ns]]> Tenia uns catorze anys. Bob Dylan, Els Pets, Oasis i Negu Gorriak –visca l’heterodòxia!– m’interessaven bastant més que el futbol o l’handbol –a la meva escola hi havia i hi ha, encara, crec, tradició d’handbol. Érem, un grapat de companys, al pati del nostre centre –concertat, mallorquinista i progressista de l’Eixample palmesà– i supòs que enmig del partit va passar alguna cosa. Dic supòs perquè no ho record gaire bé. Només que en un instant hi havia un lesionat a terra bramant i els típics jugadors mirant-se’l amb actitud fatxenda. Aleshores el company ferit cridà al suposat agressor el mot racial: “Xueta!”. Es va fer el silenci. Tothom flipava. Perquè els únics que sabíem què volia dir érem l’al·lot que havia emès el crit i jo mateix, fills de gent de la Part Forana. Els altres, inclòs l’adolescent importunat –que va haver de demanar als seus pares què volia dir aquella paraula–, no en tenien ni remota idea.

]]> <![CDATA[Podem i (nova) política]]> En una setmana curulla de males noves electorals, fins i tot en l’àmbit planetari, ahir se’n sumava una altra: el fet que Podem de Valent, candidatura que he seguit de prop, encapçalada per Aligi Molina, amb un equip de persones que em mereixen un gran respecte humà i polític i amb qui, en algun cas, m’uneix una bona amistat, no aconseguís el seu objectiu de guanyar les primàries de la formació morada a Palma. Democràcia és democràcia, diuen. M’ha sabut greu, però, perquè representaven valors compartits.

]]> <![CDATA[Tant si són a la fossa com si no, la dignitat ha guanyat]]> Un estiu de fa un mil·leni vaig fer pràctiques al diari en català que va fer de predecessor d’aquest mitjà. Només en tenc records dolços, d’aquells dies. Vella redacció com de tabloide ianqui de pel·lícula de Wilder. Periodistes amunt i avall fent de periodistes –juraria que hi havia vist fumar i beure, però per ventura ho he sommiat! Cançons de Kath Bloom i de Kepa Junkera, que em perseguien anàs on anàs. El vestit estampat verdós d’algú. Sortir a les deu mil. Sopar en tuguris palmesans innombrables. Aprendre a viure i a escriure. I , per sobre de tot, la figura d’una persona que va ser tot llum i que es diu Sebastià Bennàssar, cap de Cultura del diari en aquell moment.

]]> <![CDATA[Tornar a ser un país humanista –si ho hem estat mai–]]> Aquest curs acadèmic 2016-2017 s’ha encetat, a la Universitat de les Illes Balears, amb els nous estudis de medicina. Novetat flagrant. Seixantena d’alumnes. Sembla que els primers dies amb polèmica lingüística inclosa, i esperada. El debat sobre aquests estudis ja és vell. Del curs passat. Els partits del govern, El Pi i el PP, a favor; Podem, en contra. Ara els tenim. Poc a dir. Sembla, però, que l’OMS no recomana nous estudis de medicina i que la UIB continua amb una sagnia de pressupost incessant, amb una precarització brutal del professorat i amb infraestructures paralitzades des de fa anys –la Biblioteca Central ja era una reivindicació del sindicalisme estudiantil del Talaiòtic!

]]> <![CDATA[Defensar Pep Lemon és colpejar McCarthy]]> Ahir va fer una setmana que es féu pública la sentència del TSJIB que donava la raó a l’empori Pepsico Inc, obligant l’empresa mallorquina Lemon Factory a canviar el nom dels seus refrescos. Sembla, diuen, que una beguda de fruita de nom Josep es pot confondre amb una cola saturada de sucres de matriu ianqui. La resolució, absurda, possiblement ha sorprès poca gent. Tot i que érem una grapada els ingenus que pensàvem que el sentit comú i un mínim coneixement de Mallorca podien haver prevalgut, no ha estat així. L’adversari –en cap cas no cercat– de Pep Lemon és tremendament poderós.

]]> <![CDATA[Es tracta de tenir classe (social)]]> El 2009 ja no érem infants. Vorejàvem la frontera, justa, els 'babyboom prenaranjitos', dels trenta. Goldman Sachs era en boca de tothom. La crisi feia estralls. Dolorosament. En un dinar de final d’estiu, vorera de mar, vaig coincidir amb un veterà representant institucional de l’esquerra mallorquina. Un tipus brillant. Excel·lent orador, de grans coneixements tècnics. Un 'tio' afable. Conversa ben encetada –cap a la darreria, que deia la meva padrina algaidina–, el personatge ens escometé, a mi i a altres presents, per la nostra situació laboral. S’enfosquiren les mirades. Tristoi, algú va erigir-se en portaveu generacional. Sonà el terme ‘atur’. Diversos casos. Gent amb alguns problemes d’una certa gravetat. El diputat badà els ulls: “Com? Atur? Com és que no teniu feina? A la vostra edat?”. Primer vaig pensar que el seriós homenot s’havia transformat en un 'catxondo'. No podia ser. Què estava dient? Aviat em vaig alarmar. Parlava seriosament. En plena crisi, aquell home, militant d’integritat ètica indiscutible, no entenia res. No entenia per què els joves de 2009 no tenien la vida dels que eren joves el 85. La vida que ell havia tingut.

]]>