<![CDATA[Ara Balears - mallorquinisme]]> 10 <![CDATA[Neix la coalició d'El Pi i Som: "A Mallorca no hi cap més gent"]]>

"La mallorquinitat no es regala i no s'hereta, es guanya respectant la nostra identitat, idiosincràsia i interessos". Amb aquest missatge s'ha presentat aquest divendres a Palma la nova coalició d'El Pi i Som Mallorca, que es diu Per Mallorca. "A Mallorca no hi cap més gent", ha dit un dels seus impulsors i coordinadors, Joan Serra, que s'ha conjurat per "defensar els residents i que exerceixin de mallorquins". La formació té intencions de presentar-se a les pròximes eleccions. El secretari general d'El Pi, Tolo Gili, ha expressat la voluntat de l'espai de recuperar representació al Parlament i, fins i tot, d'arribar al Congrés. "Som un projecte que vol rebentar Madrid, llevar aquestes teresetes", ha dit, amb referència als partits estatals.

]]> <![CDATA[El Grup Blanquerna, quaranta anys de compromís i futur]]> En temps de fragmentació i desconnexió, espais com el Seminari Blanquerna recorden la importància de pensar i construir col·lectivament. Enguany s’han complert quaranta anys d’aquest projecte impulsat pel Grup Blanquerna, nascut amb la voluntat de ser un espai de debat, formació i convivència entre persones amb inquietuds de país i ganes de transformar-lo. Quatre dècades després, el seminari s’ha consolidat com un referent del mallorquinisme polític i un punt de confluència del sobiranisme dels Països Catalans.

]]> <![CDATA[On són els votants del mallorquinisme polític?]]>

Diferents actors han reivindicat en els darrers mesos el mallorquinisme polític. Mentre fonts del PP confirmen el propòsit de la presidenta Marga Prohens de seduir els votants d’El Pi, apareixen moviments per impulsar el mallorquinisme de centredreta amb vista a les eleccions vinents. En paral·lel, amb la presentació d’El mallorquinisme polític (1936-2024) [Lleonard Muntaner Editor], diversos historiadors han posat l’atenció a aquesta ideologia, que es manté malgrat els canvis demogràfics. Què la defineix i on està representada?

]]> <![CDATA[La Mallorca del futur serà castellanoparlant]]>

Hi ha moments en què, per créixer, cal matar el pare, és així. No per odi ni per menyspreu, sinó per alliberament. El mallorquinisme ho ha de fer, i de pressa. Perquè ens agradi o no, encara funciona amb unes idees heretades de la Transició. Una època on pareixia que tot era possible… i després no ho fou tant. Continuam repetint rituals que ens donen una falsa sensació de coherència –quines manifestacions que organitzam! Quins discursos!– mentre el país real se’ns desfà a les mans.

]]> <![CDATA[La pretemporada de Marc Domènech]]> Millor, impossible. Tots els partits amistosos que el Mallorca ha jugat fins ara han acabat amb victòria. Ja sabem que aquests resultats no van enlloc, però ajuden a mantenir un bon punt de confiança. Ara bé, s’han de valorar com són: simplement, partits que han de servir per mantenir la posada a punt de l’equip. A Burgos, els mallorquinistes han tornat a guanyar, però han evidenciat molts de dubtes en totes les línies, que segurament es minimitzaran amb la competició a ple rendiment. Quan hi ha punts en joc i els rivals són de la mateixa categoria, les coses canvien molt. En tot cas, la pretemporada fins ara ha tingut un nom propi: Marc Domènech. El davanter mallorquí, que va estar a punt de fitxar per al Barça, s’ha deixat veure per totes les zones de l’àrea i ja ha sumat quatre gols. El número 30 mostra una bona disposició a tot el front d’atac i sempre intenta situar-se en la millor posició. El gol que ha marcat a Burgos demostra que coneix els espais de l’àrea i ha sabut situar-se perquè Antonio Sánchez li faci una bona passada, que ha acabat al fons de la xarxa. Per tant, l’aportació de Marc Domènech no pot esser millor i és evident que Jagoba Arrasate ja ho té ben present. La mateixa situació, o semblant, és la de David López. El central exhibeix bona actitud i concentració quan toca defensar accions perilloses. A Burgos, David López ha tingut més feina que a sa Pobla i l’ha feta tota molt bé. Tot i la falta de rodatge i, una altra vegada, la calorada que feia a les onze del matí, les sensacions són bones. També hem de tenir en compte que el Mallorca ha alineat dos equips totalment diferents en cada part. Ara queda possiblement el partit més compromès i darrer de la pretemporada, que serà contra el Bolonya italià en el Trofeu Ciutat de Palma, a Son Moix. Un equip de Champions abans d’enfrontar-se al darrer campió.   

]]> <![CDATA[El pla mestre]]> A la Transició els mallorquinistes teníem un pla, i era prou bo. Es basava en un fet incontestable: Mallorca és una terra amb una cultura, tradicions, història pròpies… però sobretot, amb una llengua, un idioma que ens fa ser qui som. Ser mallorquí, doncs, era un fet, no una opció. La pàtria era la nostra llengua, i el nostre país, allà on et responen amb un “Bon dia!”.

]]> <![CDATA[Del primer mallorquinisme fins a El Pi]]>

Se sol assenyalar la data del 1898 com l’inici dels particularismes regionals a l’Estat amb el cop humiliant que se li assestava a l’espanyolisme arran de la independència de les darreres colònies d’ultramar. L’exemple de Cuba, Filipines i Puerto Rico servia en safata una oportunitat d’or al catalanisme o al basquisme; però és també el moment d’irrupció del galleguisme, l’aragonesisme, el valencianisme i l’andalusisme. En aquesta tessitura, es congria un mallorquinisme polític deslligat, per la nostra pròpia idiosincràsia, sobretot del menorquinisme. I quan arribaria l’hora d’articular un Avantprojecte d’Estatut durant la Segona República, aquest seria exclusivament per a Mallorca i Eivissa (1931).

]]> <![CDATA[De piscines, xalets i el futur de l’esquerra mallorquinista]]> Els quatre anys que s’obrin a partir de setembre marcaran l’esdevenir de casa nostra per molt de temps. Fa dues setmanes, en aquestes planes, l’amic Antoni Riera feia una reflexió sobre el que ell anomenava “l’esquerra de piscines i barques que lloga xalets”, que em sembla que és oportuna. Parlem-ne, de tot plegat. Encara que sigui de forma desordenada.

]]> <![CDATA[Orígens del mallorquinisme polític]]> La publicació de la revista 'La Palma' (1840-41) se sol considerar com a punt de partida de la Renaixença mallorquina. Cappares del setmanari com Josep M. Quadrado o de la mateixa Renaixença catalana, com Bonaventura Carles Aribau, serien ben representatius d’aquesta línia d’ofrenadors de glòries a Espanya que hauria postrat aquest renaixement a un mer felibritge poètic. Un dels articles de 'La Palma', 'De los dialectos considerados con relación a la literatura', s’atribuí molts d’anys a Quadrado quan, en realitat, el devem a Jaume Pujol, artanenc, primer traductor parcial del 'Quixot' al nostre idioma. La seva tesi, pura i simple, consisteix a defensar que hem de renunciar al nostre 'dialecte' [!?] en benefici de la comuna llengua espanyola. D’aquest límit poètic que esmentàvem suara se’n temeren aviat mossèn Jaume Collell, quan denuncià allò tan esbombat de “cantem massa i parlem poc”, o Galdós, que en lletra al novel·lista Narcís Oller, s’exclamava que no n’entenia la toixarrudesa i l’exhortava que “la novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos usted con su manía”.

]]> <![CDATA[Més sobiranisme i menys sociolingüística]]> Aquest cap de setmana s’han celebrat, a Inca, les jornades de debat i d’estudi 'Un esborrany de país', organitzades per l’Ateneu Pere Mascaró i per la Fundació Emili Darder. Es tracta, segons la crida, prou acadèmica, que han fet els seus impulsors, coordinats per l’historiador Joan Colom, de repensar el mallorquinisme en un moment en què ens cal fer-ho més que mai. A cinquanta anys de l’aparició d’'Els Mallorquins', de Josep Melià –ampliada una dècada després com a 'La Nació dels mallorquins'–, la veritat és que el nacionalisme mallorquí ha dedicat relativament poc temps, espais i iniciatives a produir musculatura intel·lectual. De fet, el fil conductor des de Gori Mir i Pep Melià –cap dels dos militant de la tradició majoritària del mallorquinisme contemporani, per cert– fins al 2016 és amb prou feines completat per la tasca, lloable, del Grup Blanquerna, per algunes publicacions de llibres a l’entorn del PSM –'Països Catalans en plural' i 'El nacionalisme progressista a les Balears– o per les aportacions de Damià Pons, Nel Martí, Tomeu Mestre, Bernat Joan o David Abril. Per dir cinc noms atzarosos i massa masculins que s’han atrevit a fer propostes, plurals entre si, a diferents moments.

]]> <![CDATA[Es tracta de tenir classe (social)]]> El 2009 ja no érem infants. Vorejàvem la frontera, justa, els 'babyboom prenaranjitos', dels trenta. Goldman Sachs era en boca de tothom. La crisi feia estralls. Dolorosament. En un dinar de final d’estiu, vorera de mar, vaig coincidir amb un veterà representant institucional de l’esquerra mallorquina. Un tipus brillant. Excel·lent orador, de grans coneixements tècnics. Un 'tio' afable. Conversa ben encetada –cap a la darreria, que deia la meva padrina algaidina–, el personatge ens escometé, a mi i a altres presents, per la nostra situació laboral. S’enfosquiren les mirades. Tristoi, algú va erigir-se en portaveu generacional. Sonà el terme ‘atur’. Diversos casos. Gent amb alguns problemes d’una certa gravetat. El diputat badà els ulls: “Com? Atur? Com és que no teniu feina? A la vostra edat?”. Primer vaig pensar que el seriós homenot s’havia transformat en un 'catxondo'. No podia ser. Què estava dient? Aviat em vaig alarmar. Parlava seriosament. En plena crisi, aquell home, militant d’integritat ètica indiscutible, no entenia res. No entenia per què els joves de 2009 no tenien la vida dels que eren joves el 85. La vida que ell havia tingut.

]]>