<![CDATA[Ara Balears - vergonya]]> 10 <![CDATA[Subsistir sense substància]]> Reprendré el fil de l’últim article, on parlava de llegir amigues genials i escoltar les plantes, perquè l’altre dia una veïna, na Cèlia Riba, neboda i marmessora de Josep Maria Llompart, em va comentar que encara té cura de cintes, falgueres i escopòlies amb les quals la família ja convivia cinquanta anys enrere. No vaig dubtar a assignar-me’n esqueixos i temptar l’alquímia: del brot d’un vegetal “vell”, fer-ne créixer un ésser “jove”.

]]> <![CDATA["Els terroristes de la veritat són els que no dubten, els presoners d'una ideologia"]]>

La vergonya és un sentiment força desacreditat, perquè considerem que ens limita i la vinculem amb la humiliació, la degradació, el deshonor o l'oprobi. En canvi, per al filòsof francès Frédéric Gros (Saint-Cyr-l’École, 1965), autor de Desobeir i de Caminar, una filosofia, els vergonyosos poden canviar el món. La vergonya, segons aquest professor de pensament polític a l'Institut d'Estudis Polítics de París, pot ser el camí de la revolució. Ho argumenta a La vergonya. Un sentiment revolucionari (Angle Editorial), que Andreu Gomila ha traduït al català. "La vergonya és una barreja de tristesa i ràbia. No se la supera pas, sigui el que sigui el que prometin els mànagers de l'ànima: la transformem donant-li forma de còlera", diu.

]]> <![CDATA[Desterrar la “vergonya” de l’anatomia femenina]]>

A Allison Draper li encantava la classe d’anatomia. Com a estudiant de primer curs de medicina a la Universitat de Miami, el llenguatge li semblava clar, precís i funcional. Si buscava el terme llatí per designar gairebé qualsevol part del cos, podia fer-se una idea d’on era i què feia. El flexor carpi ulnaris, per exemple, és un múscul de l’avantbraç que doblega el canell, exactament com el seu nom indica. Però un dia va buscar el nervi púdic, el que aporta sensibilitat a la vagina i la vulva, o genitals femenins externs. El terme es deriva del verb llatí pudere : avergonyir-se. El nervi de la vergonya, com assenyala Draper: “Em vaig quedar... Què? Perdó?”

]]> <![CDATA[Dos futbolistes]]> Això d’ara és un salt qualitatiu en la cursa masclista cap als cims més alts de la indignitat humana. Però la cosa ve de molt enrere. La literatura és plena de pàgines; el teatre, ple d’escenes on la dona és tractada com un trofeu de caça cobrat en una cacera sense llei, sense normes –“a la guerra i a l’amor tot s’hi val”, i substituïu amor per catre o jaç. Ni el reflex més pàl·lid d’ètica tempera el furor de la cacera. Però el trofeu no seria res si hom no pogués exhibir-lo pertot arreu, a tavernes o a consells d’administració, al futbol o al claustre de professors. Hi ha acudits que tradueixen aquesta infàmia: acaben que l’home renuncia a l’acte sexual si no ho pot contar.

]]> <![CDATA[El vicesíndic del PP valencià, "avergonyit" perquè Montoro va parlar del "País Valencià"]]>

Que el ministre d'Economia i Hisenda, Cristóbal Montoro, es referís aquest dimarts a TV3 al "País Valenciano" ha "avergonyit" el PP valencià, que considera que aquesta denominació és pancatalanista. Tant és així que el vicesíndic del PP a les Corts Valencianes, Rafael Maluenda, ha demanat "perdó" aquest dimecres als valencians en un tuit: "Estic avergonyit pel desconeixement de Montoro i demane perdó a tots els valencians".

]]>