10 És ben cert que les coses cada dia passen més aviat. N’hi ha moltes de les quals no podem retenir la fesomia, ni tan sols el color. Així ocorre amb cantants, amb èxits literaris, amb marques i tipus de cotxes, amb els cromatismes de la roba. Res no queda fixat en les nostres vides durant un temps raonable: això vol dir un temps suficient perquè en puguem extreure les substàncies beneficioses. No ens ha d’estranyar, per tant, que allò que més aviat desapareix del panorama de les nostres vides sigui el pensament, principi actiu i excipient alhora de tot allò que necessitam per reconèixer-nos en aquest món. Si estam atents als mitjans de comunicació que “pensen” amb més freqüència i profunditat, potser associarem el pensament a un “bé” propi de la societat de consum, en un article de la vestimenta prêt-à-porter. Al nostre país, tenim pensadors d’un nivell extraordinari, potser comparables al de Rodin. La seva influència en la nostra societat és tan tènue com duradora. El drama és que molt difícilment es recuperen els corrents de pensament que el vent dels dies ha esborrat del paisatge del qual feim part.

]]> A molta de gent l’espanta el ressorgiment de Mallorca i de Menorca, les dues illes a les quals al·ludim en dir “el país”. No volen renunciar a les illes que coneixen, si de cas accelerar el que consideren que seria una real normalització, és a dir, una espanyolització severa que esborrar els trets distintius –per dir-ho així– d’aquest nostre petit país insular. En detectar qualsevol moviment en la direcció oposada al que constitueix el seu ideal, se’ls sofregeix la sang i es fan forts en la necessitat d’oferir aquestes illes a l’altar de la Pàtria. El ministre Wert, d’esquinçada memòria, fou l’espanyol més clar en parlar d’aquest assumpte: era el seu somni espanyolitzar-nos tots des de l’escoleta.

]]> Pensàvem que, amb la retirada d’Aznar de la vida política, l’aire guanyaria en qualitat. No calculàrem que el pes de la seva al·lusió a Cincinnat arribàs a traduir-se en aquesta presència pertinaç, més enllà del que li demanarien els seus camarades i, sobretot, del que desitgen les persones que cerquen un cert equilibri emocional. A Luci Quinti Cincinnat el trobareu definit com a “magistrat romà, membre dels patricis i oposat als plebeus”. Però la pretesa vinculació d’Aznar (copiada de Bush gràcies als elogis repetits per George Washington) amb el magistrat romà s’entén millor a partir d’un fet històric ocorregut cinc segles abans de Crist. En un ambient d’extremada truculència política, Cincinnat aconseguí imposar la pau. Per poc temps, però. Aleshores els col·legues del Senat anaren a cercar-lo a les seves terres de Sicília, on pretenia guanyar el somni d’una vida tranquil·la. La realitat, però, el va dur novament a Roma, perquè es tornàs a fer càrrec de les coses públiques. En abandonar el poder arran de la derrota del PP a les eleccions de 2004, Aznar va fer referència al magistrat romà. Ens ho hauríem d’haver pres més seriosament: des d’aleshores, l’ex primer ministre espanyol ha volgut treure el cap a tots els esdeveniments organitzats pel PP, sempre amb una agrura retòrica que supera la de qualsevol altre polític espanyol.

]]> Aquests temps es comença a sentir millor la remor que desprèn una espècie de supòsit que situaria la dona des de sempre en un rol secundari, que es manté perquè així ho indica l’ordre social, cultural i antropològic que, com una secreta però potent constitució, ens hem donat nosaltres mateixos. 

]]> Per surar en la política, n’hi ha que han de viure permanentment immersos en el llot. Es nodreixen de tota casta d’excrements i tenen un aparell digestiu molt eficaç en la conversió dels seus aliments en matèries verinoses. Les adrecen molt especialment a aquella part de la població sense capacitat per processar per si mateixa els missatges simples i inflamats que els arriben de fora. D’aquesta manera, assoleixen un pes en la vida pública molt superior al de les idees contingudes en les seves prèdiques. Es pot dir que parlam de feixisme? Sens dubte. I no de neofeixisme. Aquests prefixos ('neo', 'post') de vegades ens indueixen a fer-nos una idea atenuada dels mals que el feixisme ha comès en el passat. La necessitat de matisar no n'acaba de justificar l'ús. Com deia Vázquez Montalbán, “no son galgos ni podencos, son fascistas”.

]]> El filòsof francès Bruno Latour va ser home de curiositat ecumènica, que el menà a investigar als territoris més variats. Vaig seguir l’entrevista de Xavier Grasset a Nicolas Truong al +324 de dimecres passat. Fou una decisió encertada, ja que l’entrevistat acaba de publicar un llibre on recull tres entrevistes amb Latour (Habitar la Terra és el títol d’aquest llibre, bon company pel que ens queda). I més encara quan Grasset va treure a rotlle una qüestió que, ja em perdonareu, com més lluny la percebem del “relat” (amb perdó) de la realitat actual, més a la meva vora la sent: la lluita de classes. Ja sé que, si aquestes paraules fossin pronunciades en un teatre ple, ara mateix m‘hauria quedat sense públic. (Bruno Latour la trasllada al camp de l’ecologia. El mateix concepte es manté menjat d’arna; i emana uns efluvis antanyosos gens convenients per als asmàtics.) La lluita de classes es dona sovint per clausurada, sempre per agonitzant. Pareix que era ahir que definia la Història. Ara els llibres dels cappares del marxisme són mals de trobar. Igualment els dels que ampliaren el seu pensament fins passat el maig del 68.

]]> No crec que s’hagi vist mai com ara tanta propaganda de llibres per al Sant Jordi. Les tècniques publicitàries poden esdevenir un malson: hi ha llibreries i llibres concrets que et persegueixen fins a la fi del món, sense que t’hi hagis interessat gens. També he de dir que, on romanen les forces ocultes, hi deuen maniobrar persones d’una estranya perspicàcia. Hi ha dos llibres editats just ara que m’interessen ferm i sobre els quals no he escrit ni una paraula –no els he mencionat, vull dir– i l’existència dels quals m’és recordada sigui quin sigui el diari o revista que obri. M’imposen la seva imatge com un recordatori que seria d’agrair si no hi ressonés –de ben lluny, s’ha de dir– un cert aire de violència publicitària.

]]> En el llenguatge (amb els distints accents) de l’Espanya profunda, el concepte de pàtria i derivats apareix sovint com una càrrega verinosa per llançar als enemics. Deixem-nos de tanta delicadesa i diguem d’entrada que els principals enemics de Catalunya professen en general el patriotisme enverinat. Tant, que la mena de verí pot arribar a trastornar el seu posseïdor, de forma que el llanci amb un determinat motiu contra un grup humà i emprar-lo en benefici d’un altre amb idèntiques o majors càrregues de culpa. Aquestes setmanes l’afer Ferrovial està en la boca de molts d’espanyols que acusen de falta de patriotisme els directius de l’empresa. Tenen motius per obrar d’aquesta manera, ja que, del trasllat de la seu de Ferrovial a Holanda, supura una manca de confiança que contribueix a crear dubtes sobre l’economia espanyola. Sí, tal com s’entén en patriotisme per aquestes contrades, Ferrovial ha donat mostres d’una manca radical –o sia, extremista– de patriotisme. I ara es podria dir allò tan esquinçat: el capital no té pàtria –reforça aquesta veritat universal el fet que no van mai a la guerra a defensar-la els enriquits, per exemple, gràcies a subvencions i altra mena d’ajudes de les institucions públiques.

]]> Vaig assistir a una funció de l’adaptació de 'Reis del món', la novel·la de Sebastià Alzamora que molts redueixen lamentablement a la relació de Joan March (en Verga) i Joan Mascaró Fornells... No havia pogut anar al teatre Principal, de Palma –no escatimem l’elogi a aquesta institució, motor de l’esdeveniment–, així que vaig anar amb molt de gust a l’auditòrium manacorí. Diguem, també moguts per un esperit de justícia, que l’excel·lent dramatúrgia de la funció és obra de Josep Maria Miró, que ha sabut extreure els instants realment significatius i dramatitzables de la novel·la, embolcallant-los en un llenguatge teatral que engrana perfectament amb l’atmosfera de l’escenari. La direcció es de José Martret, i, posats a trobar ossos en el lleu, diríem que, de la platea estant, en alguns moments fa la impressió que s’ha volgut intensificar innecessàriament la força del text. D’altra banda, els espectadors més vells assistim, encoratjats, a una capacitació creixent dels actors per a l’ofici, que durant decennis havia sobreviscut encotillat en uns motlles inflexibles. Ara començam a anar al teatre sense les prevencions que durant tants d’anys ens havien convertit en espectadors suspicaços –potser massa?

]]> Sembla que Ramón Tamames, de la mà de Vox, farà 'bolos' per algunes places de la política espanyola. És difícil imaginar més befa de la que s’ha abocat damunt de la figura del famós economista. Amb més o menys raons, els líders d’opinió espanyols –sobretot del centre cap a l’esquerra, suposant que tot això existeixi– s’han esbravat sense contemplacions. Val a dir que el cas era suficientment estrafolari per jugar a escopetes del Ram. Però no en parlem pus, ja està quasi tot dit (a l’entendre d'un servidor).

]]> La cronologia de la sang empesta el calendari de dalt a baix. La setmana passada, coincidia la ‘celebració’ dels 20 anys de la guerra de Bush Jr. contra l’Iraq –i contra el món, si hi adjuntam els mals indescriptibles que aquesta guerra ha aspergit i aspergeix encara pel mapamundi– amb l’ordre de captura emesa contra Vladímir Putin pel Tribunal Penal Internacional de la Haia: se l’acusa de crims contra la Humanitat (deportació de nins ucraïnesos a Rússia, per exemple, una pràctica que havia estat de l’especial gust de Stalin). 

]]> Un amic em donà aquest consell: “Quan una pintura et pertorba o t’injecta el plaer de l’art, retén-la bé, perquè tal com és ara ja no la tornaràs a veure mai més”. Després de pensar-hi, vaig arribar a la conclusió que m’hauria d’haver dit “tal com ara ets tu”, perquè els canvis que te la faran veure d’una altra manera es produiran dins teu, no en la pintura (per cert, vaig comentar aquest canvi a l’amic i no va voler amollar el mac en terra. No és vera que la família se’ns sigui imposada i que els amics els triem: els amics, per bé o no, són com aquestes pegellides males de destriar en la roca banyada i encara més males d’arrabassar. Quant a la família, ja no és el que era: com que la dispersió social i la informàtica t’eximeixen d’estimar-la, acaba que l’estimes més que cap altra cosa en el món). Sigui com sigui, aquesta veritat és indiscutible: una obra d’art només és com la veus un sol instant. Més endavant, hauràs canviat i la teva mirada, periscopi de l’ànima, serà una mirada nova, i amb ella percebràs la 'nova' obra d’art que cregueres fixada per a l’eternitat.

]]> Els problemes de l’habitatge a Palma han incorporat un cert nombre d’edificis a la ciutat prohibida per a les classes mitjanes. Tot plegat s’ha fet via rehabilitació o, sovint, per un procés radical de deformació. Així, tenim una ciutat per a rics, una per a les classes mitjanes (cada dia més a l’extraradi) i, després, hi ha la multitud de persones de les quals no agrada parlar, els pobres, com si el nostre silenci atenuàs la seva gana i set de justícia. És difícil destriar les fronteres socials entre ciutats perquè s’assenten en arenes bellugadisses, i tant avancen deu metres com en retrocedeixen vint. Hi ha llocs on cohabiten les classes mitjanes altes i les baixes. En aquests llocs, ca teva puja o baixa de preu segons l’estatus exhibit pels edificis veïnats. A quina part de la frontera social se sentirà fixada casa teva quan s’acabin els renous, les grues, els trepants o els moviment d’homes amb armilles estrepitoses: el resultat final intervindrà, i no poc, en la valoració econòmica de la teva llar.

]]> La naturalesa dels moviments detectats darrerament a les altures podria constituir un avís sobre la nostra situació. A les altures, des de fa un temps, hi vola la possible absorció d’Air Europa per part d’un conjunt d’empreses capitanejat per Iberia Líneas Aéreas de España. Aquesta operació significaria la gran concentració en unes soles mans de les comunicacions amb la resta del món, des de Barcelona o Madrid fins a Sud-amèrica. Si fins ara els ajuts institucionals a les companyies aèries amb vista a l’abaratiment dels viatges dels residents no han aportat l’esperada felicitat –som tan ingenus que encara esperam aquestes coses–, què hem de pensar del funcionament general d’una mobilitat que dependrà d’un sol consell d’administració, teresetes a part?

]]> Vàrem ser els habitants –alguns diuen que fórem els estadants– de l’Illa de la Calma. Aquest natural pausat i tebi ens l’ha atribuït molta gent de ploma, però sens dubte és Santiago Rusiñol qui el va difondre amb més èxit. Que derivi d’una realitat àmpliament coneguda i assumida és una altra qüestió. La gent que ha estudiat, per exemple, el bandolerisme a l’illa –Damià Ferrà Pons en lloc destacat, com en tantes altres disciplines– no pot fer seva la imatge baudelariana de luxe, calma i voluptat. No encaixa amb els seus coneixements més fundats. Record que un dia, passejant per l’Havana, vaig veure d’enfora un cartell lluminós de carnisseria que resultà ser el d’una fundació que obrava amb un lema irrebatible: “CIENCIA, CONCIENCIA, PACIENCIA”. El seu fundador fou el gran humanista cubà Fernando Ortiz Fernández, home, per cert, d’unes inquietuds i d’una activitat frenètiques. No seria gaire correcte parlar aquí i ara de la cultura de la paciència, o de la calma, de la placidesa o la morositat; llevat que ens moguem en un espai referencial ensenyorit exclusivament per les presses i l’agitació. Aleshores, d’aquell gran tòpic esdevingut denominació geoturística (ja periclitada, ara que hi pens), encara en podríem salvar alguns fragments.

]]> Si Donald Trump ha arribat fins on ha arribat en defensa de la seva abjecció electoral, fins al punt d’induir una manada de salvatges a l’assalt al Capitoli, què ens hauria de fer creure que renunciarà a assolir el poder a Washington a les pròximes eleccions o a les que vendran després? Aquest exemplar humà ens ha ensenyat que hem inaugurat un nou temps, un temps en què els dits valors de la revolució americana s’han despenyat pels fondals més obscurs de la Història.

]]> Josep Maria Terricabres va dir el 2014 que “Catalunya ja ha desconnectat mentalment del que es diu a Madrid”. Hi havia moments en què aquesta sensació estava molt estesa. L’optimisme dels independentistes catalans havia netejat alguns carrils mentals; i creien que ja s’hi podria circular per sempre més. Una altra vegada el desig i la realitat es feien nosa. Per ventura és cert que una bona part de Catalunya responia al diagnòstic de Terricabres, però no sabem si aquest estat d’ànim i de consciència hauria estat el mateix si s’hagués tengut coneixement aleshores de les maniobres dels serveis secrets de l’Estat –se m’excusi per no anomenar-los com ho fan ells mateixos, adornant-se d’intel·ligència. Sabíem tots plegats que Jorge Fernández Díaz havia condecorat policialment una marededeu, però ignoràvem la putrefacció política –i moral?– que generava aquest numerari de l’Opus a les clavegueres. Si tot això i tantes coses més s’hagués sabut, la desconnexió de què parlava Terricabres s’hauria hagut de posar més en entredit. 

]]> Aquests dies han guanyat volum les suspicàcies que intermitentment afloraven en el mapa de la guerra de Rússia contra Ucraïna. La propaganda política obté uns resultats insospitables en la distinció dels bons enfront dels dolents. Sempre ha estat així, no ens ha de venir de nou.

]]> Grans catàstrofes han malmenat el món i tots els seus habitants: les plaques tectòniques no saben estar quietes, ningú no ha portat la pluja a escola, el foc que estotjam al cor de la terra no ens absol dels nostres pecats, sabem com calar foc però no com apagar-lo. La relació de causes d’aquests maltractaments és inacabable, imprevisible en la seva majoria. Podríem, potser hauríem d’estar irritats pel comportament d’uns elements que desconeixen el nostre suplici. Però aleshores algun ésser superior –és a dir, un científic aplicat– ens recordaria fins a quin punt podem estar preparats per contrarestar les forces heretades de l’Antic Testament: hi ha llocs a la terra on no s’altera la vida per envestides naturals que destrueixen altres llocs, amb persones, ormeigs, camps agrícoles, barques i cases de feble construcció. 

]]> És inevitable que em vengui sovint a la memòria la figura de Pedro Jiménez Peinado, natural de Torreperogil, Jaén, que va caure a Mallorca després de fer el servei militar a Cabrera. La freqüència amb què el record és el resultat de la suma de l’amor que ens teníem –érem cunyats– i de la seva actitud respecte de la llengua del país. Va decidir fer vida a Mallorca i arribà a reorganitzar i dirigir la clínica Juaneda. Sense necessitat de fer-ne un principi polític, sense haver llegit Frantz Fanon, d’entrada va comprendre que, per al millor exercici de la seva professió, li era menester entendre i parlar el català. Al principi, quan encara no dominava aquesta llengua, entrava a les paraules com un toro furiós i s’hi obria camí amb autoritat. No volia que les seves mancances induïssin els seus interlocutors a canviar ells de llengua. De com va establir la normalitat i de com va establir-s’hi, sempre que en parlam, en família o amb els nombrosos amics que va fer, encara ens n’admiram. No hi hauria un perquè, ja que mai se’n va enorgullir i tota la gent que el tractava aviat s’hi va acomodar. El recordam més perquè l’actitud respecte de la llengua de molts de metges que venen aquí a treballar és tan vergonyosa, que els bons exemple acudeixen per recordar-nos que es pot ser d’una altra manera. La llengua, que en aquest país s’hauria d’emprar com en respiram l’aire, sempre seguit se’ns presenta com un problema. I no són tan sols els venguts de fora que la fan percebre així, però hi ajuda molt el seu menyspreu vers una cultura que ja hi era molt abans que ells.

]]>