La infància és una etapa d'aprenentatges, però no només sobre el món que ens envolta, sinó també sobre nosaltres mateixos. Els més petits, entre altres coses, han d’aprendre a reconèixer i a gestionar les seves emocions. Tal com explica Vilma Montoliu, naturòpata i coach especialitzada en respiració conscient i meditació al llibre Soc com el mar (Columna, 2025), la meditació pot ser una eina per ajudar-los en aquest procés.

“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.

El meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

Sociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

Totes les famílies volen el millor per als seus fills: que siguin feliços, que tinguin amics i amigues, que els vagi bé a l’escola, que estiguin bé... Però, ¿què els fa sentir satisfets a la seva vida? I, sobretot, què podem fer les famílies per afavorir-ho?

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Encara ens resulta incòmode parlar amb els fills de sexe perquè a la meva generació ens van educar en el tabú i el silenci. Som mares, pares, xares —nom per descriure persones no binàries que tenen criatures— nascudes en l’etapa prèvia o en plena Transició i la nostra motxilla està carregada de la moralitat cristiana que va alimentar la sexualitat en aquells temps.

“He plorat més per la Laia que pel meu matrimoni”, explica la Neus Velasco sobre el trencament de la seva relació i la seva família enllaçada. La Laia era la seva fillastra, tot i que moltes famílies prefereixen parlar de fills i filles afins, així doncs, ella era la seva mare afí i la Laia la seva filla afí. Quan va començar a sortir amb la seva exparella, el pare de la Laia, la nena tenia un any i mig, cinc anys més tard, van tenir una filla en comú: l’Arlet, la germana afí de la Laia. La relació va durar nou anys, els més importants en la vida d’un infant. “Quan la relació es va trencar va ser molt bèstia i no només per a mi. En aquesta equació, per exemple, també hi era la meva mare, que va perdre una neta per la qual es desvivia”, comenta. En la ruptura d’una família enllaçada no només es posa fi a la relació de parella, sinó també als lligams afectius construïts amb els infants i, sovint, amb altres membres pròxims, víctimes col·laterals d’aquest canvi familiar. En el cas de la Maria, el trencament amb la seva exparella, després de cinc anys de convivència, va ser massa dur i es va veure incapaç de mantenir el contacte amb les seves tres filles afins. “No és que tingués la intenció de trencar res, però el contacte amb les nenes em resultava inassumible emocionalment. Simplement, no tenia més eines per gestionar-ho”, explica.

Lapònia sorgeix de les converses amb la Cristina Clemente i el Jordi Casanovas, que n'és el productor. Tots tres tenim fills d'edats similars i un dia va sorgir el tema de com ens ho faríem per Nadal a partir del cas d'amics que havien optat per no enganyar els fills fent-los creure que els Reis existien. Aquesta opció, ens semblava molt radical, molt disruptiva.

A Catalunya neixen 1,1 fills per dona. Segons l'Idescat, els últims anys han augmentat les famílies més petites amb un sol fill i ha disminuït la tendència a tenir-ne dos, però sobretot tres fills o més. La precarietat laboral, els nous patrons familiars o les parelles tardanes són algunes de les causes d'aquesta tendència demogràfica. En aquest context, què passa quan un dels membres de la parella vol més fills i l'altre no?

Alba Arjona té 30 anys, es de l'Ametlla de Mar i és mestra de primària en una escola pública de Roda de Ter (Osona) des d'aquest curs escolar, però fins a l'any passat va ser professora d'espanyol en un collège (l'equivalent a un institut d'ESO) públic de París, la ciutat on es va instal·lar just després d'acabar els estudis universitaris. "Tant m'era començar a treballar de mestra a Catalunya o a l'estranger, però tenia la sensació que si començava a Catalunya m'hi quedaria per sempre. Volia veure món", recorda.

Al Japó, les expectatives culturals són constantment inculcades als nens a l'escola i a casa, i la pressió de grup té tanta influència com qualsevol autoritat o llei. Almenys en aparença, això pot contribuir al bon funcionament de la societat japonesa.

A propòsit de l’anunci de Salvador Illa, que venia del govern de Pere Aragonès, de donar un ajut a les famílies amb dos fills que cobrin 3.700 euros entre tots dos, els lectors de l'ARA s’han posat les mans al cap. “3.700 euros és poc? Què ens hem tornat, ximples?”, deien.

Àvia i avi: la mare o el pare de la mare o el pare... Però també, se’l pot anomenar a ell padrí (col·loquialment, a Mallorca, pradí), i a ella, nona (inspirat en la forma italiana de designar l'àvia). En la versió castellanitzada hi ha la güela i el güelo. D’originals, amb enginy, trobem arari (que deriva de la frase "ara arriba l’avi"), babimia (un compost format per Josep Maria i avi), o altres com vaia (àvia desordenat) i ava; a part dels dolços iaiutxi, mimi i güelis, i curiosos com mamamama (és a dir, dues vegades la mama).

Quan el fill de la Clara Pons-Mesman tenia 2 anys, va coincidir que començava un procés de transformació dels parcs de la ciutat on vivien: "Van posar cautxú a la majoria dels parcs. Vaig adonar-me que aquell terra no li permetia jugar amb la sorra, ni observar les formigues, ja no gaudia amb l’experimentació perquè no era possible, i va perdre aquella connexió que havia tingut amb els elements naturals que fins llavors trobava als parcs", explica Pons-Mesman del seu fill. A partir d’aquí va informar-se i va adonar-se que hi havia pocs referents de divulgació del joc en la natura. Aquest és el punt de partida del seu projecte Tierra en las manos, que fomenta el joc lliure i a l’aire lliure.

Una parella alemanya va al cine i entre els anuncis apareix una versió adolescent de la seva filla de 9 anys. L’avatar ve del futur per demanar-los que deixin de penjar fotos seves perquè li estan inflant la petjada digital amb un munt d’informació que li pot generar problemes: des de convertir una tendra ganyota en mem viral fins a perdre oportunitats laborals, passant pel disc dur d’un pedòfil. L’avatar el van generar a partir de dues fotos extretes de les xarxes, a les quals posen veu i aparença adolescent gràcies a eines d’intel·ligència artificial. El vídeo forma part d’un experiment social de l’empresa Deutsche Telekom, per conscienciar sobre el sharenting (o criança compartida, segons el Termcat). 

A poc a poc, els ajuntaments catalans ideen activitats festives pensades per a totes les criatures. Amb aquesta visió cada cop més inclusiva, les cavalcades dels tres reis d'Orient que el dia 5 de gener recorreran els carrers de tot el país, es dissenyen tenint en compte les necessitats dels menors amb problemes de mobilitat reduïda o que tenen autisme i hi distribueixen punts específics per garantir la visibilitat del seguici reial a aquests col·lectius.

Amb els regals funciona la regla de menys és més, sobretot si es posa el focus en el valor d’aquests regals: no en el valor econòmic, sinó en l'emocional i experiencial. Però per allunyar-nos de la tendència en què prima la quantitat, cal fer un canvi de mirada. Canviar el xip amb els regals implica obrir la ment a l’hora de fer la carta als Reis i pensar en possibles peticions alternatives. Aquesta obertura de mirada suposa anar més enllà del que mostren els anuncis i els catàlegs de joguines de les botigues, pensar que anar junts al cinema, fer una sortida en bicicleta o una excursió, planejar un berenar amb els cosins o compartir una experiència que ens agrada i normalment no tenim temps per fer poden ser molt bons regals.

Llegim a l'ARA un esclaridor article d’Elisabet Escriche que ens fa veure com detectar si un nen és un “petit emperador”. Al text, l’autora conclou que per evitar que els infants tinguin l'autoestima baixa és habitual repetir-los exageracions com ara “ets el més valent" o "ets la més intel·ligent", i que justament això pot ocasionar que la tinguin massa elevada. Els símptomes, explica, serien “queixar-se per tot, ser exigents, tenir una posició corporal desafiant o sentir-se superior als altres i culpabilitzar-los de tot el que els passa tant a l'escola com a les extraescolars o al parc”. Si la conducta persisteix per damunt dels cinc anys, es veu, la Universitat de Washington considera que és "un senyal d'alerta que alguna cosa no va bé".