Per què ens ve la gana després d’algunes sessions d’exercici i perdem l’interès en el menjar després d’altres?

Fa gairebé 25 anys que es dedica a trescar en el nostre passat gastronòmic i encara més a analitzar el nostre present alimentari, com a fet directament relacionat amb la salut. Josep Antoni Tur Marí (Palma, 1957) –catedràtic de Fisiologia de la Universitat de les Illes Balearsi director del grup de recerca en Nutrició Comunitària i Estrès Oxidatiu de la mateixa UIB, a més d’integrat en el CIBEROBN de l’Institut de Salut Carlos III i de l’Institut d’Investigacions Sanitàries de les Illes Balears (IDISBA)– ha posat aquests coneixements històrics en un llibre, Història de la cuina i l’alimentació a les Illes Balears. Publicat per El Gall Editor, explica de manera clara i didàctica els canvis del menjar a les Balears des dels temps prehistòrics fins a l’actualitat. Com a llicenciat i doctor en Farmàcia que és, no oblida fer-hi alguna prescripció per al futur.  

L’enginyer químic Chuck McGinley surt del cotxe, mira la xemeneia d’una planta processadora de carn que sobresurt de les copes dels arbres i aspira profundament. Al principi, només nota la fragància tènue i agradable dels arbres dels voltants. De sobte es gira un vent més fort. “Mare meva, quina pudor!”, exclama McGinley. A l’acte, un dels seus col·legues li acosta al nas un Nasal Ranger, un estri per mesurar les olors. Aquest dispositiu, que fa 35 centímetres de llarg i sembla una pistola de radar barrejada amb una corneta, és un dels principals invents de McGinley. Basant-se en la terminologia d’una altra eina típica de McGinley, la roda de les olors -un gràfic semblant a la roda de colors d’un pintor que l’enginyer ha anat perfeccionant durant dècades-, l’equip descriu aquesta pudor. “Acre”, diu algú. “Descomposició, potser amb una mica de petroli”, diu una altra. I aleshores l’olor s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. “El vent va decidir que només ens obsequiaria amb una breu inhalació -comenta McGinley-. Per prendre’ns el pèl”.

Als Estats Units molta gent recorda The Biggest Loser, un programa de telerealitat tan famós com prescindible que va estar en antena més d’una dècada des de la seva estrena el 2004 i en què els concursants competien aferrissadament per perdre una quantitat desmesurada de pes en molt poc temps. Semblava que una de les principals ensenyances del programa era que l’activitat física extrema, combinada amb una restricció calòrica draconiana, es traduïa en un aprimament formidable. No obstant això, els reportatges sobre els concursants fets anys després semblaven reflectir una altra realitat marcada per la recuperació de pes, metabolismes alentits i la inutilitat d’intentar mantenir el pes assolit a llarg termini.