<![CDATA[Ara Balears - dificultats]]> 10 <![CDATA[‘Nu’ o la conjugació del verb ‘estimar’]]> Tots recordam aquell vers de la icònica cançó Boig per tu, que entonava el grup Sau i deia: “Com et puc estimar / si de mi estàs tan lluny”. El verb ‘estimar’ –del llatí 'aestimare', amb el significat de determinar el valor d’alguna cosa– serví al català per distanciar-se de la solemnitat que havia adquirit ‘amar’, hereu directe del llatí 'amare'. El castellà també va recórrer a una alternativa i la trobà en ‘querer’, procedent de ‘quaerere’, que ens remet al fet de voler obtenir (alguna cosa). L’emotiva cançó de Nino Bravo –amb aquella tornada insistent: “Porque te quiero, / te quiero, te quiero / y hasta el fin te querré”–, duu incorporat un verb la història semàntica del qual no deixa de suggerir una certa idea de determinació. El nostre ‘estimar’, en canvi, ens duu originàriament a posar preu a un referent inanimat (o animat). Si continuam aquest recorregut per les llengües romàniques, l’italià i el francès agafen l’’amare’ llatí i en fan un ús quotidià. Ens ho recorden cançons com Ti amo, d’Umberto Tozzi, i Je t’aime, moi non plus, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Aquest duo, amb el seu “t’estim i, alhora, no ben bé”, proclamaven al vent les contradiccions humanes implícites en aquest sentiment universal. Una tensió semblant recorre la novel·la Nu (diari d’un postadolescent), de Carles Cortés, publicada per l’editorial Vincle aquest 2026. El llibre, que adopta el gènere de l’autoficció i la forma del diari personal, desplega gairebé tot el calidoscopi de significats que les llengües romàniques han anat dipositant en l’acte d’estimar: valorar l’altre, voler-lo, posseir-lo o lliurar-s’hi. 

]]> <![CDATA[Sempre hi ha una sortida]]>

Ha arribat el mes de juliol i, com cada any a la meva columna de Correpins i Boticlastes, paraules misterioses i neologismes secrets que algun dia desvelaré, dedicaré els mesos estivals de juliol i agost a deixar descansar l'economia i l'empresa i a escriure sobre qüestions diverses de la vida. Soc economista, però la conducta humana, la comprensió de les emocions i el creixement personal són àrees a les quals no només dedico temps, sinó que intento també apropar a l'economia.

]]> <![CDATA[Tenir Parkinson als 35 anys]]>

Els tremolors que provoca la malaltia de Parkinson s’associen a gent d’edat avançada, però un 15% dels pacients d’aquest trastorn a Espanya tenen un diagnòstic precoç, entre els 21 i els 45 anys. “A l’inici et sents culpable i amb molta vergonya. Molta gent et mira de forma estranya perquè creuen que és una malaltia de gent gran”, explica Lucía Ferro, una argentina de 37 anys que viu a Barcelona des de fa 12 anys i treballa a l’Hospital del Mar. Per això, ella creu que el millor és “anar de cara”: “S’ha de normalitzar dir obertament que tenim Parkinson encara que només tinguem 35, 40 o 50 anys. És una malaltia dura però no invalida, podem treballar, quedar amb amics i fer una vida normal però sota aquesta condició”, afirma.

]]>