<![CDATA[Ara Balears - Xisco Nadal]]> 10 <![CDATA[Xisco Nadal: "La reivindicació dels drets LGTBIQ sí que va d'amb qui et fiques al llit"]]>

El periodista Xisco Nadal va ser l'encarregat de fer el pregó pel Dia internacional de l'Orgull LGTBIQ+ a Lloret en la que va ser la primera festa de l'Orgull al poble. Nadal va protagonitzar un emocionant i reivindicatiu discurs marcat per l'experiència personal i, davant l'èxit que va tenir i la demanda popular, l'Ajuntament del municipi ha compartit l'escrit a la pàgina web. "Em fa molta il·lusió ser avui aquí perquè, tot i que no és el meu poble, el sent una mica meu perquè és el poble del meu ropit", va dir a l'inici.

]]> <![CDATA[Com era Xisco Nadal segons la seva amiga: “Al seu cotxe sempre sonava Rocío Jurado”]]>

Mònica Liminyana i el periodista Xisco Nadal (Palma, 1979) són íntims amics d’ençà que es varen conèixer a la carrera de Filologia Catalana a la UIB. Tenien 17 anys, coincidien a les aules i també al bus 19 que agafaven tots dos des de Palma. Aviat es varen treure el carnet de conduir: “Al seu cotxe hi havia una cinta de Rocío Jurado que sonava cada dia, li encanta. També Chavela Vargas. A alguns companys de Filologia Catalana això no els agradava gaire, però a ell mai no li ha importat”, recorda Mònica.

]]> <![CDATA[Un altre any de la marmota]]> Com a humans i com a habitants de la península Ibèrica i colònies marítimes limítrofes, hi ha una cosa que vulguis no vulguis ens ha agermanat des de l’alba dels temps: el gust per la polèmica estèril. Si no fos així, no s’entendria com és que per tercer any consecutiu –tot just havent tocat les 12 campanades de rigor– el gran debat que va incendiar les xarxes fos l’adequació o no del vestit de Cristina Pedroche. Som tan antics i tan #Cutres que, una vegada més, ens sorprèn com vagi, de vestida –o de despullada–, una dona i li donam una bolla que ja m’agradaria haver vist quan fa no res es va tornar a atracar la guardiola de les pensions. Per a les coses importants, callam com gigolós; ara bé, per als dois, tots treim el cunyat que portam camuflat sota el pijama. Hom podria pensar que havíem superat la fase oral l’any 87, quan la tele pública de Pilar Miró va regalar a la història de l’audiovisual aquell mig mugró de Sabrina. Però no. Que s’indultin constructors amics o que Trillo torni de Londres per mor de la nefasta gestió del Yak-42 són #Mamandurrias –com diria una bona amiga seva– si ho comparam amb temes d’estat, com ara que una dona adulta, des de la seva llibertat, hagi volgut rebre talment una Esther Williams 3.0 aquest nou any.

]]> <![CDATA[De postres i aperitius]]> Quan el mes d’abril vaig acceptar l’encàrrec d’escriure la contra dels dissabtes que va fer-me el director d’aquest diari, no imaginava la responsabilitat que implicaria que el 31 de desembre caigués en dia de columna. Talment un àngel de Victoria’s Secret abans d’una desfilada a París, fa dies que no dorm pensant en què puc compartir de bo amb Balears i, sobretot, amb la posteritat que implica la paraula impresa. Com hem pogut comprovar en primera persona, aquest que deixam enrere ha estat un any de #Patató i jo només vull oferir-vos #CaviarInformatiu, per la qual cosa, cada vegada que m’he assegut davant l’ordinador, no he deixat de tenir presents unes paraules que vaig escoltar de Miquel Calent, el cuiner filòsof àdhuc renaixentista que també col·labora en aquest diari: “En la vida, com en la cuina, la gent sempre recorda l’aperitiu i les postres”. Si aplicam la lògica, que m’hagin deixat continuar fins suara vol dir que l’aperitiu va ser bo. Per això és tan important saber si vull que aquestes darreres paraules facin regust de tiramisú o de púding d’ensaïmades. Tot un dilema. I la realitat no m’ajuda.

]]> <![CDATA[Camela nevarà a Ciutat]]> Abraham Lincoln va dir que “una papereta dins una urna té més força que la bala d’un fusell”, una gran frase que subscriuria a ulls clucs si l’atzar no m’hagués fet néixer a Mallorca. O algú és capaç d’explicar-me racionalment com és possible que la mateixa setmana que la divina providència ens ha regalat el concert de Camela per les festes de Sant Sebastià hagi guanyat ‘Mai neva a Ciutat’, la proposta més ‘hipster’ i ‘dehors des conventions’ que s’havia presentat al concurs de comèdies d’IB3 Televisió? Flamenc Tecno versus Antònia Font, hi ha qualque metge a la sala? Per moments com aquests, aimats lectors, empatitz tant amb els sociòlegs i els homes del temps que tremolen com una fulla de parra cada vegada que han de fer un pronòstic –electoral o temporal– que afecti el nostre desnortat arxipèlag.

]]> <![CDATA[‘Échame una mano Primark’]]> D’entrada, deman disculpes per l’acudit fàcil del títol d’avui, però, des que vaig llegir la notícia de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría aparcant al carril bus de la Gran Via, no m’he pogut treure del cap la tonada de malenconia de Niña Pastori customitzada gràcies al poder de la #Paronímia.

]]> <![CDATA[Les bicicletes no són per a Balears]]> Com a articulista novell, m’agrada cremar etapes amb vosaltres de testimoni silent dels meus progressos i avui toca un clàssic del columnisme fet des de províncies: “Madrid no ens estima”. Fa setmanes que el defuig perquè no som de mena victimista. De fet, m’estim més veure el tassó mig ple, encara que l’hipotètic refresc que contengui hagi perdut tot el gas. Però aquesta setmana, m’ho han posat massa fàcil i no he sabut dir que no.

]]> <![CDATA[The winner takes it all]]> Jo no xerraré de Trump però tots duim un conspiranoic amagat dins nostre, que malda per treure el capet cada vegada que en té l’ocasió. Jo, el primer. Quan dona Letícia es va casar amb el príncep Felip –ara ja Felip VI– vaig elucubrar la teoria que era una agent doble del Partit Comunista enviada per desintegrar la monarquia espanyola des de l’epicentre mateix. El temps que tot ho esvaeix –i sobretot l’obsessió reial per la roba feta a mida de Felipe Varela– m’han fet abandonar les sospites, però no la teoria de l’existència de qualque superestructura que infiltra gent a llocs rellevants per tenir controlats certs moviments ciutadans.

]]> <![CDATA[La ‘cobra’ catalana]]> En només 7 dies que fa que no xerràvem, ja tenim govern, Mabel Cabrer ha tornat a ser protagonista d’una batussa (aquest cop al si d’una comissió, no al bell mig d’un bar mentre encarregava un sandvitx de cuixot i formatge), Jaume Matas ha tornat al Parlament (només a declarar) i PSOE i MÉS s’han barallat a les totes –segons conten, amb llàgrimes de la consellera Cladera incloses– per mor dels pressupostos de la comunitat. I amb aquest panorama sobre la taula, emperò, el debat nacional que ens ha corsecat l’ànima no ha estat un altre que poder escatir si hi va haver o no hi va haver #Cobra de David Bisbal a la cantant mallorquina Xenoa (amb x i pronunciat 'Xenova' a la manera de ma mare).

]]> <![CDATA[Piruleta o malifeta]]> Com a opinador en pràctiques, encara vaig amb la L enganxada a l’espatlla –el #MeaCulpa de la setmana passada n’és una bona mostra– i hi ha temes recurrents als quals m’he d’enfrontar per primera vegada gràcies a aquesta contraportada. Però sovint, la vida, sempre tan generosa, fa que en una mateixa columna se’t permeti avançar un parell de caselles, tot fent ofertes com als hipermercats, i escabetxar d’una tongada dos temes d’importància capital com el Halloween i el canvi d’hora.

]]> <![CDATA[Knockin’ on Xelo’s door]]> Som plenament conscient que, una setmana més, un parell de polèmiques eixorques pouaran la meva contra, però no ho he pogut evitar. De fet, m’hauria encantat, un cop superada la sorpresa inicial, haver tingut la capacitat d’alegrar-me o d’indignar-me sobre manera –i més ara, que gràcies a aquest diari he assolit l’estatus d’opinador d’àmbit autonòmic– per la concessió del Nobel de literatura a Bob Dylan. Però la notícia va ser-me tan indiferent com la portada de la revista 'Hola' d’aquesta setmana, que mostrava les noces de #Paquirrín, membre il·lustre de la nova fornada de cantautors castellans, ergo possible candidat al premi Cervantes.

]]> <![CDATA[Dies crítics]]> Per definició, no valoram les coses fins que ja és massa tard. Ens hem queixat tota la vida que l’ortografia del català tenia més excepcions que no pas certituds i, per una vegada que hom ha intentat facilitar-nos la tasca d’escriure amb un mínim de decòrum, sembla que ens han robat la nostra subscripció premium del WhatsApp. Amb la laxitud ortogràfica amb què molta de gent escriu els missatges de Facebook, piulades i altres herbes, no acab d’entendre aquesta fal·lera col·lectiva –a Déu gràcies no ens han tocat les eles geminades– que ens ha pegat perquè a partir d’ara no podrem distingir amb una titlla l’os de la cama de l’ós de la prada. Com si els ossos dels óssos fossin un tema de conversa recurrent.

]]>