<![CDATA[Ara Balears - Ferran Aguiló]]> 10 <![CDATA[Ferran Aguiló: “Quina necessitat tenim d’anar a 120 quilòmetres per hora?”]]>

Poc després de començar a parlar, llança la pregunta: “Quina necessitat tenim d’anar a 120 quilòmetres per hora?”. Ferran Aguiló (Palma, 1957) es refereix, en concret, a la nova autopista entre Llucmajor i Campos, com a membre de la Plataforma Antiautopista que acaba de rebre el premi Alzina del GOB (Grup d’Ornitologia Balear). Qui el sent comprèn que l’escultor s’ha plantejat aquest mateix interrogant a l’hora d’afrontar la seva trajectòria artística i també la seva existència. No té ni ha tingut mai cap necessitat de córrer.

]]> <![CDATA[Llepolies i Pep Lemon a més de lluentons i cava]]> Podem fer d’ofesos hipòcrites i criticar que la Nit de l’Art de Palma és un mercat de vanitats mel·líflues, pròpies d’una festa de polls entrats en costura i més preocupats perquè et vegin que per veure. Però fer aquest discurs d’immaculats exquisits no és ni original perquè, després de 20 edicions d’aquest gran acte social, queda sobradament palès que no pretén ser altra cosa i que, quan ho pretén, ho fa en petit comitè allunyat dels focus, com és el cas de les prèvies exclusives per a grans col·leccionistes i altres vips. Crítiques a part, el model funciona, i amb èxit. I no s’albira que necessiti reinventar-se –paraula pròpia d’aquest ambient– per garantir la seva continuïtat. Si no pretén ser altra cosa i el segment de població que s’agrada part d’ella no minva ni s’extingeix, per què hauria de canviar? Basti dir que hi ha doblers públics pel mig per exigir anar sempre més enllà, almenys pel que fa a la incidència social. Amb els doblers de tots s’ha de tenir vocació universal, d’abastir més gent i més diversa cada vegada. I això ni és fàcil ni té resultats a curt termini, però cal exigir-ne el plantejament immediat. Per què uns governants que s’omplen la boca de la importància de l’ensenyament no aprofiten la predisposició del món expositiu per fer el Dia de l’Art, la versió infantil i didàctica de la Nit? Acostar l’art als escolars és socialitzar-lo de veritat. Està bé això de lluentons i cava amb excusa artística, però imaginau el poder de canvi que tindrien llepolies i Pep Lemon com a estímul i no reclam. Reclam, perquè en el Dia de l’Art no hi podria haver passeig indolent i de passarel·la perquè serien necessaris guions participatius. Ho intentam?

]]> <![CDATA[Comerços de futur, materials de passat?]]> Falta un any just perquè les bosses de plàstic d'un sol ús desapareguin dels comerços de Palma i, probablement i per imitació, de la resta de les Balears. Però els portaveus de la patronal han decidit que aquesta mesura és una imposició que va contra els seus legítims interessos, i només els seus. Ni els més contundents defensors d'aquesta tudadissa neguen la càrrega que les bosses suposen per al medi ambient i la dificultat del seu reciclatge. Però, així i tot, els comerciants ˗alguns˗ voldrien uns dirigents polítics empegueïts de mirar més enllà del seu temps i del reduït espai on tenen les circumstancials competències; uns governants que passin el testimoni a uns altres, i al final comptarem. Com que el plàstic de les bosses amenaça més enllà de la vida d'una generació sencera, aquests comerciants ˗alguns˗ es demanen per què han de ser ells els primers d'aturar el rellotge d'aquesta degradació ambiental. L'egoisme de la seva proposta no afecta només la valoració que puguem fer d'ells com a persones (padrins d'aquells que encara toparan amb les deixalles de les seves botigues); afecta, i molt, la que els hem de fer com a col·lectiu. Un col·lectiu que sovint defensam per ser el que articula una ciutat més diversa i de mides més properes, que mereix ser reconegut com el que més ocupació crea i més a prop reinverteix els beneficis i que, per tant, no es pot permetre anar contra corrent de la història. Perquè és en aquests moments, quan la competència de franquícies els vol reduir a costumista peculiaritat a extingir, que haurien de mirar més al futur, anar més enllà i no quedar com a estantissos defensors de tradicions absurdes. Si ho volen, és clar.

]]> <![CDATA[L’ascensor social fa voltes en un bombo]]> No em sabria greu si qualcú endevinàs autocrítica en aquestes paraules, perquè també ho són. Anem a pams però sense embuts: la grossa de Nadal és un tumor de naftalina enquistat en el teixit adipós franquista que envolta el nostre esquelet social. Hi ha múscul democràtic, és vera, com també òrgans vitalment europeus. Però el greixós embolcall desfigura, dificulta el sa exercici i, amb sa feixuga càrrega, provoca cansament, molt cansament. La loteria no és exclusiva d’Espanya: jocs d’atzar, n’hi ha arreu i els pobladors de la pell de brau no lideren rànquings de ludopatia. No és això. El que frega la ignomínia és convertir un joc de sort en l’únic referent d’ascensor social que ens queda i, a més, celebrar-ho amb la complicitat de tothom; des d’Hisenda, que en fa el seu gran recapte, fins als mitjans de comunicació, que consensuam un dia a l’any en què, a priori i sense debat, no hi haurà notícia més important ni prioritària. La grossa cohesiona gairebé tant com la Lliga, i moltes voltes pens que juntes són tota l’argamassa que pot brandar ara mateix l’Estat. Al llarg de setmanes, encabim la justícia social en dos grans bombos mentre convertim les bolles en espurnes de drets. Els nins i les nines cantaires excusen amb la seva innocent veu la injustícia del veredicte anual, el que a uns permet les alegries que als altres la feina, i el corresponent sou, nega. En un país on l’encletxa social creix, tenir feina no impedeix la pobresa i grans empreses eludeixen imposts amb la complicitat d’un govern fet a mida, la loteria de Nadal reparteix alegria per sort aleatòria. Repartir drets, equitat i dignitat, ho deixam per a societats menys narcotitzades per bombos i balons.

]]> <![CDATA[Allò que érem, som i volem ser]]> “La veu de la Bonet ens ensenya allò que érem, allò que som i allò que volem ser”, digué Biel Mesquida en l’acte inicial de la commemoració dels 50 anys de Maria del Mar Bonet sobre els escenaris. I, per un moment, vaig voler creure que vivíem en un país tan normal que érem capaços de celebrar l’excepció de mig segle de carrera artística d’una cantant que l’ha passejat amb orgull per mig món, al país. És un privilegi tenir creadors com ella, que han convertit el seu amor per un país, per la seva cultura, el paisatge i la llengua, en un instrument de concòrdia que agermana cultures, mescla ritmes i teixeix ponts. Però ho seria més saber que és reconeguda, estimada i, fins i tot, exhibida amb orgull com a pròpia per una majoria dels ciutadans d’aquest país. I no és així. I no ho és amb “la Bonet” –com l’anomena Mesquida– ni amb cap dels creadors que, al llarg de la història, han fet més gran el país amb la seva tasca necessàriament transgressora. El poder, com a molt, els ha utilitzat com a bufons per a l’entreteniment particular, però no ha treballat mai per construir l’imaginari col·lectiu amb ells. I sense compartir imaginari, la societat només es pot reconèixer en l’ètnia, la petitesa excloent de la tribu. Són els creadors, juntament amb els drets conquerits i els deures acceptats, els que configuren el sentiment republicà de pertinença a un projecte social en el qual s’ho paga participar. Ara que tenim governants que semblen anhelar aquest model (si no, què hi feia Armengol al costat de Maria del Mar a sobre l’escenari?), és hora de treballar-lo. El país s’ha de reconèixer en els intel·lectuals, els artistes, els científics... que el milloren, no amb les paparres que fins ara l’usen.

]]> <![CDATA[Què importa guanyar si no hi guanyam tots?]]> Quan s’observa la lluita pel poder en el si de Podem, especialment pel que fa al lideratge a les Balears, es conclou que poc o gens s’han aturat a pensar què significarà guanyar o perdre la contesa oberta. Per a uns, la victòria consistirà a eliminar la dissidència i garantir-se quelcom semblant a una executiva lleial i còmoda. Per a d’altres, resistir ja és guanyar, perquè la batalla política es dóna per perduda, ha superat amb escreix els límits del partit i ja només cerca victòries morals, més en el camp particular i familiar que en el polític. Uns i altres han dimitit de l’obligació que els lliga pel simple fet de ser representants de la ciutadania i membres de partits i institucions, sobretot institucions, que haurien de perdurar i sobreviure’ls. La pervivència del partit n’afecta els militants –els votants, fins i tot. La de les institucions, a tots, perquè són de tots. És en aquest punt que es multiplica el valor d’actituds com les d’Ada Colau, dijous vespre, en posar-se al capdavant de la defensa de la presidenta del Parlament de Catalunya, imputada en l’exercici del càrrec. Colau significà que no hi ha interès personal, lluita partidista ni tan sols ideològica, quan el que està en joc és la concepció ètica de la democràcia. Si no és digne, tant és que el país és un o l’altre, si es distribueix territorialment d’una manera o d’una altra, si al capdavant hi ha un partit o altre. La dignitat es patrimoni de tots els que se saben diferents i convençuts de poder viure en la diferència. En queden exclosos els que imposen el seu punt de vista, posen la seva interpretació de la llei per sobre de la legitimitat i cerquen victòries particulars i partidàries. Ells han renunciat a convèncer i estan desesperats per vèncer.

]]> <![CDATA[La beneficència és paternalista i resignada]]> Mai he donat espai a campanyes de recapte personals amb l’excusa de malalties. No som més viu que els molt bons professionals glapits en la mentida de l’ara famós pare de na Nadia ni crec que sigui mostra d’insensibilitat del meu tarannà, simplement sent una espècie de vergonya aliena cada vegada que qualque conciutadà meu fa exhibicionisme plorinyós. Tant si no tenc dubtes de la legitimitat de l’objectiu com si em sembla una actuació pròpia de circ i propera a l’estafa, m’emprenya que l’estat que aliment amb els meus impostos no cobreixi la supervivència dels conciutadans nostres. És aquesta encletxa en l’estat del benestar la que permet que s’hi escolin els aprofitats que sempre són a l’aguait d’aconseguir beneficis apel·lant a la sensibilitat dels benintencionats. És l’existència de la burocràcia autogenerada pels buròcrates la que aporta justificacions als que invoquen camins alternatius, més ràpids i eficaços per assolir curacions tan impossibles com col·lectivament desitjades. És per aquesta prevenció, que reconec injusta moltes vegades, que jo difícilment hauria servit de necessari còmplice de l’estafa. No per millor professional, que no ho som, sinó per pura i visceral prevenció a les demandes de beneficència. La beneficència té regust de paternalisme, de naftalina i, el que és pitjor, de resignació en la desaparició de l’estat i en el manteniment d’un injust sistema social. Perquè és pagant impostos que es demostra la solidaritat. És fent exigència de drets socials que es treballa per un millor repartiment de la riquesa. La resta no és justícia i, a més, frega la pornografia sentimental que omple platós de televisió i paper couché.

]]> <![CDATA[Quan coincideixen tants silencis]]> No conec ningú capaç de defensar la setmana festiva i laboral que hem patit. Escoles i empreses hem passat per l’absurd de fer feina intermitent o d’inventar ponts: ambdues fórmules contràries a la racionalitat productiva. És irracional per a aquells que posen per davant la feina i per als que fan messions per un model on aquesta no sigui l’eix vertebrador de la vida. La intermitència laboral no és un invent comercial, ni patrioter, ni religiós. És una penosa coincidència de silencis antics, dels que callen perquè tot un país honora una figura exclusiva d’una creença religiosa i dels que no remuguen perquè saben del cert que no es poden compartir més fites històriques que l’aprovació d’una constitució. Tothom calla i accepta com a Marca Espanya la resignació de no fer ni feina ni vacances, i de festejar la pàtria i la religió que oficialment no té. També callen comerços, especialment les franquícies amb convenis poc generosos, i els bars i restaurants que s’aprofiten de la multitud atrapada en aquest interregne vacacional i laboral. Mentrestant, governants polítics i religiosos guarden silenci des del convenciment que ningú, excepte els que ja han abandonat mentalment aquesta absurda pàtria, no s’atrevirà a qüestionar el calendari que tan bé ens defineix. En el fons, no definir és el bessó de la definició de la pàtria que només es pot intuir. Aquest estat que no suporta concretar-se perquè mai no ha tingut una narració voluntàriament acceptada i ha d’encomanar-se a límits geogràfics i a lleis, ambdós intocables i sagrats perquè són l’única essència de la tribu. La racionalitat seria tan revolucionària que no es pot plantejar. I així continuam, amb intermitències.

]]> <![CDATA[El dimoni ja no fa por a ningú]]> Com una exhalació, així ha passat Bauzá per les Balears aquesta setmana. En aquest temps ha passat d’aparèixer en portada i mobilitzar tot el PP en contra seva (des de l’insípid Vidal a l’incombustible Cañellas) a ser una anècdota que molts, sense manies, cataloguen com un brot de mental malaltia. Quan es pretenia rebaixar les ínfules a qualcú, la frase que rematava tota vanitat, deixant el presumptuós per terra, era un simple “el dimoni ja no fa por a ningú”; dit així, sense èmfasi, però amb acerada precisió. Qui va ser el dimoni temut per tothom i exaltat per permanents aprenents de bruixot que el reverenciaven, ara no aconsegueix generar ni el respecte inherent als càrrecs. És una jugueta trencada, un vestit passat de moda que ningú no gosa regalar per no ofendre el receptor. Perquè un pot perdre batalles polítiques i conteses electorals i mantenir, alhora, la seva preeminència en un partit molt jerarquitzat, com és el PP. Pot convertir en actius les crítiques dels enemics, encara que siguin massives manifestacions d’afartament per les seves polítiques, si ofereix la imatge de la convicció i aconsegueix generar, entre els seus, l’esperança en la victòria. Per més difícil que sembli. Però no es perdona la mesquinesa. I Bauzá s’ha mostrat mesquí quan ha usat el partit per interessos propis, com molts altres han fet abans –i se’ls ha perdonat–, però, sobretot, quan ha passat de la supèrbia del nouric que es vanta de no necessitar el sou públic, com precisen molts dels que encimbellaren, a pidolar l’escó en l’inútil Senat. Es perdona el fracàs, no el ridícul. Aferrar-se al càrrec i brandar suports imaginaris, com un foll quixot, és ridícul: desesperat ridícul.

]]> <![CDATA[La igualtat com a antídot de la violència]]> No agrairé mai prou que mumare m’ensenyàs que no hi havia diferències de gènere en les obligacions domèstiques. Aquesta no tan senzilla decisió, l’època no acompanyava, m’ha donat un avantatge a l’hora d’establir relacions des de la igualtat, a més d’una gratificant sensació d’independència, fruit d’aquesta primigènia autosuficiència a la llar. No seria just carregar sobre les mares, en general, la responsabilitat d’educar en la igualtat. És tota la societat, des de la família a les institucions, tot passant per l’escola i els mitjans de comunicació, que ens hem d’encarregar de teixir les relacions a la recerca d’aquest objectiu. Perquè no basta perseguir la violència masclista si no s’ataca la desigualtat sobre la qual arrela. Una desigualtat que es palpa en tots els àmbits de la societat i que té, en la bretxa salarial, la més injustificable de les seves manifestacions; tot i que la resta tampoc no ho són, de justificables. Perquè, per exemple, es pot pretendre explicar la dificultat de canviar d’un dia per l’altre costums i usos lingüístics, frases fetes i refranys que ja són inacceptables. Però no es pot justificar el tractament que tenen les dones en la publicitat, un àmbit en constant canvi i evolució. La desaparició d’aquesta desigualtat, aquesta cosificació i mercantilització de la dona és una passa imprescindible si de veritat s’assumeix l’objectiu de la igualtat per acabar amb la violència masclista. Perquè signam manifestos, ens fotografiam cofois de ser cada vegada més però acceptam que actituds vergonyoses s’emparin en la llibertat d’expressió. Ara ve Nadal i les pantalles s’ompliran de missatges que un dia, esper no gaire llunyà, ens faran empegueir a tots.

]]> <![CDATA[Respectar els lectors d’avui i de demà]]> En el dia dedicat a no oblidar-nos dels drets dels infants, hem volgut atorgar-los el major protagonisme possible. Cada dia, els ciutadans veiem el món segons la ploma dels periodistes i el visor dels fotògraf; i aquests, per molts objectius que es vulguin, no poden ni han de ser neutrals. Els nins i nines que han dibuixat el diari que teniu a les mans, tampoc no ho són. Per tant, la d’avui només serà una visió diferent de l’habitual, allunyada de la rigidesa conceptual que caracteritza els adults. Seria absurd pretendre que, diàriament, aquesta fos la imatge que han de transmetre els mitjans de comunicació, però és del tot necessari que sovint ens demanem per la que fem arribar als més joves. Com és la informació que emetem, quins principis, quines seguretats, quines pors els encomanam. L’enfilall d’informació que reben els influeix i participa dels fonaments sobre els quals construeixen la concepció del món, el seu imaginari. Ens calen mitjans que ho tinguin en compte, sense que necessàriament s’adrecin en exclusiva als infants. Mitjans que no facin comerç amb l’odi ni s’instal·lin en l’escarafall cridaner. Mitjans que no oblidin la tasca de col·laborar a fer més justa la societat i més lliures els ciutadans, que treballin des de la independència dels poderosos a la recerca de l’objectivitat. Mitjans que respectin els infants, perquè respecten els lectors d’avui i de demà. Així volem ser i ens ho proposam cada dia. Per si ens n’oblidàssim, la il·lusió que hem trobat en els il·lustradors d’aquest diari ens ha de servir d’estímul per aconseguir-ho. Els ho devem i ens ho devem, almenys mentre vulguem dir-nos professionals compromesos amb el nostre país.

]]> <![CDATA[Maria Salom, tot un símptoma]]> Que Maria Salom ja aparegués en la instrucció del cas Túnel de Sóller, el primer gran cas de corrupció a Balears, no la invalida per ocupar un càrrec públic, almenys en aquest país de cacics. Que la seva rialla acompanyàs la dolorosa declaració parlamentària de qui havia perdut un fill en els atemptats de l’11-M, Pilar Manjón, és interpetable, almenys en aquest maniqueu país de trinxeres. Però, que dels seus 49 anys justos, en dugui 25 exercint un càrrec polític, allunyada de la realitat del món laboral i social que vivim la gairebé totalitat de la ciutadania, hauria de ser condició suficient per no ser digitada a delegada del Govern, fins i tot en aquest país de dinasties acomodatícies, que van de la dictadura a la democràcia sense necessitat ni de mudar la camisa. És clar que quan s’analitza la funció d’aquest nou càrrec, la seva paternal persistència en un estat que es diu descentralitzat, hom s’adona que res no canvia, només els rètols; i que, reconeguda la llarga trajectòria lluny del comú dels mortals, Salom probablement és la persona més adient per assolir el càrrec de virreina, estantís en un país normal. El canvi de Teresa Palmer per ella és un bon indici del que ens espera en aquesta segona legislatura de Rajoy, ara que s’ha demostrat impune i irreductible. L’anterior era una aposta de renovació que promocionà una cara nova. L’actual tria del Consell de Ministres és el missatge contrari, l’encimbellament del conegut, del de sempre. Els que ens volen endolcir la seva abstenció amb la cantarella d’una època nova, diferent de l’antiga i amb un ferri control del Govern per part de l’oposició, tenen en Salom una mostra que ho contradiu. Absolutament.

]]> <![CDATA[Recuperar drets, recuperant confiança]]> Si el govern d’Armengol aconseguís reduir dràsticament el frau en la contractació laboral, podria aspirar a canviar la percepció que tots són iguals, almenys pel que fa als temes que afecten directament la població treballadora. La resignació estesa entre els treballadors arrela en el convenciment que, tanmateix, pel que fa a l’aplicació real de la llei, tots actuen amb la mateixa desídia, sense trepitjar els calls principals. Ha estat així, amb mínimes variacions, amb les diferents sensibilitats polítiques que han governat el país. Certament, les lleis tenen partitura ideològica diferent, però a l’hora d’executar-les existeix un dèficit històric de servidors públics dedicats al control real de la seva aplicació. Des d’inspectors de tots els àmbits –salut, treball, hisenda, turisme, educació, urbanisme– fins a jutges, tot passant per administratius dedicats exclusivament a tramitar el poc que s’ha permès fer a aquests altres col·lectius, la democràcia espanyola no s’ha distingit per la seva voluntat d’aplicar la llei, almenys a aquells que han disposat de recursos per eludir-la. Que en la segona campanya estiuenca d’inspecció, un poc més intensiva en el sector turístic, un de cada tres contractes revisats hagi resultat fraudulent, indica que als poderosos l’Estat de dret ni els fa por ni els genera respecte. Aconseguir quelcom tan evident, com és que la llei és igual per a tots i que a tothom obliga, esdevendria una conquesta gairebé revolucionària. Revolucionària en el sentit de canviar la mentalitat d’empleadors però, també, d’empleats que veurien possible fer la primera passa en la recuperació dels drets i de la dignitat perduts. Per qualque cosa s’ha de començar.

]]> <![CDATA[Rialles des de l’embossat ascensor social]]> Entre canapè i canapè, copa de cava a la mà i en espera de la campana que avisa que el segon acte de l’òpera està a punt de començar, la selecta multitud es manifestava escabellada pel resultat de les eleccions presidencials nord-americanes. Un guarà arribarà a la Casa Blanca votat per milions de primaris ciutadans que es mostren indiferents a les bombolles del cava i a la dificultat d’una bona ària: imperdonable. Es creien viure en un món que havia garantit els valors del progrés, entès com una simbiosi entre l’avançament en els drets democràtics i l’accés general a la cultura, i de cop descobriren que no era així o que, almenys per a una majoria de votants de l’anomenat Occident, eren valors que havien fluctuat a la baixa, al mateix temps que ho feia el de la força del seu treball. Des del confort dels centres culturals (i polítics, i econòmics, i universitaris, i...) quedaven lluny els renous del malestar, del renec provocat pel descobriment de la gran mentida. Tan lluny que, fins i tot quan evidències feien eco en despatxos d’acer inoxidable i metacrilat, es consideraren cacofonies d’un passat penjat de l’èter. Però la gran mentida no era una teoria o un discurs, sinó la realitat d’un ampli grup social que havia muntat alegre en l’ascensor social i que, embossat a dins, el descobrí rovellat i en caiguda lliure. No gaudiren mai del cava, ni de l’òpera ni de la dificultosa senzillesa d’un Miró, però els hi consentiren a les èlits a canvi de feina per als fills i un televisor cada vegada més gran. Potser saben que també és mentida la nova promesa que han votat, però els alegra pensar que als portaveus de la vella se’ls ennuegaran els canapès i el cava els farà mala via.

]]> <![CDATA[Fer petites passes, tot i que siguin mínimes]]> Per una mala consciència permanent, però he entrat a diverses sabateries de Palma per cercar-hi productes elaborats a Europa amb quelcom semblant als drets socials que vull per a mi i els meus. No he posat en perill el model ni el sistema, no m’he sacrificat fins a l’heroisme ni l’acció em converteix en model de res ni per a ningú; ja ho sé. Però m’alegra saber-me infinitèsimament útil, molt més que si, confortat en la impossibilitat de fer res més contundent, m’hagués conformat amb el confortable parell de sabates fetes sense drets ni confort. Ens convindria revisar, sense apriorismes orfes de rigor, totes aquelles veritats que s’han guanyat un lloc en l’imaginari col·lectiu sense la necessitat de demostrar-se. Veritats construïdes sobre la mateixa mentida de sempre, la que atorgà pàtina de necessaris als colonitzadors que, en segles passats, imposaren a d’altres la religió i les lleis per a benefici propi i ara l’atorguen als gens escrupolosos empresaris que, lluny del món amb drets socials, imposen sistema productiu i contaminació pels mateixos motius. No és veritat que colonitzadors i colonitzats hi surtin guanyant: aquesta és la narració d’una part, absolutament parcial. Com tampoc no ho és que, malgrat les pèssimes condicions evidents, pitjor estaven abans sense occidentals indústries. Ja no m’ho crec o, almenys, ja no crec que fer més rics els rics fos l’única alternativa que tenien per sortir de la misèria. Provau d’entrar a una d’aquestes botigues cool, acostau al nas a un dels seus cars productes i ensumau la pobresa dels que el feren. Després, feu el que vulgueu.

]]> <![CDATA[Contra la frustració vocacional]]> Diu el filòsof Santiago López Petit, en una entrevista a la revista Crític: “Quan un jove, avui, va a buscar feina i es troba la situació actual de precarietat i d’explotació, és perquè fa molts anys, quan encara no havia nascut, vam perdre”. Diu moltes més coses, evidentment, però aquesta idea d’haver perdut, quan s’acceptà el consumisme com a dogma i la irresponsabilitat de la delegació com a forma, és central i pens que s’hi ha d’incidir, almenys per no mantenir l’interminable bucle de frustracions. Perquè, malgrat aquest haver perdut en la globalització, cal anar a cercar petites victòries en la proximitat i des de la modèstia. Els governs progressistes no canviaran el model productiu ni faran desaparèixer les classes socials, convé saber-ho i no acceptar-ho a l’hora, però poden fer més justes les relacions laborals i la càrrega impositiva, per exemple. Avançar en drets socials o fer una narració més justa de la història, són algunes d’aquestes conquestes per les quals és del tot injust reincidir en el discurs frustrant que tots són iguals i recórrer al tradicional “me’n fluix de triar per no prendre”. Cal recordar-ho, especialment aquests dies, quan al cementeri de Porreres una brigada forense, pagada per les institucions públiques, exhuma fosses i ens retorna una dignitat que ha romàs enterrada al llarg de 40 anys de franquisme i molts més de silenciosa pròrroga. Podem continuar criticant el protagonisme dels càrrecs públics que han fet la passa que d’altres, en tants d’anys, no havien fet o voler creure que el seu orgull és el nostre, perquè ens representen; triau. No haurem guanyat la guerra a la indecència però podem guanyar la batalla al vergonyós oblit.

]]> <![CDATA[Deixau fer qui sap, que sap el que us convé]]> Deixau-me amb la il·lusió de creure que els vots negatius a Rajoy, sorgits entre les files socialistes, són un tast d’un nou país encara per fer. Sé que és innocent voler veure en aquesta actitud –col·lectiva, en el cas dels diputats del PSC; individual, per a la resta– la solidesa moral d’aquells que s’allunyen de l’Espanya fosca, de la caspa de cacics que s’aferra sobre les espatlles d’una societat que deixà d’espolsar, convençuda que no hi ha res a fer. Una solidesa moral a la recerca d’un país digne, que s’estén més enllà dels grups minoritaris i que envaeix, com una taca d’oli, la indefinició convenient d’un PSOE aquós, insípid líquid. I, malgrat saber del cert que els moviments amaguen càlculs electorals, correlacions de forces internes i expectatives personals, vull voler creure que hi ha una part del país que lluita per desfer-se de la pàtina franquista que tot ho ha envaït, inclosa l’acomodada derrota contínua del partit que, una vegada mort el dictador, representà la transformació i el canvi. Una pàtina franquista, o més llunyana en el temps encara. Perquè la disciplina de vot, aquesta entrega canina de la voluntat pròpia, és hereva del feudalisme, esdevingut amb el temps condescendent paternalisme. Un paternalisme que s’ha manifestat aquests dies, amb tota la cruesa d’un absolutisme no gaire il·lustrat, quan barons socialistes han recordat que ells saben el que ens convé, que també una vegada foren joves i il·lusionats però la raó ara els ocupa: “Deixau fer qui sap”, en paraules de la padrina. Amb autoengany o sense, em queda clar que encara és ben viva l’Espanya del “no correu, que és pitjor”, com es pogué comprovar ahir al Congrés, per si n’hi havia dubtes.

]]> <![CDATA[Una pel·lícula imaginada com a única pàtria]]> Les pel·lícules que configuraren la imatgeria individual i col·lectiva de la infantesa eren un enfilall de mentides, tan ensucrades que tot d’una perderen el glamur i la pretesa exemplaritat. Aquella felicitat d’arrodonida televisió no ens ha deixat més empremta que un somriure; el mateix que se’ns dibuixa a la cara quan en la fotografia del que fórem hi veiem el que hauríem volgut ser. Res, un sospir, perquè la realitat s’ha encarregat de desfer qualsevol mite cinematogràfic que hagués quedat en la memòria. A mi se m’han anat esmicolant, uns més prest que d’altres, o això em creia. Ara he descobert que no, que en qualque ignota capa del disc dur hi tenia una imatge assumida de tant haver-la vista. Una imatge que quedà guardada en espera que els anys m’aportassin la distància suficient per creure viure-la. I no, arrugat i calb, amb més anys i més quilos, tampoc no he gaudit de l’idíl·lic retorn als llocs del passat, de qualsevol dels meus passats, talment feien els protagonistes de les lacrimògenes pel·lícules d’aquells anys. La transformació de tots els racons de Mallorca reserva aquesta pel·liculera experiència per a un nombre molt reduït de privilegiats. Tant és si vols tornar a la possessió de les teves excursions escolars com a la platja on, per primera vegada, gaudires del contacte net de l’aigua, alliberat com et reconegueres de roba i perjudicis. Tant és que visitis el poble dels teus calçons curts com el bar on t’empassares el whisky... tot ha canviat i canvia encara a una velocitat que l’ànima no pot seguir, com amb els avions la de Cortázar. Paisatge i paisanatge ja no permeten reconèixer-se en el retorn i ens deixen com única pàtria una pel·lícula imaginada.

]]> <![CDATA[Brandar el diccionari com un estendard]]> Celestí Alomar, veu serena de l’esquerra, recordava ahir en aquest diari que el diccionari atribueix a ‘abstenir-se’ el significat de renunciar a fer alguna cosa, privar-se de fer-la. És bàsic recordar-ho perquè cal recuperar el significat dels mots i, sobretot, no permetre que les conveniències corporatives s’apropiïn del relat, torturant les paraules fins al punt de fer que diguin el que mai abans no havien dit. Si cal, s’ha de brandar el diccionari com a estendard al capdavant d’un exèrcit de dignitat. I s’ha de fer per respecte a la llengua, als mots, però, especialment, per respecte a un mateix, per preservar la integritat i la coherència i no fer el beneit, talment aquells que coneixen el signe i l’usen sense tenir cura del significat. Perquè d’això es tracta, avui, en el comitè federal del PSOE; de quanta beneitura hi ha a l’Estat i de quants beneits poden empassar-se un significat nou com qui s’empassa una hòstia en l’acte de fe de combregar. És lícit debatre sobre la conveniència d’una nova contesa electoral o no, sobre la imperiosa necessitat de tenir un govern amb totes les funcions o no, o sobre si facilitar-ho és patriotisme quarterer o sentit d’Estat. Tot debat hauria de ser lícit, inclòs el que atorga valor a la promesa electoral o la relega a difosa indicació. El que no es pot permetre és convertir el diccionari en un bordell, on cada mot espera que l’alcavot li assigni un peregrí destí. I sí, abstenir-se és renunciar a fer, voluntàriament no-fer. Cal repetir-ho, mentre es recorda que postular-se en unes eleccions és el contrari: una proposta per fer. Tindrà, el BOE, el partit de Bárcenas, Matas i el Bigotes, però el diccionari és nostre i no hi ha direcció del PSOE que ens el pugui llevar.

]]> <![CDATA[Pep Lemon o la història de qui mana aquí]]> No hi havia gairebé ningú capaç de creure que el David local podria guanyar el Goliat global amb les eines dissenyades pel gegant i en el seu camp. Hem mantingut la il·lusió que un tribunal aplicàs la lògica, però era més que probable que aplicàs la llei. I la llei protegeix les grans corporacions com Pepsi Cola des del moment que les defineix diferents, perquè els reconeix un valor de marca que pressuposa llépol per a la resta d’empreses, amb indiferència de si són competència o no. La lògica, però també la quotidiana i empírica realitat, diu que Pep Lemon no competeix amb el verí ensucrat de la multinacional, que és impossible confondre’ls, que s’ofereixen en dos universos comercials absolutament diferents. Tan radicalment diferents que, fins i tot, en l’hipotètic cas d’una irada reacció dels consumidors i amics de l’empresa mallorquina, d’una unànime acció de boicot de tots ells, la transnacional no perdria ni una venda ni prop fer-hi el que els ha costat el plet. Aquesta és la realitat, però la llei diu el contrari i, a més, ho diu des de fa poc, des que la globalització ha erosionat la legislació a favir seu, especialment en aquells països de governs proclius a la genuflexió davant els poderosos, avantsala de confortables jubilacions en ben remunerats consells d’administració. Oblidau similituds fonètiques i cacofonies, Pepsi no plantejà la lluita per por de les vendes de Pep ni pel profit que aquesta pogués aconseguir de la marca, no: la guerra a mort és per demostrar qui mana, per escalivar i tallar d’arrel qualsevol dubte sobre el seu poder a l’hora de determinar la legislació i marcar el terreny. Fan el mateix que tots els macarrons: marquen paquet.

]]>