Melcior Comes (sa Pobla, 1980) va escriure el primer esborrany d'El dia de la balena mentre treballava en l'edició de Tots els mecanismes, que va publicar Proa fa tot just un any. Si en l'anterior llibre optava per un calidoscopi de narradors –i pel format llarg: 640 pàgines–, ara presenta la seva primera novel·la en tercera persona, ambientada al poble costaner mallorquí de Can Picafort els anys 90 i protagonitzada per un adolescent de 14 anys, en Martí Suau. Aconsegueix encapsular en tot just 200 pàgines un món sencer, amb mitja dotzena de personatges difícils d'oblidar, entre els quals hi ha, a més del protagonista, el seu millor amic, la mare, els propietaris d'un supermercat de poble i un director de cinema italià retirat, l'enigmàtic Fulvio Vorgo.

Cent anys després de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, una de les novel·les més controvertides de la història de la literatura –considerada una obra mestra i, alhora, un malson per a molts lectors–, continuen arribant a les llibreries novel·les d'una extensió i ambició remarcables. Posar-se el llistó alt pot rebre, a vegades, l'elogi de la crítica i dels lectors, però també pot comportar fracassos sonats. En aquest reportatge repassem una desena de títols que s'han publicat durant l'últim any –amb una única excepció–, tots ells de dimensions poc habituals, en alguns casos fins i tot desmesurades.

Fins a 14 narradors fa servir Melcior Comes a Tots els mecanismes (Proa), una novel·la àgil, de corrupcions i xantatges que va de Barcelona a Mallorca a través de dues famílies igualment depredadores en la societat de la immobiliària i el turisme. A Tots els mecanismes, la terra –Mallorca, però també Barcelona– és encara més impura que la de Sobre la terra impura (Proa, 2018). Melcior Comes (sa Pobla, 1980) torna a les llibreries amb una novel·la trepidant que retrata una època de corrupció política i social alhora que deixa veure els nombrosos recursos –mecanismes– narratius que es poden fer servir per construir una història. Plena de frases llampants, Tots els mecanismes enganxa des de la primera línia. “Ja va bé. Està entre les intencions”, diu.

Era el meu millor amic i el vaig matar. Amb en Max ens havíem conegut a la universitat, no sé si ho sabies. M’hi havia matriculat sense cap mena d’entusiasme ni de curiositat, tan sols per passar l’estona mentre decidia què havia de fer amb tota l’ànsia que em coïa per dins. El meu pare era periodista, potser per això vaig anar-hi a parar. Amb un títol sota el braç podria ser com ell i qui sap si, arribat el moment, el nostre cognom m’obriria algunes portes. Soc el fill únic de l’Èric Castro, un nom que ja no diu res a ningú. Oi que no et sona, a tu? El meu pare va gaudir dels seus anys bons: periodista esportiu en un diari important de Barcelona. Era molt llegit, participava en tertúlies a la tele i a la ràdio. La mare i jo el miràvem des del menjador de casa quan debatia amb humor sobre el joc del Barça, i quan anava a escola em pensava que era un home prominent, tant com l’alcalde o el president del Club.

A pesar del desgavell de les darreres edicions, el premi Crexells continua sent un dels pocs guardons de referència de la literatura catalana. Guanyar-lo és important, si no per les vendes, pel prestigi. Si en miram el palmarès històric, veurem que moltes obres que han guanyat el Crexells, que premia la millor novel·la en català publicada l’any anterior, han acabat ocupant un lloc més o menys destacat dins això que hem convingut a anomenar el cànon. Com a mínim, no han acabat en l’oblit. Exemples: 'Fortuny', de Pere Gimferrer (premi Crexells del 1983); 'Pedra de tartera', de Maria Barbal (1985); 'El jardí dels set crepuscles', de Miquel de Palol (1989); 'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera (1990); 'Dins el darrer blau', de Carme Riera (1994); 'La passió segons Reneé Vivien', de Maria Mercè Marçal (1995); 'Pa negre', d’Emili Teixidor (2003); 'Els jugadors de Whist', de Vicenç Pagès (2009)... La llista podria ser més llarga, entre altres raons perquè no he esmentat els escriptors que l’han guanyat dues vegades, un cànon dins el cànon: Baltasar Porcel, amb 'Les primaveres i les tardors' i 'El cor del senglar'; Joan Francesc Mira, amb 'Borja Papa' i 'El professor d’història'; Jesús Moncada, amb 'Camí de sirga' i 'Estremida memòria'; i Jaume Cabré, amb 'Senyoria' i 'Jo confesso'.

Melcior Comes entrevista Sebastià Alzamora

Sebastià, has fet un llibre que continua sent fidel a la teva veu poètica, molt conseqüent amb la teva mirada tal com l’has anat afinant en tots els teus poemaris. Tanmateix, aquí has estat més sec o punyent o depurat, més cru i simple en un sentit descarnat, no? O són coses meves?

]]>

Els escriptors mallorquins i col·laboradors de l'ARA Balears Sebastià Alzamora i Melcior Comes han estat guardonats en la 53a edició dels premis Crítica Serra d'Or 2019 en un acte que ha tingut lloc a l'Espai Endesa de Barcelona i en què han participat, entre d'altres, l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i el director de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el pare Josep Massot i Muntaner. 'La Netedat' (Proa), de Sebastià Alzamora, ha rebut el premi Crítica Serra d'Or de poesia, i 'Sobre la terra impura' (Proa), el premi Crítica Serra d'Or de novel·la. El jurat també ha premiat la mallorquina Aina Bestard en la categoria de literatura infantil i juvenil.

]]>

L'escriptor i col·laborador de l'ARA Balears, Melcior Comes, presenta aquest dijous el seu llibre 'Sobre la terra impura', que recull episodis delirants i el rerefons dels anys més frenètics de la Transició. La presentació es durà a terme a les 20 h al Claustre de Sant Domingo d'Inca, a la sala de conferències, i anirà a càrrec de Cristòfol Soler, president de l'OCB Inca.

]]> Un tema reiterat en el món literari català, però també prou sentit en d’altres països, passa per demanar-se si és possible fer de la literatura una professió. És factible viure d’escriure en la nostra llengua? Donen els llibres prou per sobreviure? Hi ha escriptors professionals, en llengua catalana? Què fer quan, per exemple, els llibres que donen ingressos a un escriptor deixen de generar-ne? Aquest embolic de preguntes ha tingut una mica enderiat el nostre petit món cultural aquestes passades setmanes. En parlar de diners, tot el públic para l’orella: el calé mou més passions que l’estètica, no cal ser Lukács per adonar-se’n. Dels escriptors n’interessen les nòmines; els comptes, més que els contes.

]]>

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (soc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

]]> La guapa de moda, la nit de Cap d’Any, prefereix posar-se un vestit cada vegada més curt. La polèmica exhibicionista dura dies, perquè la noia és bonica i sap que en el món d’avui no hi ha res pitjor que passar desapercebut –la discreció és el nou proletariat; i, si no et miren, no existeixes…–. Podria fer les coses ‘bé’, la senyoreta Cristina, i fer el seu paperet com tantes altres guapes de la tele –vestit vermell, escot superbiós, llavis de vampiressa–, però prefereix l’escàndol, que és una drecera segura cap a l’atenció de les masses. Cap d’Any està per lluir-se davant de món, en contraposició a la familiar intimitat del Nadal. Per això Pedroche es posa un vestit suculent –ja és el tercer any– i tot Espanya parla del mateix, fins i tot aquella Espanya que no se sent tan espanyola i que oblida sempre davant la carn a lloure els problemes de l’atur, de la violència i de l’enroc polític. Però hi ha polèmiques que superen totes les fronteres interiors, fins i tot les que encara no acaben d’existir. Pedroche sap desvestir-se, sobretot; el vestit que es va clavar la nit del 31 era no només escotat sinó invisible, al caire d’anar en pèl, sota un vel bellament translúcid. Hi ha qui s’horroritza, cosa que em crida molt l’atenció. Sembla que la noia, amb la seva actitud desinhibida, ‘cosifica’ les dones, o les converteix amb la seva voluntat de lluïment en objectes simplement decoratius i poc o molt libidinosos. No ho sé. El tema supera la polèmica puntual, i ens endinsa en el problema de les dones, la seva llibertat, sexualitat, la qüestió inexhaurible de la igualtat, què fer-ne, com gestionar-la, si ja s’hi ha arribat o si encara ens movem dins formes més o menys encobertes de subjugació.

]]> Aquest any que estem a punt de deixar enrere ha estat ben estrany. Políticament, s’han vist coses portentoses, com la victòria de Trump, o el Brexit, o la derrota en referèndum dels acords de pau a Colòmbia, que haurien pogut tancar moltes velles ferides. A Síria, el país continua terriblement caòtic i sangonós, i potser d’aquí a alguns anys ens caurà la cara de vergonya quan vulguem entendre què estaven fent els nostres països democràtics mentre el règim de Damasc matxucava la seva població (res). El Mediterrani continuava empassant-se centenars –milers– de refugiats, que es llançaven a la mar a la recerca d’una terra simplement que els garantís un nivell mínim de supervivència, sense trobar altra cosa que una forma indigna de morir. El terrorisme islamista ha fet mal, aquí i allà, sovint també en el cor de les grans capitals europees, tot davant d’unes masses autòctones aterrides, disposades a deixar-se emportar per les mans suades del pitjor populisme, xenòfob i agressiu. I res ens porta a pensar que durant l’any que començarem tan aviat les coses hagin de canviar (ni tan sols pel que fa a la violència masclista). Per desgràcia, els problemes que patim són vells i els arrosseguem d’altres problemes mal resolts del passat. El passat no ens ha fet desaparèixer a nosaltres –el passat mai acaba de passar del tot: és sempre present–, i d’aquí que els seus fantasmes i cicatrius estiguin sempre coent i generant maldecaps com els que indefectiblement haurem d’afrontar durant l’any que comença. Sovint s’aprofiten aquests dies per fer bons propòsits, per enllestir canvis que voldríem que fossin decisius. Bons desitjos i esperances, intencions magnífiques, una mena de parada de les hostilitats davant de la revelació del misteri del temps, i de com n’és, d’efímera i quimèrica, la vida. Aquest esperit, però, sol durar fins a passats els Reis. Llavors comencen de nou les passions voraces, els desitjos desaforats, el joc del poder i de la garreperia moral que li dóna a tot plegat aquest aire d’obvi misteri infinit i frenètic.

]]> Estic completament segur que si hi hagués hagut cinquanta homes assassinats per les seves dones durant aquest any que deixem enrere tota la societat estaria amb les mans al cap, i les autoritats i els legisladors ja haurien mogut cel i terra per aturar la plaga. Les xifres són esfereïdores; cada any moren en aquest país –Espanya– una o dues dones a la setmana a mans de les seves parelles o exparelles, en allò que ja coneixem com a ‘violència masclista’, a la qual semblem tan acostumats que ni tan sols ens motiva a res més que fer algun minut de silenci o un breu en un racó del diari. No sé si l’etiqueta (‘violència masclista’) és l’adequada; no sé si el que hauríem de fer és aprendre a veure-ho d’una altra manera, perquè de moment tot plegat s’està mostrant bastant inútil. Les campanyes per a conscienciar dels perills de la conducció temerària a les carreteres han funcionat notablement, i s’ha passat en poc més de vint anys de morir 12 persones cada dia a perdre’n ‘només’ 3. S’han fet campanyes; s’han posat multes; s’han modificat lleis, reglaments, vehicles, i s’han canviat les mentalitats: del culte a la velocitat al culte a la seguretat, etc.

]]> En principi, sembla que ens agrada votar. Encara que les xifres de participació no ens parlen d’unanimitat en aquest aspecte, la immensa majoria dels ciutadans acudeix a les urnes quan se la convoca. La nostra opinió ha de ser tinguda en compte; se’ns ha d’escoltar; hem de tenir al capdavant dels assumptes públics els líders que sorgeixin de la voluntat ciutadana. La democràcia consisteix a votar, però no només…; de res ens serveix votar si no hi ha llibertat i respecte. Que puguem fer fora els nostres representats cada quatre anys, o abans, és molt important, però la vida en comú funciona en virtut d’altres coses: seguretat, justícia, igualtat davant la llei, drets individuals, ordre, respecte a les minories, etc. Anar a votar és un complement indispensable, sobretot quan de les votacions en depenen, com passa en certs períodes històrics, decisions fonamentals, que vertebraran la vida en comú durant dècades, o fins i tot generacions. És en períodes de transició entre règims, entre diferents formes d’organitzar el poder, que les votacions són inescapables. És quan sabem que se’ns convoca a fer ‘política de veritat’ –i no a canviar cromos– quan acudim amb més entusiasme, i més massivament, a les urnes. En períodes d’estabilitat, la participació baixa, però quan hi ha una convocatòria de referèndum sembla que allò que s’ha de decidir té una importància majúscula. Tanmateix, hi ha dues opcions: la del polític idealista que té idees potser massa elevades de la democràcia, i la del polític realista, que no es refia tant del que pugui sorgir de les urnes.

]]> Parlem de populisme. Des de l’aparició de Podemos, o abans i tot, amb la irrupció del moviment popular dels coneguts com indignats, que el ‘fantasma’ del populisme sacseja les democràcies d’Occident, com si hagués arribat un perill majúscul que hagués de capgirar uns règims abans sòlids i virtuosos. El populisme com a apel·lació contínua a la gent, al poble i a les seves necessitats més primàries –feina, benestar, seguretat–, en principi no té perquè ser res dolent: els líders polítics necessiten adreçar-se a una massa abstracta de votants, i busquen un mínim comú denominador de desencís i fatiga.

]]> Uns dies abans, ja endevinava que Donald Trump podia guanyar. Així ho vaig apuntar a Twitter, i durant la matinada del dimecres les pitjors perspectives per a la candidata demòcrata s’anaven confirmant. Fa vuit anys vam veure aparèixer Obama, com un astre: idees pures, retòrica perfecta, programa de progrés. Un símbol fet home; un missatge bo i clarivident. Se’n va amb la feina ben feta, però amb moltes promeses incomplertes, i amb una certa sensació de desencís. S’ha vist que els miracles no existeixen i que les apel·lacions a l’esperança són molt cansades, encara que siguin religiosament recomanables. És difícil ser un ciutadà satisfet en les actuals democràcies de masses: economia volàtil, polítics poc de fiar, immigració que sovint ens acaba fent sentir ‘forasters’ a casa nostra, guerres culturals, terrorisme, histèria; tot té un aire enrarit –i la por es palpa pertot–, enmig del qual no podem deixar de sentir que hi ha massa coses que ens van a la contra. Hi ha un ferment de frustració immens, omnipresent, que els mitjans de comunicació no deixen de mostrar: i les xarxes socials, la literatura, les sèries de televisió i el periodisme (George Packer, per exemple: 'The unwinding').

]]> En general, la nostra classe política parla malament. La qualitat de la retòrica dels nostres polítics és més aviat deplorable; potser no és una qüestió d’intel·ligència, sinó de pràctica i d’exigència pública. No crec que el votant tingui aquesta necessitat insatisfeta; no sembla que la mala qualitat de les paraules dels nostres polítics els afecti davant de l’electorat. No estem acostumats a sentir grans discursos; la democràcia a Espanya no n’ha donat cap digne de sortir en una antologia (potser amb l’excepció del breu discurs de retorn de Tarradellas, el “Ja sóc aquí”, meravellós…); ni tan sols estem avesats a sentir dues frases clares, ben lligades, per la televisió.

]]> La fascinació pel fenomen zombi no és precisament nova. Des que es va crear el tòpic de l’apocalipsi zombi –que deixa morta, però activa i mossegadora, bona part de la humanitat, mentre que un petit reducte d’homes i dones lluiten per la supervivència en un entorn hostil, depauperat i inestable– que el nombre de ficcions que giren entorn d’aquest –diguem-ne– desencadenant narratiu no han deixat de proliferar.

]]> L’estat de la política espanyola i catalana no pot ser més complicat. La paraula crisi ja sembla fins i tot petita; les respostes que trobem cada dia als diaris ens confirmen que s’ha acabat la festa: o s’assumeix que el consens mínim –que va sostenir tot l’invent constitucional del 78– s’ha esbotzat per totes les costures o anirem directament cap a l’anarquia. Tot això ho ha tombat la fartum, la crisi, la podridura corrupta i la manca de talent polític. El socialisme espanyol ja prefereix fer president Rajoy –el campió de la terbolesa més barroera del conservadorisme– que no assumir que toca posar-se a fer els deures i acceptar que cal canviar o desaparèixer. El pacte del 78 només es pot sostenir amb el beneplàcit de Catalunya, i Catalunya ja és a la porta, amb les maletes fetes i el capell posat. L’únic que pot aturar aquesta deriva és la prudència providencial dels catalans; estan tan acostumats a nedar i guardar la roba que potser quan deixin de veure la vorera de la platja tornaran a terra, a l’espera d’un conveni que renovi aquella sempre fràgil estabilitat.

]]> El seguiment del premi Nobel de literatura acaba convertint-se en una mena de lliga esportiva per a persones pretesament ‘cultes’. Des de fa uns anys, amb l’explosió d’internet per a tothom, qualsevol pot seguir en directe l’anunci de l’Acadèmia sueca, i pot dir-hi immediatament la seva a les xarxes socials. Dies abans, hi ha travesses de favorits, i ens diuen que les cases d’apostes angleses accepten messions pels noms que hi ha sobre la taula. Ens parlen, des de fa dècades, de Kundera, de Lobo-Antunes, de Magris, de Murakami, com abans es parlava de Paul Auster (sembla que un nom a la baixa, com si fos més ‘dolent’ ara que fa vint anys), o d’algun poeta persa òbviament anacreòntic o novel·lista congolès conscienciat, sempre extraordinaris, oi tant. Tot molt distret: facin les seves apostes. Els francesos estan convençuts que les seves lletres són les millors, i juguen fort pels seus noms; els espanyols, amb aquell orgull, posen en primer pla algú tan recomanable com en Javier Marías –o en Vila-Matas, escolto–; i els catalans, curiosament, sembla que ja s’han donat per vençuts, i ja no parlen d’en Jaume Cabré, com abans sí que s’atrevien a parlar de Porcel, de Moncada o fins i tot de Martí i Pol. Els nacionalismes aquí hi juguen un paper essencial; són les universitats –les facultats de lletres– qui fan unes primeres candidatures, i sempre en clau ‘nacional’ (excepte als Països Catalans, perquè aquí ningú creu en ningú). Alhora que això sembla molt important, hauríem de recordar una dada: hom pot passar de guanyar el premi Nobel a desaparèixer, editorialment parlant: quants llibres ha publicat Elfriede Jelinek des del 2004, quan va ser premiada? Un fotimer, entre novel·les i obres de teatre. Quants s’han publicat a Espanya, sigui en castellà o en català? Cap ni un. El mateix podríem dir de –cito premiats recents– Patrick Modiano, Herta Müller i Gao Xingjian, per exemple: el premi Nobel aconsegueix que treguin el cap entre la barrumbada d’obres que ens arriben –èxits internacionals, premis Pulitzer o Goncourt, apostes editorials de suposada ‘qualitat’, etc.–, però no que s’hi facin un lloc, ni atreure els lectors cap a una demanda futura de les seves obres, per extraordinàries que siguin (o no tant…). És molt més probable que ens arribi una primera novel·la italiana –o danesa– d’un autor nou que ha tingut un cert èxit que no la nova novel·la de Jean-Marie Le Clézio (Nobel 2008). Els editors deuen saber per què.

]]>