La Fira del Llibre de Palma canvia enguany d’ubicació –es trasllada a la plaça d’Espanya– però continua amb la mateixa essència: fidel a ella mateixa, la fira arriba amb el final de la primavera per convertir el centre de Ciutat en un punt de trobada d’escriptors, llibreters, editors i, és clar, lectors. Així ho han constatat els seus responsables a la roda de premsa amb què n’han presentat la programació quan queda poc més d’una setmana perquè comenci. 

Ja fa més d’una dècada que Lluís Llach es va reinventar com a novel·lista, i des que va publicar Memòria d’uns ulls pintats (Empúries, 2012), milers de lectors l’han acompanyat fidelment llibre a llibre. "Pareu, pareu, no exagereu des del principi", ha demanat Llach, mentre el públic l’ovacionava només aparèixer a la gran sala del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau on s’ha presentat la seva nova novel·la, El llibre daurat, en un acte organitzat per l'ARA i l’editorial Univers.

Lluís Llach (Girona, 1948) fa dècades que posa en pràctica "l'ofici de portar la contrària". Ho ha fet a través de cançons com L'estaca i de diversos desafiaments al règim franquista. Des que va deixar la música, Llach ha desplaçat la seva iconoclàstia cap a la literatura, amb novel·les com Les dones de la Principal (Empúries, 2014) i El noi del Maravillas (Empúries, 2017), al mateix temps que s'ha implicat a fons en la lluita cívica i política per la independència de Catalunya. Ha trobat un forat en l'atapeïda agenda com a president de l'Assemblea Nacional Catalana, que lidera des del juny passat, per parlar d'El llibre daurat (Univers, 2025).

“Necessitava lluitar contra el sistema que permetia que existissin els Franco”, diu Lluís Llach a propòsit del ressò internacional de L’estaca. “És una cançó que ha sabut captar les ànsies de llibertat arreu. És la contribució catalana més important al cançoner revolucionari internacional”, assegura el periodista Joaquim Vilarnau, autor del llibre L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres, el primer de la nova col·lecció editorial del Grup Enderrock. Tots dos són a la llibreria Ona de Barcelona. Conversen al voltant d’una cançó de la qual s’han fet més de 450 versions en 40 llengües, tal com documenta el llibre. N’hi ha de prou conegudes, com la que es va fer a Polònia i que el sindicat Solidarność feia servir com a crida per manifestar-se a les acaballes del govern comunista. D’altres són de fa res, com l’adaptació del poeta bielorús Andrei Khadanovich. De fet, moltes versions s’han fet al segle XXI.

Com a principi general, es comença donant la benvinguda a l’extrema dreta a una manifestació i s’acaba –ben aviat– arribant-hi a acords al Parlament. El que va dir el president de l’ANC, Lluís Llach, en una entrevista a RAC1 aquest dimarts va tenir una enunciació una mica confusa i de seguida va ser matisat pel compte de X de la mateixa organització, i per tots aquells que van voler treure ferro a les paraules del líder de l’Assemblea, bé perquè són admiradors de les seves cançons, bé perquè troben que té raó. O per la suma de les dues coses.

La idea de retorn té una càrrega cultural profunda. A Occident és el tema principal del segon llibre fonamental del cànon literari: l'Odissea és la història del retorn a casa d'un expatriat. A més, sempre s'ha dit que, comparada amb la Ilíada, l'Odissea és més refinada i conté la llavor de la modernitat: mentre que la història d'Aquil·les glorifica la guerra i la violència i l'heroi rep tota la de fama del món, però acaba mort i ben mort, Odisseu "el dels molts recursos" és un heroi de la raó que recorre a l'astúcia i l'engany per sortir-se amb la seva. Per exemple: en posar els peus a Ítaca, Odisseu es disfressa de vell captaire per passar desapercebut davant dels que volen usurpar-li el tron, però també per assegurar-se que la dona, el fill i els servents s'han mantingut lleials durant la seva absència. Contra l'èpica d'una la gran batalla honorable cara a cara, Odisseu prefereix mantenir el control de la narrativa i, quan es treu els parracs i revela la seva identitat, explota l'efecte sorpresa per matar els seus enemics i recuperar el que és seu. La història fundacional sobre el retorn és un encadenament constant de jugades mestres.

S'ha estès dins la part enrabiada de l'independentisme català la idea que cal mobilitzar-se per impedir la investidura de Salvador Illa, en el cas que les bases d'ERC aprovin aquest divendres el preacord que els dirigents del partit han acordat amb els del PSC. Lluís Llach, com a president de l'ANC, ha gravat un vídeo en què surt ell amb una estelada i amb aire greu, i circula una espècie de convocatòria que diu: “si hi ha investidura, estigues a punt”. A punt per a què?

Vaig créixer francòfona, que és una paraula que les generacions joves d’avui ja no coneixen. Fèiem francès a l’escola i els mestres ens parlaven de Lluís Llach i Paco Ibáñez a l’Olimpia. Havíem sentit, d’adolescents, la broma d’ell, dalt de l’escenari, presentant “A galopar” (“No és ‘a galopag’ hasta ‘entegarlos’ en el ‘mag’, eh?”).

Lluís Llach (Girona, 1948) aterra a la presidència de l'ANC amb l'objectiu de recosir ponts amb partits i entitats. Ho fa després d'una convulsa assemblea en què va necessitar la celebració de dos plens per poder ser escollit.

"Si vens amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg". Com si es tractés d'una profecia, Lluís Llach ha viscut en primera persona el que cantava a Que tinguem sort en el seu desembarcament a la presidència de l'ANC. Des d'aquest dissabte, però, ja és oficialment nou president de l'entitat després d'obtenir el suport de 48 dels 72 secretaris. La travessa per convertir-se en el màxim dirigent de l'entitat, això sí, ha estat ben costeruda. En l'assemblea més accidentada de la seva història, el cantautor ha necessitat dues sessions per fer-se seu el tron de l'organització en una situació que no s'havia produït mai. Aquest dissabte, però, finalment, s'ha desbloquejat la situació després que ara fa set dies ni Llach, ni Josep Punga, el candidat de la direcció actual, aconseguissin obtenir el suport de dos terços dels secretaris.

Lluís Llach o Josep Costa. Aquesta és la qüestió. La presidència de l’Assemblea apunta a un dels dos activistes, quan d’aquí set dies es renovarà la nova direcció de l’entitat. El cantautor ha rebut 3.268 vots dels socis, mentre que l'exdiputat de Junts n'ha rebut 3.105. Llach és l’aposta dels crítics per girar full a la llista cívica, mentre que l’exvicepresident de la mesa del Parlament és l’esperança de la direcció actual per evitar sucumbir al dictat dels partits, com creuen que passarà si s'imposen els primers. Costa no va signar el manifest dels crítics, però mai va amagar que amb la llista cívica no n'hi havia prou, que calia repensar l'estratègia de l'independentisme no només des del punt de vista electoral. 

És Setmana Santa, i el Priorat bull pel turisme que hi passeja, que omple placetes, terrasses i restaurants. Enfilo la carretera que surt de Falset en direcció a Porrera, que és tan bella com sinuosa. Quina sort fer-la de dia per anar comprovant com queda enrere el Centre Tecnològic del Vi de Falset i anar observant a poc a poc el perfil de Porrera. La serpentina de l’asfalt està flanquejada de vinyes amb brots que anuncien la nova promoció, la que es llicenciarà a la tardor, per a la verema. 

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx. Alguns conceptes bàsics: ideologia, alienació i mercaderia (primer capítol, primer volum d'El Capital). Quina diferència hi ha entre valor d’ús i valor d’intercanvi? Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius. Aux armes, citoyens! Per favor. Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat. Potser el dissident és més tranquil que el revolucionari? És més políticament correcte. Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L’examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

El sector de l'ANC contrari a presentar una llista cívica a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya mou fitxa. En plena votació entre els socis de l'entitat per decidir si l'Assemblea ha d'impulsar una agrupació d'electors als pròxims comicis catalans, el cantautor Lluís Llach, que va signar el manifest contra la llista cívica, ha anunciat en una entrevista a El Punt Avui que es presentarà al secretariat de l'ANC per "sacsejar" l'entitat. De fet, no descarta optar a la presidència i substituir Dolors Feliu a les eleccions que tindran lloc abans de l'estiu per "reestructurar, renovar i redinamitzar" l'organització. Si bé ha manifestat que ara per ara no es veu com la persona "ideal" per ser-ne president, podria optar-hi si cal "una reina mare".

"Aquest és un país de trobadors i joglars, i jo em sento part d'aquesta cadena", va dir Joan Manuel Serrat fa un mes i mig, quan, juntament amb Maria del Mar Bonet, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. En aquesta cadena, la Nova Cançó ha sigut una baula indispensable. A més de Bonet i Serrat, també Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Pau Riba, Sisa, Marina Rossell, Joan Isaac i la resta de cantautors més o menys heterodoxos que han vingut després han donat consistència a un relat musical i literari d'una gran rellevància cultural. La Nova Cançó va aprendre dels poetes i alhora va contribuir a alimentar noves musicalitats poètiques, va recollir veus d'altres temps i va posar música a versos contemporanis, sovint amb la complicitat directa dels mateixos poetes, com va fer Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés o Raimon amb Salvador Espriu. És un camí que han seguit altres veus, com Jaume Arnella des de corriols més tradicionals, Xavier Baró des de la reivindicació de l'art de joglaria i Maria Arnal des de l'espai sideral.

No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures. Ni, enmig del plàcid concert dels meus pensaments, no s’aixecava cap espontani a cridar “Visca els presos de la Modelo!”. Dit d’una altra manera, soc un llachista nascut en democràcia. Bé, nascut no, però pels pèls: vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: m’ho posi en normal, si us plau. 

Lluís Llach ha jugat a l’atac. Si les cançons fossin jugadors, aquest dissabte el míster jugava amb tot de davanters: La gallineta, Abril del 74, Venim del nord, venim del sud, No era això, companys, Que tinguem sort, L’estaca, Tossudament alçats, On vas, Que tinguem sort, Corrandes d’exili. I la davantera, esclar, ha golejat, per a gaudi dels 16.000 espectadors que omplien el Palau Sant Jordi de Barcelona.

Catorze anys després de la seva retirada dels escenaris, Lluís Llach i Grande (Verges, 1948) actuarà dissabte que ve al Palau Sant Jordi, juntament amb altres artistes. El concert servirà per publicitar i finançar el Debat Constituent, un encàrrec que Llach va rebre del president Quim Torra, una gran enquesta d’opinions ciutadanes sobre com la ciutadania voldria que fos Catalunya, no només en termes polítics sinó també econòmics, socials i culturals. Que el vídeo de promoció del concert sigui Lluís Llach arrencant les primer notes del No és això, companys, ja indica quin és el seu diagnòstic de la situació. En aquesta entrevista, un Llach al qual la política ha acostumat a parlar amb titulars se’ns adreça directament i ens pregunta si creiem que a Catalunya vivim en una democràcia digna d’aquest nom. I si no és així, què pensem fer per canviar-ho?

Després de catorze anys retirat de la música, Lluís Llach tornarà als escenaris per participar en un concert al Palau Sant Jordi el 18 de desembre (20.30 h). És tracta d'una actuació per impulsar la iniciativa Debat Constituent. Llach protagonitzarà un espectacle coral amb molts col·laboradors, entre els qual hi ha Els Catarres, Natxo Tarrés (Gossos), Joan Reig (Els Pets), Montse Castellà, Joan Dausà, Suu, Gemma Humet, Marta Carrasco i el Mag Lari. "Són artistes dels quals soc fan", ha dit Llach. L'espectacle compta amb la direcció musical de Carles Cases i l'escènica de Lluís Danés, tal com informa l'ACN. "La meva obsessió és que sigui un concert, i un espectacle bonic i emotiu", ha dit Llach aquest matí.

“Al món medieval l'ésser humà viu en la ignorància i en la por. L’enfosament de l’Imperi Romà, que donava unes certes seguretats, deixa una societat sense lleis, i l'ésser humà es troba absolutament desprotegit, sotmès al poder de la creu i l’espasa”, remarca Lluís Llach. Aquest és el context en què situa la seva nova novel·la, Escac al destí, un thriller ple d’assassinats i conxorxes polítiques i eclesiàstiques. Llach, que fa uns anys va deixar de compondre i cantar, i que últimament ha transitat per la política, demostra ofici d’escriptor, tot i que ell diu que no en té, sinó que improvisa. Doncs tot improvisant ha aconseguit escriure unes quantes novel·les i fins i tot s’ha atrevit a fer ficció. És el cas d’Escac al destí, una obra que reflecteix com el poder –i la religió, que en forma part, especialment al món medieval– subjuga les persones i que atrapa el lector des de la primera pàgina.