No havia imaginat Manila. No me n’havien parlat gaire. De fet, la gent viatja a les Filipines i gairebé no s’atura a la ciutat, se’n van directes a alguna de les seves paradisíaques set mil famoses illes. Jo m’hi vaig quedar, a la capital. Dies i dies. Però ja des del primer vaig veure que es tractava d’un dels llocs del món on la injustícia quedava més exposada.

Tinc una clara tendència a trobar taxistes fora de sèrie. Viatjar sola pel món et regala moltes situacions de silenci i, quan pugues a un taxi, ets sents amb el permís de trencar-lo. Els taxistes i els cambrers són els amics efímers dels passavolants. Sigui pel que sigui, amb ells comparteixo informació i fins i tot cafès o sopars.

Volia traslladar-me de Naha a Onna. Tot es complicava pel fet que no sé parlar japonès. I que al Japó, en general, la gent no parla l’anglès. I menys encara a l’illa d’Okinawa, per raons històriques que ho justifiquen i perquè hi continuen patint la presència de bases militars dels Estats Units –el 70% de les que el país occidental té a l’oriental–.

La meva idea del desert era la de qualsevol viatgera, un lloc que es visita i que es recorda. Era una realitat distant a la qual no hauria d’enfrontar-me mai. Tot i així vaig rebre amb tranquil·litat la notícia que l’única manera de seguir per terra el viatge per la serralada andina era travessar-ne un, de desert. La carretera principal havia quedat tallada per l’esllavissada d’una muntanya a causa d’un terratrèmol que jo mateixa havia notat el dia de la meva arribada a Arequipa. Trigarien un temps indefinit a obrir el camí, perquè la muntanya continuava desplomant-se cada cop que la tocaven.

La principal diferència entre el turista i el viatger és, molt probablement, que el turista veu el que cal veure i dissenya el seu camí per aconseguir-ho, mentre que el viatger veu el que hi ha i dibuixa l’itinerari a cop d’atzar. Així és com vaig arribar a Trujillo, per casualitat i per passar-hi un parell de dies que es van convertir en dues setmanes.

Los Órganos és una població del Perú que viu del turisme i de la pesca. El Desembarcador Pesquer Artesanal té en l’actualitat una flota propera a les cent barques. Arribo al moll per sol·licitar una sortida amb els pescadors, que els porta unes cinc milles mar endins a la recerca del lluç. M’atén José de la Cruz Pasos Antón, conegut com el Che -m’explica que és perquè quan era jove s’assemblava al Che Guevara, però després de conèixer-lo quedo convençuda que és per la seva fusta de líder nascut per defensar les causes justes-. Em presento, m’accepta. “Sortim a dos quarts de tres de la matinada”. M’indica el lloc de trobada i ens acomiadem fins a l’endemà.

Vaig travessar cap al Perú -a Puno- a peu, des de Bolívia, on gairebé m’havia quedat sense aire a causa de l’altura. Volia conèixer el llac Titicaca i les illes surants dels urus, un poble ancestral que habita aquestes superfícies artificials construïdes amb boga, una planta aquàtica que creix allà mateix.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria la història d’un noi cubà que va acabar vivint a Barcelona. Voldria saber si aquest fet ha estat i segueix sent un benefici per al seu germà i la mare, que són les persones que vaig conèixer al Parque del Cristo el 2018 i que em van explicar l’odissea del Rajith.