La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i el president francès, Emmanuel Macron, s'han reunit aquest dimarts per apropar posicions en qüestions com Ucraïna, l'Orient Mitjà i les relacions amb els Estats Units, enmig de les creixents tensions entre París i Roma.

A l'aparador de l'Antico Forno a Legna, a les portes de Castel Gandolfo, la Daniela mostra amb orgull una carta enviada per la secretaria d'Estat vaticana i signada pel papa Francesc en què el pontífex argentí els agraeix l'enviament d'unes pastes artesanals. "La seva Santedat li agraeix el do i els sentiments de filial veneració que li ha suggerit l'amable gest […] i li envia de bon grat la seva benedicció", es llegeix a la missiva amb data del 2022. "El papa Francesc era un fan dels nostres dolços. Cada diumenge passava una persona que se'ls emportava a Roma", explica la propietària d'aquesta petita pastisseria.

El difunt papa Francesc ha rebut l'últim comiat aquest dissabte en una sòbria cerimònia a la plaça Sant Pere del Vaticà davant unes 250.000 persones, abans de ser enterrat a la basílica de Santa Maria Major, al centre de Roma, on el pontífex argentí havia expressat el seu desig de ser sepultat perquè era molt devot de la Mare de Déu. Les exèquies del pontífex han estat oficiades pel degà del col·legi cardenalici, l'italià Giovanni Battista Re, de 91 anys, a qui el Papa va renovar el càrrec recentment. Tal com va demanar Francesc, han estat unes exèquies marcades per la senzillesa i la proximitat, fidels al seu llegat.

Nostra Senyora de les Neus és el nom original que el fervor popular va imposar a la basílica papal de Santa Maria Major. La llegenda diu que la Mare de Déu va assenyalar a un noble patrici el lloc on s'havia de construir a través d'una nevada miraculosa, en ple estiu. Cada any, el 5 d'agost, es recrea aquell fet prodigiós fent caure una pluja de pètals blancs des del sostre del temple fins a la plaça, evocant el mantell de neu i la puresa de Maria. És el santuari marià més antic d'Occident, el primer lloc on els cristians van començar a implorar la intercessió de la Verge. Edificat pel papa Sixt III entre el 432 i el 440, després de la definició del dogma de la maternitat divina, recull una peculiaritat que bé podria haver sigut una elecció del papa Francesc: contràriament a la tradició, l'absis està orientat cap a l'oest, de manera que la façana mira a l'est, és a dir, cap a la perifèria de la ciutat.

Les llargues cues de turistes a les portes dels monuments de Roma són una de les imatges més típiques de la Ciutat Eterna. Molts viatgers intenten evitar-les adquirint les entrades amb antelació, però no sempre ho aconsegueixen. Des de fa uns quants anys resulta gairebé impossible comprar entrades per visitar l'emblemàtic Colosseu romà si no és a través de les agències turístiques, que a través de mecanismes poc transparents aconsegueixen fer-se amb la majoria d'entrades disponibles. Una pràctica irregular que té els dies comptats.

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable? En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

El pas de l’Antic Règim a les democràcies liberals va ser un canvi d’era marcat per la Revolució Francesa (1789), a la qual havia precedit, uns anys abans, la Revolució Americana que va donar lloc als Estats Units. A remolc de la Il·lustració, al segle XIX va quallar a Occident un nou món en què la voluntat popular agafava la paraula i el poder. Queia la vella i decadent aristocràcia. Va ser un trencament: entràvem violentament en la modernitat de bracet d’un progrés optimista, un avenç que era ideològic ("llibertat, igualtat, fraternitat"), material (industrialització, avenços mèdics i tecnològics) i cultural (educació universal).

Venècia, Cinque Terre, la paradisíaca platja de La Pelosa a Sardenya... Cada cop més racons d’Itàlia estan introduint mesures per limitar el nombre de visitants i conservar els monuments o espais naturals, que sovint són vandalitzats per turistes poc cívics. Una tendència a què es podria unir aviat la capital italiana, que estudia un sistema per cobrar als turistes que visitin la Fontana di Trevi.

"Es van pegar, es van pegar", diu la Giulia. "Però per quina raó es van pegar?", preguntes. "Per Borromini i per Bernini, esclar. Un deia que Bernini havia copiat clarament Borromini quan va fer la col·legiata de Santa Maria Assunta d’Ariccia, l’altre ho negava, es van anar encenent i es van pegar", afegeix. Som dins d’una de les esglésies més boniques de Roma, San Carlo alle Quattro Fontane, una de les joies del barroc italià. La Giulia treballa pel ministeri de Cultura italià i apareix en una sala del fons del temple dissenyat per Borromini, on, amb poca feina, espera algú amb qui xerrar. És una dona afortunada. Li encanta el barroc, estima Borromini i treballa dins d’una de les seves grans obres. I, com a bona admiradora de Borromini, desconfia de Bernini. "No fins al punt de pegar-se com aquells dos senyors que van venir un cop dins d’un gran grup, però he vist estudiants d’art que es deixen de parlar per aquest tema", raona. A Itàlia, en ple segle XXI, encara hi ha gent disposada a defensar l’honor de dos grans artistes enfrontats del segle XVII. Han passat 400 anys i la gent encara pren partit en la rivalitat que va transformar per sempre més la ciutat de Roma. Beneïda rivalitat, costa trobar un odi que hagi generat tanta bellesa.

Diuen els romans que és gairebé impossible veure la Fontana di Trevi, la famosa font barroca del centre de Roma, sense gent. No ho intenteu de dia, perquè la gentada fa fins i tot cua per fer-se una foto davant del monument. I de nit, tot i que els visitants baixen a mesura que avancen les hores, sempre hi ha algun turista, algun passavolant, algun grup de curiosos o fins i tot els mateixos romans que passegen prop d'aquest monument barroc acabat de construir el 1762 en un dels laterals del Palazzo Poli. I, de tots aquests que passen per la famosa font, la majoria hi tiren una moneda, perquè la llegenda diu que qui ho fa tornarà a Roma algun dia. En una ciutat que rep 21 milions de turistes l'any, això és molta gent i, per tant, molts diners. Segons els càlculs de l'Ajuntament, al cap de l'any són entre un milió i un milió i mig d'euros, el que es tradueix en 3.000 o 4.000 euros al dia. Només en monedes.

Fa uns 2.200 anys, en un estable a Bellver de Cerdanya, hi va haver un incendi violent que va destruir pràcticament tot el poblat dels ceretans. En l'incendi van morir un cavall, quatre ovelles i una cabra. El rastre d'aquell foc violent ha perdurat fins avui i ha donat noves pistes sobre com era la vida al Pirineu a l'edat del ferro. Un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) n'ha investigat les restes carbonitzades i ha arribat a la conclusió que el foc es podria haver produït quan l'exèrcit cartaginès va travessar els Pirineus de Lleida per lluitar contra els romans durant la Segona Guerra Púnica (entre el 218 aC i el 202 aC).

El seu nom és sinònim d’intriga, verí i crim. Són els Borgia, però abans foren els Borja, valencians, de llinatge italianitzat. Alfons i Roderic de Borja, oncle i nebot, arribaren al cim de l’Església catòlica com els papes Calixt III i Alexandre VI, respectivament. Però abans estigueren, tots dos, al front de la diòcesi de Mallorca. Recordam la seva trajectòria quan es compleixen sis segles de l’intent frustrat del rei Alfons el Magnànim que Alfons de Borja fos designat bisbe dels mallorquins, el febrer del 1424.

Barcelona ha fet servir la fusta dels boscos de la serra de Collserola des de fa molts segles. No és cap secret, però ara una investigació de l’arqueobotànica Sabrina Bianco publicada al Journal of Archaeological Science ha permès conèixer millor com van ser explotats els boscos i constatar que des de la Bàrcino romana fins a l’Edat Mitjana la ciutat es va nodrir bàsicament de tres espècies: l’alzina, el bruc i l’arboç. En general la gestió va ser prou eficaç perquè en temps dels romans no hi hagués una desforestació dels boscos dels quals obtenien energia. "Hem pogut detectar que la gestió de les zones de bosc va ser sostenible", assegura Bianco.

“Tot el que soc, ho dec als espaguetis", solia dir Sophia Loren. La napolitana més universal va ser una orgullosa ambaixadora de la cuina italiana, que és molt més que pasta i pizza. Un lloc ideal per a descobrir-la és Roma. La capital italiana concentra una bona pila de trattories i restaurants que permeten assaborir l'autèntica dolce vita sense aixecar-se de la taula.

De Neró, amant de les arts, es diu que va ser el primer emperador que va recitar poesia en públic. Ho feia per al seu cercle més proper i, en ocasions especials, per a un públic més ampli, segurament al Teatre de Neró, que apareix en referències bibliogràfiques de diferents textos antics d’autors com Plini, Suetoni i Tàcit. Així i tot, no s’havia descobert el parador d’aquest luxós edifici de l’època imperial, que existia només com a llegenda. Fins ara.

L'estiu passat, dos membres del moviment ambientalista Última Generació van enganxar, amb pega, les seves mans a la base de l'escultura del Laocoont, a l'interior dels Museus Vaticans. El propòsit? Llançar un crit desesperat d'alarma davant l'emergència climàtica. Els serveis de seguretat van evacuar la sala ràpidament, però llavors la foto del Guido i l'Ester –els dos activistes– ja havia fet la volta al món. Tots dos s'enfronten ara a una multa de 3.000 euros i fins a tres anys de presó en el primer judici contra activistes climàtics que se celebra al Vaticà.

No era cap secret, per als veïns de Castelló d'Empúries, que al subsol de l'església del convent de Sant Agustí hi ha unes galeries. De fet, van sobreviure a moltes guerres i conflictes i van tenir múltiples usos al llarg dels segles. Durant la Guerra Civil, quan els avions escopien bombes, es van fer servir com a refugi, i anys després s'hi cultivaven xampinyons. El que es desconeixia és qui i per què les va construir. Una recerca de l'Institut d'Estudis Empordanesos ha permès establir-ne la cronologia: les anàlisis radiocarbòniques situen la construcció entre els anys 198 i 42 aC, és a dir, l'època romana republicana, un període no documentat fins ara a Castelló d'Empúries.

La desaparició el 1983 d'Emanuela Orlandi, la filla de 15 anys d'un funcionari de la Santa Seu proper al papa Joan Pau II, és un dels grans misteris italians sense resoldre. Però aquesta setmana, just després que la seva família demanés al Parlament que es fes càrrec del cas, el Vaticà ha decidit reobrir la investigació.

"Aliens exist". Aquesta pintada va aparèixer diumenge al Panteó romà, un edifici del segle II, dels més antics que es conserven millor de l'Antiga Roma i Patrimoni de la Humanitat des del 1980. La indignació es va escampar ràpidament per la capital italiana i tot el país, entre locals i turistes, i les autoritats es van posar a buscar immediatament l'autor d'aquest acte vandàlic. Trobar-lo serà complicat, perquè a la zona no hi ha càmeres de vigilància i les dels edificis adjacents estaven desactivades, segons els mitjans locals. És el primer grafit que es fa en aquest edifici en els últims deu anys.