La dona camina, com pot, carregant quatre cadires de les de pinça, dues sota cada aixella. S’atura, les deixa un instant a terra, tanca, amb el comandament, la porta del garatge, les torna a agafar, va cap a un cotxe aparcat en doble fila, amb la capota oberta. Ja es veu que surt del traster, que deu ser al costat de la plaça de pàrquing, i les carregarà al cotxe de la capota oberta.

Ja ha arribat Nadal. Una efemèride que, lluny de les imatges idíl·liques que ensenya la societat, es mostra tan diversa com famílies hi ha al món. Per a alguns és sinònim de celebració i ornaments que donen més caliu a la llar. Altres en gaudeixen com a esdeveniment, però no pas per creença. També hi ha famílies que, arrelades a la seva tradició, la reprodueixen també aquí, fins i tot amb l’arribada del Pare Noel, i n’hi ha que viuen Nadal amb la veritat per davant sense que això resti màgia ni alegria als infants. Cadascú a la seva manera, d’acord amb la seva idiosincràsia, naturalesa i identitat. I on tot és plausible. Parlem amb quatre famílies perquè ens expliquin com viuen les festes nadalenques.

Amb els regals funciona la regla de menys és més, sobretot si es posa el focus en el valor d’aquests regals: no en el valor econòmic, sinó en l'emocional i experiencial. Però per allunyar-nos de la tendència en què prima la quantitat, cal fer un canvi de mirada. Canviar el xip amb els regals implica obrir la ment a l’hora de fer la carta als Reis i pensar en possibles peticions alternatives. Aquesta obertura de mirada suposa anar més enllà del que mostren els anuncis i els catàlegs de joguines de les botigues, pensar que anar junts al cinema, fer una sortida en bicicleta o una excursió, planejar un berenar amb els cosins o compartir una experiència que ens agrada i normalment no tenim temps per fer poden ser molt bons regals.

El cosí pregunta: “Què us han passat els Reis?”, que no vol dir pas que els Reis, com els de la targeta T-Drogues, et “passin” les joguines (les que siguin). Passar, en aquest cas, ve del verb que fem servir per dir que venen. Com que els Reis “passen” per casa nostra ens han passat regals. La mateixa situació verbal es produeix amb el tió, el tronc entranyable que maltractem a cops de garrot amb el noble propòsit que cagui regals. La tieta, quan vol saber l’hora, posem pel cas, de la cerimònia defecant, no ens pregunta, com seria lògic: “A quina hora feu cagar el tió?” o “A quina hora cagarà el tió?” o “Què us ha cagat el tió?” La tieta, amb tota naturalitat, pregunta: “Quan cagueu el tió?”

Els nostres avis demanaven poca cosa als Reis d'Orient i, de fet, no sabien si els arribaria mai res. Ara, tot al contrari: una llarga llista i molts regals per desembolicar. Amb una il·lusió efímera, els infants passen fàcilment de la sorpresa a la decepció. I, colgats per una sensació d’injustícia, hi ha un moment en què es frustren. Ses Majestats no s’han pas equivocat en alguna joguina, sinó que aquesta reacció forma part de la síndrome de l’infant hiperregalat. Com acompanyar la desil·lusió? La psicòloga clínica i terapeuta familiar, Maria Figueras, aclareix que “sentir no és una elecció” i “la criatura tindrà les seves raons”; per tant, en primer lloc, cal “validar-li l’emoció i buscar la manera perquè se senti millor”. En el fons, a qui li incomoda aquesta reacció és a l’adult.

Aniran a la fira de l’avet, perquè els nens són petits i fa gràcia passejar amb els seus ulls. L’olor, la combinació de verd i vermell i, sobretot, les llumetes. Compraran un tió amb forma de porquet, o potser una tiona, què carai.

[ALERTA: AQUEST TEXT CONTÉ ESPÒILERS, NO EL LLEGIU AMB INFANTS]

Nadal és temps de nostàlgia i per això hem preguntat a referents de diferents àmbits –música, literatura, cuina, interpretació o comunicació– que ens expliquin com vivien aquestes festes quan eren petits i com les viuen ara. El que més els agrada, el que sempre han tingut present, com celebren aquestes festes i si tenen rituals o no. Això és el que ens han explicat.

[ALERTA: AQUEST TEXT CONTÉ ESPÒILERS]