Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

“Estic farta que m’agafin per ser trans, que em redueixin a ser trans”, es lamenta la Rafi, Raphäelle Pérez, en un moment de Mi vacío y yo, segon capítol del díptic, juntament amb Sedimentos (2019), amb què Adrián Silvestre ens presenta amb una claredat meridiana i punyent els anhels d’un grup de dones trans, basculant entre la ficció i la realitat, l’experiència individual i la col·lectiva.

A la novel·la de Nick Hornby Alta fidelitat un home deprimit pel seu darrer fracàs sentimental es retroba amb les seves exnòvies per mirar d'entendre què falla en les seves relacions i per què totes acaben esguerrant-se. El propòsit és similar al de la cineasta Liliana Torres (Vic, 1980), que a ¿Qué hicimos mal?, que divendres arriba als cinemes, s'interpreta a si mateixa atrapada en una relació que agonitza, gairebé cadàver. L'únic que la motiva és la pel·lícula en què està treballant i que la porta a entrevistar tres dels seus ex per tal d'esbrinar què va fallar. La gran diferència entre Hornby i Torres és que aquí no hi ha gens de romanticisme: si la novel·la recompensava la recerca del protagonista amb una certa il·luminació i un final feliç, la pel·lícula evita el romanticisme des del primer minut, alimenta l'amargor dels personatges i fuig de solucions màgiques.