Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Han passat 170 anys d’ençà de l’estrena de Rigoletto a La Fenice de Venècia i han corregut molts rius de tinta sobre l’òpera de Giuseppe Verdi inspirada en Victor Hugo. L’òpera que més i amb més virulència va patir el llast de la censura. L’òpera que obre la “trilogia popular” del músic italià i que, tot i la pàtina de gràcil i encomanadís melodisme (començant per la misògina i masclista canzonetta del tercer acte La donna è mobile ), no amaga una profunda reflexió sobre els límits de la moral, en el context d’una cort ducal que put a clavegueram per la seva abjecta immoralitat, que afecta tots els personatges. Tan sols Gilda s’erigeix com a figura pura, innocent i per tant més damnada pels lascius impulsos del duc i pel ferri control del seu pare, el bufó Rigoletto, còmplice indirecte de la mort de la noia.