El primer cop que vaig entrevistar Teresa Pàmies va ser per a Treball, l’òrgan del PSUC. M’admirava com Gregorio López Raimundo, secretari general del partit en crida i cerca i amb DNI fals, i Teresa Pàmies, novel·lista reconsagrada, mantenien una bellíssima relació d’anys de complicacions legals i logístiques, que ella va retratar amb la seva traça de gran escriptora al llibre Amor clandestí, un d’aquells textos que romanen incòlumes amb el pas dels anys, com la cançó de Raimon que evoca la clandestinitat a partir d’un episodi amb López Raimundo: “Alerta vius, jo sé que si caiguesses, / tants anys, molts anys, massa anys et demanaven”. 

El franquisme va convertir el català en delicte. Els arxius de la policia anaven plens d’atestats i multes contra l’ús de la “maltractada llengua” que denunciava Raimon. A Salvador Espriu, un dels cimalls de l’idioma, li obrien la correspondència, el seguien als actes públics on parlava i sempre consignaven amb despit que “hablan en catalán”. Fins i tot Adolfo Suárez, primer president d’Espanya elegit democràticament, es va fotre de les possibilitats del català com a idioma científic. I va arribar Aina Moll.

L’ any del Senyor de 1972, Maria Schneider i jo fèiem vint anys. Ella amb el paper de la seva vida a L’últim tango a París i jo debutant a la clandestinitat antifranquista a Barcelona. Tan aviat com es va estrenar la pel·lícula, les escabroses escenes de sexe, prohibides aquí, van propiciar un turisme no precisament cinèfil a Perpinyà. Només els tres primers mesos de 1973 –el film s’havia estrenat el 15 de desembre– els autobusos xàrter van vendre setanta-cinc mil viatges amb entrada al cine, al respectable preu de quatre-centes cinquanta peles. Vázquez Montalbán va escriure: “Media España se iba a Perpiñán a ver el culo a Marlon Brando”. “Lo verde empieza en los Pirineos” era la visió carpetovetònica del fenomen. La Trinca cantava L’últim tango a Manresa per als annals de la sodomització lubrificada amb mantega.

Al Gato Pérez li agradava el JB, un whisky cantellut. Quan estava amb ell, em sumava a la societat destil·lada Justerini i Brooks. Una nit dels primers anys del Zeleste, el mític bar musical del carrer Argenteria, estàvem en una taula tots quatre i hi havia algú més que no recordo. El Gato em diu: “Nen, anem al lavabo que t’he de dir una cosa”. Mentre deixàvem anar el llegat renal dels senyors esmentats, em va dir: “Em passo a la rumba”.

“Si le dices que quieres entrevistarlo, te mandará a la mierda ”. Em va avisar Paco Ibáñez mentre pujàvem amb l’ascensor que ens portaria a l’àtic lluminós de Jorge Oteiza, a Zarautz. En Paco va fer les presentacions i quan Oteiza va amollar “¿Y éste, qué quiere? ”, li vaig respondre “Hacerle una entrevista ”. “¡Venga, primera pregunta! ” Guió trastocat i una entrevista rodona com les seves esferes, que es va publicar al dominical de La Vanguardia el 23 de febrer del 1992, amb unes fotos excel·lents del gran Alguersuari. Vam començar a tractar-nos i cada cop que l’anava a veure em convidava a l’asador Zubi Ondo. Sempre el mateix menú: percebes amb poca sal i el clàssic besuc a l’estil d’Orio, el seu poble.

Si Sara Montiel tenia una càmera al davant, mirava a l’objectiu encara que mantingués una conversa amb el que tenia al costat. Quan la vaig entrevistar per a l’Avui, el 1986, em va fer esperar cinquanta minuts perquè havia citat la perruquera i la maquilladora per a les fotos: un fet d’annals del periodisme escrit que ni m’havia trobat mai ni m’hi tornaria a trobar. Va ser, però, una agradable estona de fer background amb el seu marit, en Pep Tous, conegut de quan havia estat propietari i director del diari mallorquí Última Hora. Fins que la Sarita convertida en Saritíssima va fer l’entrada triomfal a la sala amb vistes a la Diagonal d’en Sert, La Caixa; d’en Mitjans, can Barça; i un parell de Tàpies penjats a la paret: “M’agrada molt el que vol dir l’Antoni, tinc deu quadres seus i en tindria més si no fos tan car”. He, he.

Mirava com Günter Grass agafava la copa de vidre maldestrament. Compartíem uns canapès certament deliciosos i no em sabia avenir de com aquell personatge, tan cultivat i bon gurmet, literàriament acreditat per un llibre titulat El turbot, cometia aquella malifeta de lesa enologia. Però jo anava per feina i d’aquella conversa n’havia de treure una contribució de país amb un titular periodístic, en aquest cas no com a informador sinó com a fabricant de missatges pel meu càrrec de director de comunicació de l’Institut Ramon Llull. Érem a la Fira de Frankfurt de 2007, en la qual Catalunya era la convidada d’honor.

31 de gener de 1994, cremava el Liceu. La columna de fum es veia des de tot Barcelona. La crònica creixia mentre baixàvem Rambla avall.

“Jesús ya era duque antes de casarse con la duquesa de Alba ”, va etzibar Manolo Vázquez Montalbán en la presentació del llibre Secreto a voces (1992). La susdita, Cayetana Fitz-James Stuart, es va aixecar de la cadira i va aplaudir. Efectivament, Jesús Aguirre ja no firmava amb el seu nom compost alabès sinó com El Duque de Alba, i per si no n’hi havia prou, amb l’epígraf de la Real Academia Española. Capellà secularitzat, si hagués continuat la carrera eclesiàstica hauria acabat de cardenal, i fos com fos, la Providència el va dotar per la diplomàcia i el protocol.